Opinió

El maltractament de l’escola pública

Aquest maltractament es pot manifestar en una llei, la LOMCE, i també en la nostra LEC en algun dels seus apartats. Es manifesta a l’acció de govern, amb la desídia, l’oblit o la por al conflicte. En una localitat, per l’actitud d’un ajuntament, que no considera que l’escola pública sigui l’espina dorsal de l’educació i especialment per la privatització constant dels serveis públics, mitjançant convenis i concerts, amb les normatives de principi de curs, la falta  de valentia dels serveis d’inspecció i de les associacions professionals i sovint amb la solitud reivindicativa dels sindicats de classe.

Les retallades portades a terme pels governs de la dreta social i política i per aquells que dient-se d’esquerres duen a terme les mateixes polítiques neoliberals; d’això, a Catalunya en tenim força experiència, en especial durant la darrera crisi econòmica el 2007/2008. Els diners dels concerts educatius han impedit que l’escola pública pogués ser l’eina per fer disminuir les desigualtats de la nostra societat, per reduir la segregació social i construir una escola inclusiva.

D’aquella situació inicial, on l’escola concertada tenia una existència limitada als plans d’extensió i ampliació de l’escola pública a tot el territori català, s’ha passat a la consolidació  d’aquest model que porta fins i tot a subvencionar escoles i serveis que segreguen per raó de gènere, capacitat i/o classe social.

Aquesta externalització de l’educació canvia la lògica dels drets humans i dels drets comuns i porta les lògiques dels mercats a l’escola pública. Les demandes soterrades –tant a Catalunya, com a l’Estat espanyol– per fer reformes  privatitzadores, tenen una gran amplitud i extensió, especialment les que sorgeixen de dins l’Església catòlica, a la qual darrerament se li han afegit altres confessions. Però també des del negoci, pur i dur, hi ha pressions i demandes per reformes proprivatització. Grups d’interès local, fundacions, organitzacions i inversors  internacionals i thinks tanks privats.

Aquests actors presenten la privatització com una fórmula per ampliar les possibilitats d’acció de les famílies. Quan, en la pràctica, és una manera de discriminació i creació de desigualtat  entre classes socials, impedeix el procés cap a l’escola inclusiva i va contra els drets dels treballadors de l’educació.

Ens proposen dos models de privatització: un de suau i un de dur.

El suau el venim experimentant especialment a l’últim decenni. Seria el que s’anomena endogen i que, sense dir-ho, vol imposar a poc a poc un model de gestió empresarial als centres públics. D’alguna manera, el decret d’autonomia de centres, les normatives i els models directius van en aquesta direcció. Es tracta d’importar idees, tècniques i pràctiques , pròpies del sector privat, cobertes amb una falsa capa de l’eficàcia i bona gestió i transformar un tipus determinat d’avaluació en l’eina per estandarditzar, construir rànquings i determinar el valor de les escoles; que no vol dir altra cosa que reducció de despeses per l’escola i de sous pels treballadors en el cas que no responguin a allò previst. Igualment vol dir contractació de serveis educatius externs (dirigits a satisfer les demandes de les famílies) i complementaris com neteja, manteniment, menjador a preus reduïts en detriment de la qualitat, etc. Igualment es pretén transformar el sector públic en quelcom el més semblant possible al sector del negoci empresarial. A Llatinoamèrica l’anomenen NGP (nova gestió publica).

Si aquest és el mètode suau, com serà el dur? Doncs només cal llegir al gurú dels presidents nord-americans, Milton Friedman. Que ens proposa aquest economista ultraliberal? Doncs molt senzill: transformar el mon de l’escola en un mercat; de manera que els proveïdors privats siguin els que veritablement prenguin les decisions. Cal liberalitzar el sector educatiu, l’escola és un mercat de productes dels quals es poden treure molts beneficis, per tant cal incentivar el consum de tots aquests productes, entre ells els resultats.

Cal, per tant, construir un sistema amb tres models d’escola, en el qual les classes mitjanes i altes vagin a un tipus d’escola de qualitat, les classes humils i populars a una escola amb finançament públic i gestió múltiple, i els alumnes que no puguin seguir a una tercera divisió escolar, lligada al sistema públic en relació amb el finançament, no la gestió. I tot això lligat a la meravellosa aplicació de l’axioma de llibertat d’elecció de centre i de  competència entre escoles.

No és precisament la proposta D3= atenció a la diversitat + atenció a la desigualtat + atenció a la diferència.