Els centres d’educació públics de tot Catalunya acullen al voltant de 470.000 infants des de P-3 a sisè de Primària, una gran majoria dels quals (el 85% serien uns 400.000) dinen al mateix centre cada dia. 400.000 àpats diaris a un preu de 6€ suposen un cost (o un negoci) de 2,4 milions d’euros al dia; és a dir, de 422 milions si es consideren els 176 dies lectius. Però els infants no només hi dinen, sinó que es queden durant tot el temps de migdia al centre, habitualment dues hores i mitja, la qual cosa representa una tercera part de tota la jornada escolar.
Només això ja dona una mostra de la importància del decret de menjadors escolars, que després de diverses arrencades i aturades en els darrers quatre anys ara el nou equip del Departament d’Ensenyament s’ha proposat tirar definitivament endavant, a fi de substituir el decret vigent, que es remunta al 1996. Té, doncs, 22 anys. El nou decret afectarà directament als 2.000 menjadors escolars que s’estima que hi ha repartits per tota la xarxa pública de Catalunya, encara que indirectament en alguns aspectes també obligarà els centres concertats.
En les darreres setmanes han començat a fer-se visibles algunes iniciatives d’oposició a la tramitació d’aquest decret, o si més no a la seva tramitació amb el redactat actual. Per una banda, la FaPaC ha convocat un acte públic per divendres 17 a les set de la tarda a Barcelona, molt centrat en el paper dels menjadors com a espai d’inclusió (o no). La FaPaC ja es va reunir fa uns dies amb un seguit de representants socials (sindicats, associacions de veïns, entitats de la discapacitat, etc) per tantejar la seva posició respecte a la qüestió i “fer un front comú per tombar l’actual proposta de decret del Departament”. Per altra, un col·lectiu anomenat SOS Menjadors –impulsat per l’Associació de Menjadors Ecològics–, ha convocat una trobada el dia 20 a Girona amb l’objectiu explícit de tirar endavant una ILP per aturar el decret. Segons els seus promotors, aquesta ILP demanarà la gratuïtat dels menjadors i que el temps del migdia equipari el seu estatus pedagògic al de l’horari lectiu, i que en conseqüència l’administració gestioni directament el servei i contracti el personal.
La coincidència no és casual. Ara mateix el decret és encara un avantprojecte subjecte a negociació i revisió, les línies mestres del qual es poden trobar a la web del Departament, però la seva intenció, segons ha explicat a El Diari de l’Educació el director general d’Atenció a la Família i Comunitat Educativa, Ramon Simon, és tenir un redactat definitiu a finals de mes a fi d’iniciar-ne la tramitació formal, i que per tant pugui estar aprovat el mes de maig i es comenci a aplicar a partir del curs 2019/20.
Aquests són els punts calents del decret.
1/ Adéu a les AMPA com a responsables del menjador?
El principal canvi del decret és que, a partir del moment de la seva aprovació (amb un període transitori de dos anys), els menjadors ja no els podrà contractar directament una Ampa, sinó que ho haurà de fer el consell comarcal, l’ajuntament o bé la direcció del centre i mitjançant concurs públic. Actualment, segons la FaPaC, al voltant del 30% dels menjadors de Primària els gestiona l’Ampa, ja sigui directament (els que menys) o contractant una empresa o entitat del tercer sector. La resta ja són gestionats per consells comarcals, ajuntaments, o directament pels centres, que podran seguir fent-ho també mitjançant concurs públic.
Segons el Departament d’Ensenyament, aquest canvi s’aplica perquè hi obliga la llei 09/2017 de contractació de serveis públics (que al seu torn venia obligada per una directiva europea). Amb tot, el departament assegura que el decret garanteix a les Ampa que seguiran jugant un rol cabdal en la supervisió del menjador, ja que preveu la seva participació al llarg de tot el procés de contractació (és a dir, redacció i aprovació de les clàusules de licitació, obertura de pliques i adjudicació del servei). “Sentim un gran respecte pel paper rellevant que les Ampa han estat fent durant molts anys amb els menjadors escolars, i voldríem no haver de tocar el que ja funciona, però la llei ens hi obliga, hem estat analitzant si hi havia alguna escletxa legal per mantenir el que s’estava fent, però no hi és”, afirma Simon.
La FaPaC, no obstant, nega la major. Considera que no és cert que la llei 19/2017 obligui a regular els menjadors via contractació pública, sinó que és el Departament qui vol blindar l’externalització d’aquest servei en mans d’empreses privades i, per tant, ho ha de fer mitjançant la llei 19/2017. Segons afirma Lidón Gasull, advocada i directora tècnica de la federació, “el departament podria gestionar aquest servei mitjançant altres fórmules com són el convenis de col·laboració, el concert econòmic o la mateixa gestió directa; aquestes fórmules no estan subjectes al règim de contractació pública i la mateixa directiva europea deixa un gran marge de decisió a l’administració per decidir com es vol gestionar aquest servei”.
En tot cas, matisa, els recels de la principal federació d’associacions de mares i pares no tenen a veure amb la voluntat de mantenir l’statu quo. “Nosaltres no creiem que les AMPA hagin d’assumir la gestió d’aquest servei, però si algú les ha de substituir que sigui per fer-ho igual de bé o millor”, comenta Gasull. També considera que hi ha un clar interès de les administracions, i en especial dels consells comarcals, de gestionar els menjadors, ja que “com legalment poden ingressar un percentatge del cost en concepte de despeses de gestió han trobat una via interessant de finançament”.
Per la seva banda, Cristina Rodríguez, directora general de Gestió i Serveis de Fundesplai (una de les entitats d’educació en el lleure que gestiona més menjadors), considera que “cal garantir que la comunitat educativa de cada centre pugui decidir el projecte educatiu de temps del migdia més adient per la seva realitat, i que el marc jurídic vetlli perquè aquests serveis es contractin des d’una lògica on els aspectes qualitatius primin sobre els econòmics”.
2/ Temps de dinar o temps d’educar?
Tothom sembla d’acord que el temps de menjador s’ha d’entendre com un temps educatiu, i que per tant ha d’estar en plena sintonia amb el projecte educatiu de centre. Educació en valors, convivència amb la diversitat, socialització, hàbits d’higiene, bones pràctiques alimentàries, prevenció de l’obesitat infantil… Són molts els aspectes educatius que envolten l’acte de dinar en un menjador escolar. Però mentre el Govern considera que l’esborrany de decret estableix molt clarament aquest principi, la FaPaC opina que hi passa de puntetes i que, al contrari, el considera un “servei complementari”, expressió que figura en l’actual esborrany i que d’acord amb la federació revela l’autèntica visió mercantilista que té el Departament d’aquest servei.
Per Jordi Estalrich, membre del grup motor de SOS Menjadors, la prova més evident que el decret aposta per la “mercantilització dels menjadors escolars” és que no els entén com a “part de l’espai educatiu ni s’hi contemplen mesures de sobirania alimentària”
El director general ho nega: “Per primera vegada deixem constància que el menjador és un espai educatiu que forma part del projecte de centre, que ha d’estar dins la programació de centre supervisat pel consell escolar, i posem el menjador com un recurs de primer ordre a l’hora d’educar valors com la convivència o la higiene”, afirma Simon, el qual no descarta que l’expressió “servei complementari” s’acabi suprimint. Simon posa com a exemple que “amb el nou decret, una escola amb un projecte que doni molta importància als idiomes podria especificar a les clàusules de contractació que un tant per cent dels monitors de menjador han de saber anglès perquè així els alumnes seguiran reforçant l’aprenentatge de l’anglès”.
I qui pot o qui hauria de poder prestar aquest servei? Segons Pep Montes, director de l’Acellec –l’associació que engloba un elevat percentatge de petites i mitjanes empreses que presten aquest servei–, aquesta és una pregunta que el decret no resol. “Ens indigna que el decret parli de restauració educativa perquè potser una empresa amb un IAE de serveis educatius no podrà concursar mentre sí que ho podrà fer qualsevol empresa de restauració que simuli tenir un projecte educatiu”, comenta. “El servei substancial és l’educatiu, mentre que l’alimentari és subsidiari”, afegeix el director de l’Acellec, que precisa que “nosaltres no som la patronal del càtering, sinó una patronal d’empreses educatives”.
3/ Quines ràtios monitor/alumnes?
Un dels principals cavalls de batalla –per no dir, el principal– està en la definició de les ràtios. L’esborrany estableix que les empreses que optin al servei de menjador han de contractar un nombre mínim de monitors per nombre d’alumnes, que varia segons el curs. La ràtio de P-3 és la més baixa i a mesura que els alumnes són més grans va pujant. La funció d’aquests monitors no ha de ser només controlar el menjador, sinó executar el projecte educatiu associat al temps de menjador, i per tant aquest amb ràtios altes és molt més complicat anar més enllà de la simple supervisió del menjador.
L’Acellec considera que les ràtios que figuren a l’avantprojecte són irreals, perquè en la realitat són sempre més baixes, mentre que la FaPaC opina que el fet de deixar-les tan altes s’ha fet intencionadament per afavorir que hi hagi empreses que es presentin als concursos oferint preus a la baixa. “És veritat que hem posat unes ràtios altes. La intenció era no entrar en gaire detall perquè cada cas és diferent, i no és el mateix una escola amb una vocació molt inclusiva, on per tant al menjador hi hagi força alumnes amb necessitats educatives, o una escola amb alta complexitat, o amb una ZER, tot això són realitats diferents, però segurament afinarem millor les ràtios”, comenta Simon.
Per Gasull, directora de la FaPaC, “tot queda molt obert, l’administració no obliga a pràcticament res, i fins i tot permet que una empresa finalitzi el servei si hi ha un nombre insuficient de l’alumnat que no fa possible la viabilitat del servei; però què vol dir ‘un nombre insuficient’? Això no ho diu”. L’Acellec, per la seva banda, defensa que la ràtio estigui vinculada al preu, és a dir, que el decret defineixi els paràmetres que farien variar el preu si també ho fa la ràtio. “Hi ha centres petits on, per economia d’escala, és impossible donar un bon servei per 6,20€”, comenta Montes.
4/ El preu del menjador ha de pujar?
El preu màxim dels àpats en els menjadors del sistema públic no els regula el decret, sinó una resolució que es publica cada any, però estan també en el nucli de la controvèrsia. L’Acellec porta temps reclamant un increment, ja que fa 15 anys que el preu màxim es manté invariable en 6,20€. Aquest preu màxim s’hauria de revisar l’alça, segons l’Acellec, perquè “amb aquestes condicions només empreses amb un volum de producció molt alt podran prestar el servei, i això implica deixar els menjadors escolars en mans de grans empreses multiservei”. “Les nostres empreses –explica Pep Montes– estan treballant ara mateix amb uns marges de gestió del 3-5%, molt exposades a una situació de risc, qualsevol economista els diria que tanquessin”.
El fet que s’incrementi el preu no ha de posar en risc l’equitat, afirma Montes, ja que aquesta ve garantida per les beques menjador. Però sí obligaria el departament a pagar més per cada beca menjador. És a dir, si s’acceptés la proposta de l’Acellec de passar a 6,80€ (Ramon Simon admet que s’està considerant), cada beca costaria aproximadament mig euro més per àpat (hi ha beques que cobreixen el 100% del cost i altres el 50%, i ara el Govern estudia la possibilitat que a partir del curs 2019/20 n’hi hagi del 80%). Tenint en compte que hi ha més de 100.000 alumnes amb beques menjador, aquest augment representaria un cost extra d’uns 50.000 euros diaris en beques (aproximadament), que en el conjunt d’un curs escolar pot representar entre 8 i 9 milions més respecte als 60 milions que avui es destinen a beques menjador. Per això, explica Simon, aquest eventual increment, “com tot allò que impliqui un increment de despeses”, està supeditat a l’aprovació d’uns nous pressupostos de la Generalitat.
5/ Són inclusius els menjadors escolars?
A banda, pel que fa al preu màxim, l’Acellec demana més precisió a l’hora de definir quins conceptes ha d’incloure i fins i tot quins no hi han d’estar inclosos. “Per exemple, que si cal comprar un rentaplats això no hauria de formar part del concurs públic, i de la mateixa manera pensem que els vetlladors per als alumnes amb NEE també haurien de quedar-ne fora, a fi de no distorsionar el preu ni la capacitat de prestar un servei de qualitat”. Per Cristina Rodríguez, de Fundesplai, l’actual esborrany no té en compte l’atenció als alumnes amb NEE, ja que “segueix recaient sobre la totalitat de les famílies el cost del personal de vetlladors/es de migdia”. “Caldria equiparar la dotació de recursos per part de l’administració, i que aquells alumnes que tinguin un suport en l’horari lectiu el tinguin també en l’horari de migdia”, afegeix.
Ramon Simon entén també que s’ha de buscar la manera que el cost dels vetlladors per alumnes amb NEE no es carregui sobre el conjunt de famílies ni tampoc sobre la família de l’alumne, sinó sobre l’administració, però novament la mesura queda subjecte a pressupostos. “Tenim al cap tota la part d’escola inclusiva de l’espai menjador, cal cobrir totes les necessitats de l’alumne sense que això suposi un encariment del preu de menjador; aquesta és la nostra intenció”, afirma Simon.
A banda, afegeix, “per tal d’evitar que no vinguin grans empreses que rebentin preus hem posat com a garantia que el preu no sigui un factor determinant en el plec de condicions, sinó que ho sigui molt més el projecte educatiu”. La FaPaC, que porta mesos denunciant que hi ha força casos d’alumnes amb NEE que pateixen exclusió als menjadors per falta de personal, posa en dubte que a l’hora de la veritat el preu no acabi sent determinant, ja que, segons Lidón Gasull, “la mateixa llei de contractes obliga que el preu es tingui en compte en qualsevol concurs públic”.
6/ I la qualitat del menjar?
La major part de les parts entrevistades consideren que la qualitat dels menjadors escolars públics catalans és actualment més que correcte, però segueix planant el dubte sobre aquells menús que arriben de fora. Per SOS Menjadors hi ha “multitud d’exemples d’externalització via licitació pública amb qüestionable qualitat pedagògica i alimentària, si entenem aquesta amb producte de proximitat temporada i a poder ser ecològic”. Això per no parlar, continua Jordi Estalrich, “de la flamant línia freda de grans empreses que un cop reconstituïda a l’escola deixa un producte que rebutgen els mateixos alumnes”.
FaPaC, per la seva banda, recorda que fa temps que demana la il·legalització de determinades pràctiques, que en la seva opinió es veurien consolidades si prospera el decret. “L’externalització del servei a grans empreses permet que els menús s’elaborin a qualsevol part del món i molts mesos abans de ser consumits per l’alumnat, vulnerant així el dret dels infants a una alimentació saludable”, diu Gasull. Per la FaPaC, totes les escoles públiques haurien de tenir cuina pròpia per poder cuinar els aliments en el mateix centre i evitar intermediaris “a fi que el preu que paguen les famílies reverteixi 100% en la qualitat del servei”.
Segons el Departament, el decret dona més garanties sobre la qualitat alimentària dels menjadors. “Estableix la dieta mediterrània com el punt de partida dels menús escolars, obliga al consum de fruites i hortalisses, limita els sucres, té en compte els productes de proximitat i de temporada, així com la producció ecològica, i a més preveu menús especials per als alumnes amb al·lèrgies o intoleràncies”, comenta Simon.
Pep Montes, de l’Acellec, defensa que “sobre això hi ha molta demagògia”. “Nosaltres no parlem de càtering, sinó de cuina transportada, si fas bé la cuina i el transport la qualitat dels àpats és la mateixa que si cuines al mateix centre”, afirma Montes. En canvi, Fundesplai considera que no es pot comparar la qualitat del menjar que es fa a les pròpies instal·lacions del centre educatiu que qualsevol altra modalitat. “Considerem que s’ha de prioritzar aquest model”, apunta Cristina Rodríguez.
“El decret pot ser una oportunitat per presentar el model alimentari que volem com a país –continua la directora general de Fundesplai–. Hi ha certs punts de l’esborrany de decret on el que ara és una opció hauria de passar a ser una condició: la dieta mediterrània, la dinamització de l’economia local mitjançant els productes de proximitat, l’elaboració del menú atenent-se criteris de temporalitat i les recomanacions de l’Agència de Salut Pública de Catalunya”.
