Autor: Jaume Francesch

L’aprovació del Decret d’educació inclusiva de Catalunya va marcar un abans i un després en el discurs educatiu català. El decret prometia un sistema capaç d’escolaritzar tota la diversitat de l’alumnat en condicions d’equitat, transformant progressivament l’escola ordinària en un espai inclusiu. Nou anys després, la realitat mostra que la inclusió continua sent més un horitzó discursiu que una realitat estructural. L’acord recent entre el Govern i una part dels sindicats de l’educació exemplifica aquesta paradoxa: es consolidaran figures socioeducatives, s’ampliaran recursos als centres d’educació especial, es crearan noves aules integrals de suport i es desplegaran professionals sanitaris. En xifres:…

Es parla molt –i amb raó– del maltractament de gènere, de la infància, de la gent gran, dels ‘diferents’; però molt poc o res es parla del que en els últims 20 anys s’ha fet dels serveis públics, especialment de l’escola pública, que ha tingut i té diferents formes i intensitats.

Hem de fer possible l’equitat, hem de fer possible un context i una escola on tots hi capiguem, hem d’imaginar escoles on la personalització de l’aprenentatge no sigui una idea sinó una realitat

A les escoles de Catalunya no hi ha violència. Els fets ocorreguts a l’IES Joan Fuster són excepcionals i difícilment es poden repetir