Opinió

‘El pare’ i ‘Més enllà de les paraules’

‘El pare’

Quan algú fa un treball perfecte es diu que està en estat de gràcia. Doncs això és el que passa a la pel·lícula El pare, dirigida per Florian Zeller i interpretada per Olivia Colman –la reina d’Anglaterra a The crown– i Anthony Hopkins. Tots dos en estat de gràcia, impossible millorar les seves actuacions. Pel seu interior transiten totes les emocions que ens puguem imaginar i sempre saben trobar la manera d’expressar-les.

Hopkins dona vida a un home gran, més de vuitanta, que sempre ha tingut una vida independent i que pateix una demència senil i necessita que l’ajudin i, és clar, ell es resisteix tot el que pot a rebre cap mena d’ajut.

Colman és la seva filla, la que intenta ajudar-lo però alhora vol marxar a París –la història passa a Londres– amb la seva parella. I ja tenim el conflicte que crema.

Però el que impressiona d’aquesta història, que ja ens ha donat esplèndides pel·lícules, és que està explicada gairebé sempre des de la perspectiva del personatge de Hopkins. Per tant, nosaltres patim en primera persona la seva desorientació, tens la sensació de viure dins del seu cap, d’aquest cap que perd a poc a poc el senderi, el nord que l’ha de guiar i l’angoixa que pateix davant de les situacions que no controla i de la pèrdua de memòria entra dins teu i et fas un fart de patir, però a vegades el cinema és una mena d’entrenament pel que et pot arribar a passar.

Una gran pel·lícula que jo no em perdria per res del món. Vaja, jo no me l’he perduda i així que pugui repetiré.

‘Més enllà de les paraules’

Després de tres o quatre anys ens arriba la pel·lícula Més enllà de les paraules, dirigida per Urszula Antoniak.

El protagonista principal és un jove advocat, ros com un fil d’or, nascut a Polònia i que es trasllada a Berlín a treballar en un bufet dirigit per un amic seu. Aquest noi –molt ben interpretat per Jakub Gierszal– sembla interessat a fer desaparèixer la seva identitat d’immigrant. Ja en els inicis t’adones d’aquest fet quan veus que no té clar defensar un home negre tot i els consells del seu cap i amic. No en sabem gairebé res, del seu passat, però un dia es troba amb el seu pare, que el va abandonar feia molts anys, i comença una relació on es barregen els sentiments i una crisi d’identitat que es farà molt evident i intensa al final de la pel·lícula, on el noi haurà d’assumir el que és.

Ens trobem davant d’una pel·lícula desconcertant, una història que et deixa molts buits que has d’anar omplint, una d’aquelles obres que t’enduus a casa i que la vas meditant unes bones estones perquè la directora no està interessada a respondre-ho tot. Més aviat l’interessa aconseguir la complicitat de l’espectador per anar donant sentit a tot el que  mostra.

Filmada en blanc i negre, amb una fotografia bellíssima i molt contrastada –el director de fotografia és Lennert Hillege– que ens submergeix en uns ambients foscos, carrers en penombra habitacions on no s’encenen els llums o sempre arriba d’una manera indirecta i una fredor ambiental que sembla voler expressar la fredor emocional que pateix el protagonista, que a poc a poc i gràcies a la presència del seu pare anirà endolcint.