Opinió

El benestar docent no és un problema individual

En els darrers temps, el benestar docent ha deixat de ser un tema invisible. Les vagues del professorat, les dificultats per cobrir determinades places, l’augment del debat sobre l’estrès i l’esgotament professional, així com les preocupacions creixents sobre la salut mental dels docents, han situat aquesta qüestió al centre de l’agenda educativa. Però també hi ha un risc, convertir un problema col·lectiu i estructural en una qüestió estrictament individual. Quan el malestar s’explica només en termes de resiliència, gestió emocional o autocura, correm el perill d’oblidar les condicions de treball i les polítiques educatives que el fan possible.

Quan un docent manifesta cansament, desmotivació o desgast, la resposta acostuma a orientar-se cap a cursos de gestió emocional, tècniques de mindfulness o programes per reforçar la resiliència. Totes aquestes iniciatives poden ser útils, però difícilment resoldran el problema si no ens preguntem primer què està generant aquest malestar.

El benestar docent no és només una qüestió psicològica. És, sobretot, una qüestió professional, organitzativa i política.

Durant les darreres dècades hem anat ampliant les responsabilitats del professorat. Se li demana atendre una diversitat cada vegada més gran, incorporar les tecnologies digitals i, ara, la intel·ligència artificial, treballar per competències, educar en valors, prevenir conflictes, mantenir una relació més intensa amb les famílies, impulsar processos d’innovació i respondre a demandes socials creixents.

Tot això és necessari. Però massa sovint aquestes noves responsabilitats no han anat acompanyades de millors condicions per exercir-les. La burocràcia continua augmentant. Les plantilles continuen sent inestables en molts centres. El temps per preparar conjuntament les activitats és insuficient. Les reformes se succeeixen abans que les anteriors hagin pogut consolidar-se. I moltes decisions continuen prenent-se lluny de les escoles.

La burocràcia continua augmentant. Les plantilles continuen sent inestables en molts centres. El temps per preparar conjuntament les activitats és insuficient

Aquest conjunt de factors acaba deteriorant el sentit mateix de la professió. No és casualitat que molts docents expliquin que no abandonen la professió perquè treballin moltes hores, sinó perquè cada vegada disposen de menys temps per fer allò que els va portar a dedicar-se a l’educació com ensenyar, acompanyar, escoltar i aprendre amb els seus alumnes.

Hi ha un altre element del qual es parla poc: la confiança. Una professió es construeix sobre la confiança social en el coneixement dels seus professionals. En canvi, en educació sovint es parteix de la desconfiança. Es multipliquen els mecanismes de control, els registres, els indicadors, les evidències i les justificacions administratives. Però una professió no es reforça controlant-la més, sinó reconeixent el seu saber, ampliant la seva autonomia i facilitant que els professionals prenguin decisions responsables.

En aquest context apareix també la intel·ligència artificial. Pot representar una ajuda extraordinària per reduir tasques repetitives, preparar materials o facilitar determinades activitats. Però també pot convertir-se en una nova font de pressió si simplement s’afegeix a totes les exigències que ja suporta el professorat o si s’utilitza per incrementar els mecanismes de control.

La pregunta no és si hem d’incorporar la intel·ligència artificial a l’escola. La pregunta és si aquesta tecnologia servirà per alliberar temps perquè els docents puguin dedicar-se al que és essencial o, per contra, generarà noves formes de burocràcia i dependència tecnològica.

El benestar docent també depèn de la possibilitat de continuar aprenent. El professorat aprèn compartint experiències, observant altres companys, investigant la seva pràctica i construint coneixement col·lectivament. Tanmateix, les escoles continuen reservant molt poc temps institucional per a aquesta tasca. La cultura de la porta tancada encara és present en molts centres.

Quan un docent treballa sol durant anys és molt més difícil mantenir la il·lusió professional. Per això, el benestar no hauria de formar part exclusivament de les polítiques de salut laboral. Hauria d’integrar-se dins d’una autèntica política de desenvolupament professional docent.

El benestar docent no és un luxe ni una qüestió privada. És un indicador de la salut democràtica del sistema educatiu

Això significa reduir la burocràcia, reforçar els programes de mentoratge per als docents novells, garantir temps estable per al treball col·laboratiu, estabilitzar les plantilles, augmentar l’autonomia dels centres i reconèixer el coneixement professional del professorat.

Els equips directius hi tenen un paper fonamental, però no poden assumir sols aquesta responsabilitat. Necessiten autonomia, recursos i confiança institucional per construir cultures escolars basades en la participació i la col·laboració.

El benestar docent no és un luxe ni una qüestió privada. És un indicador de la salut democràtica del sistema educatiu. La manera com una societat tracta els seus mestres i professors revela també la manera com entén l’educació i el valor que atorga al coneixement, a la cultura i a la formació de les noves generacions. Quan una societat confia en el seu professorat, el reconeix com un professional amb criteri propi, li permet participar en les decisions educatives, li ofereix condicions dignes per exercir la seva tasca i crea espais per a la col·laboració i el desenvolupament professional, no només millora el seu benestar, enforteix també la qualitat de l’educació, la cohesió social i la democràcia.

Per contra, quan predominen la desconfiança, el control excessiu, la burocratització, la precarietat o la manca de participació, no només augmenta el malestar docent. També es debilita la identitat professional, es dificulta la innovació, s’empobreix la vida dels centres i es redueix la capacitat transformadora de l’escola. El benestar del professorat no és, doncs, un privilegi corporatiu, sinó una condició necessària perquè l’educació pugui complir la seva funció social i democràtica.

Potser ha arribat el moment de deixar de preguntar-nos què els passa als docents i començar a preguntar-nos què li està passant a la professió docent. Perquè el benestar no és una qualitat individual, sinó el resultat d’unes condicions de treball, d’una cultura professional i d’unes polítiques educatives. I una societat que desgasta els seus mestres acaba desgastant també la qualitat de la seva educació. Cuidar el professorat no és una despesa ni una concessió corporativa: és una de les inversions més intel·ligents que pot fer un país si vol construir una millor escola i una democràcia més sòlida.