Entrevista

“El control social serà un dels grans guanyadors de la pandèmia”

Marina Garcés és doctora en Filosofia i professora de la Universitat Oberta de Catalunya. Creu que ara estem assistint, al mateix temps, a dues realitats contradictòries: xarxes de suport mutu i policies de balcó. Davant d’això, considera que si guanya la por i la sospita entre veïns, haurem fet un pas més cap a una societat autoritària. Assenyala també que un dels grans beneficiats d’aquesta pandèmia serà el control social, justificat per una major seguretat per la ciutadania davant dels perills externs.

Creu que la crisi de la Covid-19 ha mostrat la fragilitat del sistema?

El que ens mostra de manera molt crua la crisi de la Covid-19 és que el capitalisme global, que sembla un sistema molt poderós, es basa en grans capes de precarietat econòmica, social, material, sanitària… És una precarietat individual i estructural, perquè també afecta l’estat en què es troben els serveis d’atenció pública a diferents països del món. És un sistema basat en l’activitat i el creixement, però quan té una patologia no pot aturar-se, cuidar-se ni tenir cura de les vides que quotidianament espolia i explota. Tampoc les d’aquells que ha deixat al marge, com la gent gran. Més que la fragilitat del sistema, el que ens mostra és la desigualtat i la violència social sobre la qual funciona la nostra normalitat.

L’alerta sanitària ha posat de manifest la vulnerabilitat humana?

A mi em sorprèn que hi hagi tanta gent repetint aquesta frase, des de filòsofs fins a l’Antonio Banderas. Em pregunto quines vides tenien i quines realitats coneixen els qui ho afirmen. No tenen gent gran dependent a les seves famílies? No conviuen amb persones amb discapacitat o trastorns mentals? No coneixen la realitat altament vulnerable de molts barris i territoris de les nostres ciutats? No pateixen l’impacte dels càncers i altres patologies deguts a factors ambientals i socials? La vulnerabilitat i la interdependència ja hi eren, cada dia, com realitat quotidiana per a la majoria. Què ens impedia veure-les i pensar-nos des d’elles?

Éssers socials com els humans, podem viure en aquesta situació de confinament molt de temps?

Els humans ens adaptem a tot, si tenim por, i hem viscut coses molt pitjors. Guerres, setges, tancaments massius. Hi ha sectors de la població mundial que les pateixen cada dia, des de camps de refugiats, des dels països en guerra, guetos, col•lectius empresonats… i la història ens en dóna també exemples constants. La sociabilitat confinada no és cap novetat. El que ho és, és la seva dimensió global i generalitzada i el fet que afecti aquells que normalment tenim més dret i accés a la mobilitat.

Durant els darrers dies, hem vist que s’han creat molts moviments de cooperació col•lectiva entre veïns. Però, per altra banda, aquest distanciament social podria fer que ens tornéssim més individualistes?

Estem veient les dues coses: xarxes de suport mutu i policies de balcó. Veïns que s’ajuden i veïns que es delaten. Les actuals condicions de vida treuen el millor i el pitjor que podem arribar a ser. No només ens hem de cuidar, doncs, de cadascú de nosaltres i de la salut dels nostres. Penso que és molt important que cuidem l’ambient general en què estem fent aquesta experiència, les representacions que en donem, els imaginaris que sortiran del fet d’haver estat confinats. Si guanya la por i la sospita entre veïns, haurem fet un pas més cap a una societat autoritària.

I als infants, com els pot afectar el confinament? Com tornaran a la normalitat?

Ho diré clarament: no entenc que puguin sortir els gossos però no els infants. Entenc que els pares i mares són els primers interessats a tenir-ne cura i, per tant, a no exposar-los a riscos innecessaris. Penso que el confinament sobre els nens és massa dràstic, tenint en compte que serà llarg i que molts nens i nenes viuen en infrahabitatges, en llocs foscos i molt estrets, sense accés a recursos culturals ni tan sols a un raig de sol. M’alegro que hi hagi veus qüestionant aquesta situació, que pot tenir un impacte emocional i físic sobre molts d’ells. N’hi ha que estan vivint unes petites vacances amb els seus pares… N’hi ha que estan ficats en veritables inferns. Com es retrobaran? Penso que abans ens hem de preguntar com fer de l’experiència del confinament una experiència compartida ja des d’ara.

Creu que sortiran reforçats els governs populistes, que tanquen fronteres i prediquen la idea de ‘primer els de casa’?

Jo, per desgràcia, penso que sí que sortiran reforçats els populismes i també les respostes classistes i excloents de tota mena. Aquesta crisi s’afegeix a les anteriors, com la terrorista i econòmica, i a les posteriors, com la climàtica. Són crisis que van debilitant el teixit social i allunyant els grups humans i les classes socials en la seva relació amb les expectatives i els futurs compartits. Davant d’aquesta crisi dels futurs compartits, és fàcil que cadascú es protegeixi darrere dels seus privilegis i percebi els altres com una amenaça. No només cal, doncs, un pla de xoc social per pal•liar els danys d’aquesta crisi, sinó un treball crític que ens ajudi a percebre col•lectivament com hem arribat fins aquí i com en volem sortir com a societat.

Creu que tindrem confiança en les institucions per protegir-nos o ja no hi confiarem?

Això deu anar per països, però em sembla que al nostre la confiança amb les institucions sempre ha estat relatiu, cosa que no em sembla malament, perquè no sempre estan en les millors mans. També depèn de què anomenem institucions. Una cosa són els serveis públics com la sanitat i l’educació, l’assistència social… que, en general estan ben valorats, i són molt apreciats pel conjunt de la societat, excepte per aquells que no els necessiten i s’ocupen de menysprear-los. Una altra cosa són el que anomenem institucions polítiques i que ja fa temps que mostren la seva insuficiència a l’hora de donar respostes a l’altura dels problemes del nostre temps.

Pot ser que aquesta crisi faci augmentar el control social sobre la població? Que després de tot això normalitzem determinades formes de control social amb “l’excusa” del virus.

Sí, penso que el control social serà un dels grans guanyadors d’aquesta pandèmia. Si a canvi d’una geolocalització, o d’un QR o de les dades que siguin ens deixen tornar a sortir de casa, qui no hi estarà disposat? La llibertat de moviments, encara que sigui de moviments vigilats, està en la nostra percepció més valorada que moltes altres llibertats.

Els controls telemàtics del telèfon, per exemple, de les mobilitats, amb l’excusa de la seguretat davant les malalties, augmentaran fins a extrems perillosos?

Ja fa temps que estem regalant dades sense control. Costa molt saber com i quan ho fem, perquè no és directament perceptible. A l’inrevés. Passa a través de dispositius i aplicacions d’ús individual, que semblen multiplicar la nostra independència, les nostres comunicacions, els nostres mons privats. Fins i tot els nostres secrets. Però el que fan és contribuir a privatitzar les nostres experiències comunes i el seu rendiment econòmic, polític i ideològic… en mans d’uns quants.

El confinament no és igual per tothom i aquesta crisi ha fet aflorar també la diferència de classes.

El classisme del confinament em sembla una realitat sagnant. Ho vaig dir en un programa de televisió i vaig rebre tota mena d’insults, com si estigués negant que el virus pot matar gent influent o de classes altes. Clar que ho pot fer i ho fa. Però parlem del confinament, de la gestió de la crisi, de les conseqüències laborals i socials, dels metres quadrats de l’habitació de la reina Letizia o de les dels seus súbdits… parlem de qui ha de sortir a fer determinades feines de neteja i de cures, per exemple. Parlem dels autònoms més precaris, parlem dels petits negocis, parlem de la cultura que sembla molt glamurosa però fa anys que acumula deutes i precarietat… Parlem de migrants que s’han quedat a la frontera o amb els tràmits a mig camí… Parlem de tot això. Em pregunto què passarà, quan la crisi del coronavirus cau sobre una realitat social ja tan maltractada.

Quin món podem imaginar més enllà d’un món apocalíptic?

Els relats apocalíptics són ideològics, estiguin en mans de la religió, de la política o dels mitjans de comunicació. Qui pugui posar un punt final a les nostres existències és que està exercint el seu poder. Per tant, els relats apocalíptics han de ser desemmascarats i contestats: a qui li interessen? Qui en surt beneficiat? Per contestar-los, però, no ens hem d’autoenganyar i dir que ara sí que amb aquesta crisi aprendrem el veritable valor de la vida. Si fos així, ja l’hauríem après en guerres o crisis anteriors. El valor de la vida és lluitar cada dia, i són les persones anònimes més castigades qui no han deixat de fer-ho mai.

Com podrem recuperar-nos com a individus i com a societat de tot això?

Recuperar-nos és seguir vivint sense reproduir el que ens ha portat fins aquí. En sabrem? O voldrem oblidar de cop tot el que hem patit? No hem de dramatitzar, però tampoc oblidar. Si no, no haurem après res.