Opinió

El negacionisme digital

El trumpisme educatiu existeix. És el triomf de la postveritat. Al nostre país, adquireix forma de pin parental, de discurs enganyós sobre la cultura de l’esforç o, en les últimes setmanes, en la promoció de la visió antitecnologia a les escoles. En el moment actual, sembla que importa més el relat que els fets i el negacionisme tecnològic aterra a les escoles. Impacta, sobretot, en les famílies, atabalades per la falta de temps, i també en docents saturats pel procés d’habilitació de la competència digital i la falta de recursos a les aules públiques.

En el nostre imaginari col·lectiu, els països del nord d’Europa representen la qualitat de vida i el desenvolupament de polítiques socials pioneres. Finlàndia representa des de fa dècades la panacea del sistema educatiu. Tendim a prendre als països escandinaus com a referència. Sens dubte l’equilibri entre qualificacions i indicadors d’igualtat d’aquests països a PISA generen aquesta imatge totèmica, encara que això no impliqui que hagin de ser imitats sense més. Per això, quan llegim que a Suècia tornaran als llibres de text en paper o que en Països Baixos prohibiran l’ús de mòbils, ens plantegem si aquí estem fent alguna cosa malament.

Investigar després de la notícia

Els titulars criden molt l’atenció: “la volta al paper”, “la prohibició dels telèfons”… Però quan analitzem el contingut de les notícies es perceben els perquès i s’entén millor el context.

La decisió de Suècia s’explica millor si considerem que aquest país, encara que continua situant-se per sobre de la mitjana europea, ha caigut en les avaluacions internacionals. En l’informe PIRLS, que avalua la capacitat lectora, ha perdut 11 punts. Davant la perspectiva que pugui qüestionar-se la política educativa plantejada en els últims anys, un cap de turc a mà ofereix una coartada molt fàcil i vendible: la tecnologia. Per això, Suècia ha anunciat a so de bombo i platerets que vol “desdigitalitzar” l’escola i la notícia ha corregut com la pólvora. La ministra d’Educació sueca explica que els llibres de text digitals no són bons i que escriure a mà és millor per al cervell i per al desenvolupament cognitiu. A més, resulta per a les famílies més fàcil ajudar els seus fills amb els deures o preparar un examen si hi ha un paper pel mig.

Quan llegim les declaracions de la ministra, a la primera conclusió a la qual arribem és que el procés de digitalització de les escoles sueques està caient en un error important: substituir llibres de text impresos per digitals no implica innovació educativa; suposa un mer intercanvi de suports. Si usem els llibres de text digitals per a treballar igual que amb els impresos, estem utilitzant un suport molt car per a impartir classe de la mateixa manera que fa 200 anys. Això no és innovació docent. La Tecnologia Educativa ho porta plantejant des del seu naixement com a disciplina. El desenvolupament de la competència digital no és això. Els nous recursos no venen a substituir als anteriors, sinó a enriquir la nostra caixa d’eines com a docents.

A les aules de les docents d’infantil més innovadores del nostre país, els nens i nenes continuen utilitzant el llapis i jugant amb la plastilina, però també es troba espai per a introduir les tecnologies. Assumir que la tecnologia té la culpa dels mals de tot el sistema educatiu és una visió simple i reduccionista, a més de perillosa. Si volem millorar la comprensió lectora, millorem les biblioteques dels centres i promoguem l’hàbit lector. Tirar la culpa a la tecnologia és reduccionisme i proposar solucions fàcils a problemes molt més complexos.

Una cosa similar succeeix amb la notícia que als Països Baixos prohibiran els mòbils. Quan un aprofundeix en la notícia, es descobreix que en realitat aquesta decisió quedarà en mans dels centres educatius, que tindran autonomia per a valorar si usar o no aquests dispositius, a més que podran utilitzar-se de forma raonada per a activitats didàctiques i el desenvolupament de la competència digital. Això és una realitat més coherent del que pot aparèixer en la primera lectura dels titulars sobre aquest tema. El que ens porta també a una altra conclusió: la visió antitecnològica ven.

Els especialistes han investigat de manera seriosa els possibles efectes de l’ús excessiu de la tecnologia per part de nens i adolescents. Seria recomanable que alguns mitjans tractessin d’esquivar el clickbait sobre un assumpte tan seriós per a evitar correlacions simples i no fonamentades, com la famosa relació entre la taxa de divorcis a Maine i el consum de margarina. Els proposem els següents documents:

American Psychological Association (APA): What do we really know about kids and screens?, American Academy of Pediatrics (AAP): Media and Young Minds, Media Use in School-Aged Children and Adolescents y Children and Adolescents and Digital Media, American Academy of Child and Adolescent Psychiatry (AACAP): Screen Time and Children.

Per tant, sembla que el negacionisme tecnològic es va estenent, com el negacionisme climàtic o el moviment antivacunes. El 2016, el Nova York Post, un periòdic sensacionalista nord-americà, va publicar un article titulat “It’s ‘digital heroin’: How screens turn kids into psychotic junkies” (“És ‘heroïna digital’: Com les pantalles converteixen els nens en ionquis psicòtics”). Ho signava el doctor Nicholas Kardaras, un psicoterapeuta especialitzat en addiccions. Unes setmanes abans, el mateix Dr. Kandaras havia publicat un llibre titulat “Glow Kids: How Screen Addiction Is Hijacking Our Kids —and How to Break the Trance (“Nens resplendents: Com l’addicció a les pantalles està segrestant els nostres fills —i com trencar el tràngol”), referint-se a aquest efecte de la llum de les pantalles en les cares dels nens a la nit. A més, el Dr. Kardaras donava xerrades sobre el tema per tot el país i, per aquella època, era el director executiu de The Dunes East Hampton, una clínica especialitzada en desintoxicar pacients rics de les seves addiccions a les drogues. Des de llavors, l’autor ha comparat la tecnologia amb heroïna digital, ha difós la idea que les pantalles són dolentes a les escoles i ha publicat nombrosos articles i llibres parlant de les addiccions digitals i de com les xarxes socials poden estar emmalaltint els joves, fins que el 2022 va publicar el seu nou llibre que parla literalment de “bogeria digital” i relaciona la tecnologia amb problemes de salut mental. L’interessant d’aquest cas que posem com a exemple és que actualment, segons la seva pàgina web, el Dr. Kandaras és fundador i director clínic de Maui Recovery a Hawaii, Omega Recovery a Austin i Launch House a Nova York, centres especialitzats en el tractament d’addiccions.

Cada vegada que trobem un article que equipari la tecnologia amb drogues en la infància hauríem de plantejar-nos quins beneficis pot obtenir l’autor o autora per espantar els lectors i promoure el pànic moral, i investigar sobre què pot estar oferint (el seu llibre, la seva xerrada, el seu tractament…). Aquesta informació pot llançar llum sobre les motivacions que hi ha darrere d’alguns tons alarmistes de la narrativa que solem trobar sobre la tecnologia a l’aula.

La “desdigitalització” en una escola no digitalitzada

La (suposada) prohibició sueca ha servit de coartada perquè alguns defensors de l’escola antitecnologia pugin al carro i ens presentin un món educatiu que no existeix. Parlen de tornar a la memòria, a la cal·ligrafia i els llibres de text. No obstant això, des d’una posició més equilibrada, nosaltres ens preguntem però van marxar en algun moment? Cada any al nostre país es gasten milions d’euros en bancs de llibres de text. Encara que hi hagi experiències interessants d’innovació docent que usen les tecnologies, no és el comú (recordeu: posar un llibre de text dins d’una tauleta no és innovació educativa). Per tant, el marc que plantegen aquests neoludits contrasta amb la realitat i trobem, per exemple, que només un de cada tres estudiants en centres públics disposen d’ordinador per a les classes.

En realitat, aquesta mateixa estratègia s’usa per al negacionisme científic en qualsevol tema: plantejar un marc de debat que no és real (“el canvi climàtic no existeix” “l’escola és un parc d’atraccions digital”) per a, entorn d’això, proposar una presa de decisions no fonamentada. Resulta important remarcar en aquest punt que no qüestionem el debat entorn de com incorporar la tecnologia a l’aula, i tenim clar que és important tenir una perspectiva crítica. La innovació buida i el mal ús de la tecnologia es poden abordar de manera constructiva, però el marc neoludita d’aquest debat no proposa una millor manera d’utilitzar els recursos digitals ni qüestiona si les polítiques que s’estan aplicant per al desenvolupament de la competència digital són les idònies; no. Simplement es proclama al vent que la tecnologia té la culpa de tot: miopia, falta d’atenció, problemes de lectura, rendiment… Després d’aquestes idees s’amaga una anàlisi que no s’arriba ni a plantejar i que és necessari posar sobre la taula. El problema són les pantalles o la disminució de la interacció social? Mentre que la recerca no és concloent en alguns temes, el plantejament negacionista agita la bandera de la por davant la tecnologia i assumeix, per tant, que amb la seva eliminació tot millorarà. S’aplica, doncs, un pensament màgic que fuig de la responsabilitat dels adults i gestors en la millora educativa i en què des de la comunitat educativa puguem afrontar els veritables problemes del sistema educatiu: la segregació i la falta de recursos.

Si alguna cosa va posar en evidència la pandèmia és la necessitat de desenvolupar la competència digital de professorat i alumnat i de proveir de recursos i suports per a poder realitzar una digitalització que no deixi a ningú enrere. No obstant això, entenem que aquests discursos calin en un professorat que es topa, després de la pandèmia, amb un procés d’acreditació de competència digital a marxes forçades en un model que hauríem de replantejar-nos seriosament. No obstant això, que hi hagi polítiques educatives que promoguin la digitalització de l’escola des d’un enfocament inadequat, no significa que la tecnologia a l’escola no sigui important. Ningú es planteja que per haver viscut un model de bilingüisme inadequat hàgim de renunciar a aprendre idiomes. Estar en contra de la pedagogia perquè sorgeixi una moda educativa sense sentit és com estar en contra de la medicina perquè existeix l’homeopatia i reflecteix un desconeixement colossal de les ciències de l’educació.

La tecnologia educativa i la justícia social

Per descomptat, la tecnologia comporta riscos; per això, el seu ús s’ha d’abordar durant els processos educatius formals. És una qüestió de justícia social. Negar l’ús de les tecnologies a les escoles aguditza la desigualtat i augmenta la bretxa digital entre els estudiants més desfavorits; per a ells, l’escola serà un dels pocs llocs en els quals poder fer un ús adequat d’aquestes eines i alfabetitzar-se digitalment.

En un món en el qual els algorismes condicionen les decisions que prenem en la nostra vida, l’alfabetització digital és absolutament imprescindible per a generar ciutadans amb capacitat crítica, que no quedin a la mercè del que decideixin les grans tecnològiques. Només l’alfabetització i el desenvolupament adequat de la competència digital ens ajudarà a generar un món més inclusiu i a exercir millor els nostres drets i deures com a ciutadans digitals. El negacionisme ofereix solucions fàcils a problemes complexos però l’educació com a sistema, com a institució i com a garant de la justícia social, és complexa. És comprensible que ens deixem temptar per pins parentals, volta als llibres de text (si alguna vegada els vam deixar) i altres arguments que simplifiquen la solució i que no ens permeten pensar en els perquès.

És la nostra responsabilitat enfrontar els desafiaments i oportunitats que sorgeixen de la transformació digital en l’educació. La recerca rigorosa, la reflexió serena i el debat informat són clau per a prendre decisions raonables. El sensacionalisme, la desinformació, el pànic moral i els interessos espuris condueixen a decisions injustificades. És crucial reflexionar sobre el paper de la tecnologia en l’educació. Els algorismes ja poden influir en les nostres decisions; la Intel·ligència Artificial impactarà en la societat a molts nivells. Permetrem que això succeeixi sense abordar-ho a l’escola i sense preparar als estudiants per a la vida real? Sense aquest debat, la inclusió i justícia social que ha de propiciar la tecnologia quedarà en mans d’interessos aliens a la comunitat educativa.