Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Catalunya manté un discurs institucional a favor de la inclusió educativa que no es correspon amb la realitat dels centres. Les dades oficials del 2025 ho evidencien: 8.226 alumnes escolaritzats en Centres d’Educació Especial (CEE), un 0,5% del total, una xifra que es manté estable o creixent des de fa més d’una dècada. La xarxa de centres especials —142 equipaments i 2.387 professionals— tampoc no es redueix.
Això situa Catalunya per sobre de la mitjana europea (0,3%) i molt lluny de territoris com Euskadi (0,25–0,30%) o Navarra (0,20–0,25%), que han avançat cap a models més inclusius i menys segregadors.
Conclusió: Catalunya no està en transició cap a la inclusió; està en un estancament estructural.
Un sistema d’orientació desbordat i burocratitzat
Els Equips d’Assessorament i Orientació Psicopedagògica (EAP) treballen amb ràtios que multipliquen per quatre les d’altres territoris:
- Catalunya: 1 orientador/a per cada 1.200–1.500 alumnes
- Euskadi: 1/400
- Navarra: 1/350
- Mitjana UE: 1/300–1/500
Amb aquestes ràtios, els EAP no poden fer avaluació contextual, intervenció preventiva, treball comunitari ni seguiment d’aula. La seva funció queda reduïda a la gestió de dictàmens i informes, convertint-los en un dispositiu reactiu i burocràtic.
Conclusió: el sistema d’orientació català està estructuralment dissenyat per fallar.
Dictàmens que deriven i segreguen
Els dictàmens psicopedagògics, que haurien de garantir suports, s’han convertit massa sovint en:
- mecanismes de classificació
- justificacions administratives
- respostes a la manca de recursos
- portes d’entrada a derivacions
La manca de temps per avaluar en context genera dictàmens centrats en el dèficit i no en les barreres del sistema.
Conclusió: el dictamen ha deixat de ser una eina de drets i s’ha convertit en un instrument de segregació estructural.
L’efecte immigració: la segregació que ningú vol mirar
El Síndic de Greuges alerta que l’alumnat d’origen immigrant està sobrerepresentat en dictàmens i derivacions a CEE. Les causes són estructurals:
- confusió entre dificultats d’adaptació i NEE
- manca de suports lingüístics intensius
- centres d’alta complexitat sense recursos
- saturació dels EAP
- absència d’avaluació contextual
Això genera una segregació indirecta per origen i classe social, incompatible amb qualsevol model inclusiu.
Conclusió: Catalunya està convertint la vulnerabilitat social en discapacitat administrativa.
Comparació internacional: Catalunya queda enrere
| Territori | % alumnat en CEE | Tendència | Observacions |
| Catalunya | 0,5% | Estable/creixent | Xarxa de CEE estable |
| Euskadi | 0,25–0,30% | Decreixent | Suports intensius dins l’ordinària |
| Navarra | 0,20–0,25% | Estable | Model comunitari fort |
| Mitjana UE | 0,3% | Decreixent | Reducció de centres segregats |
Catalunya deriva el doble d’alumnat que Euskadi i Navarra, i un 60% més que la UE.
La solució: un Consell Català per a l’Educació Inclusiva amb poder real
Catalunya necessita un òrgan independent, estable i amb capacitat d’incidència: el Consell Català per a l’Educació Inclusiva (CCEI), amb una estructura participativa que vagi del Consell fins a la ciutadania.
Per què és imprescindible?
Perquè el sistema actual:
- no s’autoavalua
- no corregeix desviacions
- no detecta patrons de segregació
- no garanteix drets
- no escolta els professionals ni les seves representacions socials i sindicals
- no confia en la capacitat de decisió de la ciutadania
Què ha d’incloure?
Representació de:
administració, direccions, docents, orientadors, educadors socials, famílies, alumnat, experts, sindicats i entitats socials.
Quines funcions ha de tenir?
- Avaluació anual del sistema
- Recomanacions vinculants
- Supervisió de derivacions i dictàmens
- Indicadors públics d’inclusió per centre
- Revisió de la segregació per discapacitat i origen
- Coordinació amb municipis i serveis socials
Conclusió: sense un òrgan independent, Catalunya continuarà reproduint un model segregador sota un discurs inclusiu.
Participació no és consulta
A Catalunya, la participació sovint es redueix a:
- enviar documents perquè “facin aportacions”
- sessions informatives presentades com a participatives
- òrgans formals sense poder real
- processos on les decisions ja estan preses
Això no és participació: és legitimació.
La inclusió no és un relat: és una estructura
Catalunya no necessita més discursos sobre inclusió.
Necessita estructures de governança que garanteixin drets, corregeixin desigualtats i supervisin les decisions que afecten l’alumnat més vulnerable.
El Consell Català per a l’Educació Inclusiva és l’eina que pot fer-ho possible.
Sense ell, la inclusió continuarà sent un relat polític i no una realitat educativa.
