Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Les universitats públiques catalanes han perdut a dia d’avui quasi el 20% del finançament de què disposaven l’any 2009, quan la crisi va impactar de ple a les administracions públiques. De 901 milions d’euros aquell any s’ha passat a 735 milions l’any passat, 2015, una davallada del 18,5% que té en compte un petit repunt, ja que aquell any es va viure un increment de 56,8 milions d’euros. Aquesta és una de les conclusions de l’extens informe Indicadors de formació i docència de les universitats públiques catalanes 2016, elaborat per l’Associació Catalana d’Universitats Públiques de Catalunya (ACUP), que aglutina tots els campus universitaris públics del país.
“Fins als anys 2009-2010 es va mantenir un creixement rellevant, però des de llavors s’ha patit una reducció important”, ha constatat Maribel Rosselló, vicerectora d’ordenació acadèmica de la UPC i encarregada de presentar l’estudi, que ha afegit que tot això ha coincidit, a més, amb un increment del nombre d’estudiants (l’increment ha estat del 82% des de 2010) i una “major internacionalització del sistema”. “S’ha de subratllar el sobreesforç de la universitat pública”, ha conclòs.
En la mateixa línia s’ha expressat el secretari d’Universitats de la Generalitat, Arcadi Navarro, que ha admès que les facultats catalanes han hagut de superar “moments extraordinàriament difícils”, però que així i tot, ha afirmat, han aconseguit “augmentar els seus resultats”. Es referia Navarro a d’altres indicadors favorables de l’informe: entre ells, la millora en la taxa de rendiment dels estudiants, que en els graus ha passat d’un 74,5% el 2010 a un 83,1% el curs 2014-2015 (aquest percentatge assenyala el nombre de crèdits que aproven els estudiants respecte dels que es matriculen), o el creixement d’un 30,8% en cinc anys dels universitaris estrangers que venen a Catalunya a estudiar.
Preguntat per si es preveien més reduccions en el finançament de les universitats en els propers anys, atesa la proximitat de la negociació dels pressupostos de la Generalitat de cara al 2017, Navarro ha afirmat amb contundència que és “impensable” que es perdin recursos. “Seria una bogeria absoluta, dinamitar el sistema”, ha sentenciat. Navarro ha expressat de fet que la situació de les universitats “no pot quedar-se com està”, sinó que en els futur pròxim se’ls ha de dotar de més recursos.
La sotragada en el finançament de les universitats ja ha tingut conseqüències decisives per al sistema. Una d’elles ha estat l’augment en un 66% del preu de les matrícules, que han situat Catalunya com la comunitat autònoma més cara per estudiar un grau. Una altra ha estat la retallada en professorat, que un estudi recent quantificava en la pèrdua de l’equivalent a un 23% dels docents en cinc anys.
Més estudiants estrangers, sobretot llatinoamericans
“Les universitats catalanes són un destí atractiu”, sentencia l’informe. Almenys pel que fa als estudiants. Si el 2010 hi havia 6.831 universitaris estrangers a les facultats catalanes, ara n’hi ha 8.939. El creixement ha estat d’un 30,8% en tan sols cinc anys. La majoria d’ells arriben per estudiar màsters (3.547) o fer el doctorat (3.030), i es compten en l’estudi tot tipus de programes i acords d’intercanvi.
Per zones d’origen, els qui més abunden són els estudiants de l’Amèrica llatina i el Carib. L’any 2014 (últimes dades disponibles) hi havia 1.832 universitaris d’aquesta procedència fent un màster als campus públics catalans, un nombre que supera tota la resta d’estudiants de màster estrangers junts, entre ells els d’Àsia i Oceania (623) i els de la Unió Europea (614). L’informe no aporta dades equivalents sobre els graus.
Els autors de l’estudi han celebrat no només que creixi el nombre d’estrangers a les aules universitàries, sinó que s’incrementi el volum d’estudiants catalans que van a fer una estada a l’estranger. En l’actualitat són al voltant d’un 20% els qui han viscut aquesta experiència, això tenint en compte, tal com ressalta Rosselló, que “no tothom té l’oportunitat de marxar, ja sigui per raons econòmiques o per altres motius”.
