Actualitat

El sistema educatiu suspèn en la protecció de l’alumnat més propens a penjar els estudis

L’abandonament escolar prematur és l’avantsala de l’exclusió social, i està directament relacionat amb la presència o absència de factors de protecció, és a dir, amb les mesures que es prenen dins i fora dels centres educatius per prevenir l’abandonament. Entre aquests factors, els més importants que tenen lloc a l’escola són la creació de vincles (per exemple, creure en l’educació i en la pròpia capacitat, sentir-se part del projecte educatiu) i la percepció de suport dels docents, mentre que els altres dos (el suport familiar, i les aspiracions pròpies) se situarien fora del sistema educatiu. Un estudi que s’ha fet sobre centres i alumnes del Maresme i el Vallès Occidental revela un gran dèficit entre els dos primers factors, la qual cosa podria explicar per què Catalunya (i Espanya) lideren el rànquing europeu d’abandonament escolar prematur, segons dades d’Eurostat.

Malgrat que en els darrers deu anys l’abandonament ha anat baixant, encara avui el 18,3% dels alumnes espanyols pengen els estudis abans d’hora (és a dir, que no es graduen a l’ESO o que deixen d’estudiar poc després i tampoc obtenen cap qualificació postobligatòria reglada), una dada que només Malta supera per dècimes. En el cas dels alumnes d’origen immigrant, aquest percentatge s’enfila molt per sobre del 30%. L’estadística mostra també que la tendència a la baixa sembla estancar-se a partir de 2017. En el passat les oportunitats laborals per als joves eren un factor d’abandonament prematur, però el fet que aquestes oportunitats ara no hi siguin no sembla que estigui ajudant a frenar-lo.

L’estudi es titula Reducing Early School Leaving in Europe (RESL.eu), està liderat per la Universitat d’Anvers (Bèlgica) i hi han participat grups de recerca d’universitats del Regne Unit, Suècia, Portugal, Polònia, Països Baixos, Hongria, Àustria i Espanya. En el cas espanyol, la recerca l’ha feta el grup Emigra (Grup de Recerca en Educació, Migracions i Infància) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i ha tingut una vessant quantitativa (s’han enquestat uns 3.700 estudiants i 500 professors de 35 centres del Vallès Occidental i el Maresme) i qualitativa (s’han fet 32 estudis de cas, a més de grups focals amb alumnat, professorat i famílies).  A banda, s’ha fet un estudi de cas a Sabadell, on el curs 2016/17 van ser enquestats 1.500 alumnes de 4t d’ESO, que representaven més del 90% del total de l’alumnat.

Percepció de suport i diferències d’expectatives

“Els resultats ens indiquen que els alumnes catalans (i encara més amb l’estudi de cas de Sabadell) tenen una percepció de suport docent baixíssima i que també la seva vinculació escolar és la més baixa de tota la mostra europea, mentre que els factors de protecció, com la percepció de familiar i les aspiracions estan per sobre de la mitjana, en contra del que generalment es pensa”, explica Sílvia Carrasco, professora d’antropologia social de la UAB i coordinadora del grup Emigra. En el cas de l’estudi de Sabadell, els resultats també mostren que existeix “una greu desatenció de l’administració educativa en els entorns escolars on s’escolaritza l’alumnat de classe treballadora i l’alumnat en situacions més vulnerables”. Això es tradueix en “manca de recursos i de processos educatius adequats, que comencen per no disposar d’equips docents estables i ben formats, amb projectes inclusius i de la màxima qualitat i eines de detecció precoç adequades”.

Per exemple, l’estudi constata que l’alumnat de l’ESO atribueix al seu professorat unes expectatives educatives més baixes que les que tenen els seus pares i molt més baixes que les seves pròpies. Un 16% contesta que els seus professors no esperen que segueixin estudiant després de l’ESO, percentatge que en el cas de l’alumnat nascut a l’estranger s’eleva al 28,2%.

Els investigadors han identificat una tipologia de casos, ben il·lustrats a partir de seguir trajectòries d’alumnes concrets en diferents nivells de risc, en els quals els alumnes que van deixar els estudis abans o poc després de graduar-se de l’ESO van tenir un escàs suport per part del sistema. Això va més enllà de casos com, per exemple, alumnes gitanos que no havien participat en cap tipus de programa de suport perquè els mateixos docents els consideraven casos perduts, o alumnes arribats tardanament al sistema educatiu que no havien rebut cap suport per accedir a un grau mitjà i que havien deixat els estudis després de fracassar en l’intent. “Nosaltres parlem d’alumnat amb un risc visible d’abandonament escolar prematur i l’alumnat amb un risc invisible, perquè la majoria del professorat encara confon no graduar l’ESO amb l’abandonament escolar prematur”, diu Carrasco.

L’estudi ha identificat que “en el cas de l’alumnat d’origen estranger, graduar l’ESO encara és un factor de protecció més per seguir estudiant que en el cas de l’alumnat nacional, i això dóna moltes pistes”. La recerca insisteix en el fet que un dels errors que han tingut les polítiques de prevenció de l’abandonament escolar ha estat no distingir entre aquests dos perfils d’alumnat. És a dir, a ficar en el mateix sac el fracàs escolar amb aquell alumnat “que gradua l’ESO i queda fora del sistema perquè el sistema no inverteix en la seva promoció postobligatòria”. L’altre gran error, adverteix, és que s’ha posat més el focus “en la composició sociodemogràfica de l’alumnat” i menys “en proposar transformacions en les pràctiques ordinàries dels centres educatius”.

Desequilibri entre necessitats i recursos segons tipus de centre

En el cas de Sabadell, s’han identificat cinc perfils de centres (públics amb presència de classe mitjana; públics amb predomini de classe treballadora; públics d’alta complexitat; concertats amb predomini de classe mitjana; i concertats amb predomini de classe treballadora) i s’ha constatat “un desequilibri molt preocupant entre necessitats i recursos”. És a dir, els centres on “s’acumulen els avantatges en recursos familiars i educatius” són aquells on predomina l’alumnat de classe mitjana, on un 80% han anat a l’escola bressol, amb pares i mares amb formació universitària i tenen feines qualificades i a temps complet, i alhora gaudeixen de plantilles estables i poden fer un seguiment més personalitzat abans i després de l’ESO, però que tampoc segreguen internament l’alumnat en grups de nivells i mantenen expectatives altes per a la majoria. Per això, adverteix la investigadora, “és important proporcionar els recursos adequats al professorat i als centres per reforçar els factors de protecció escolars”.

L’estudi de Sabadell estableix també dotze propostes de prevenció, intervenció i compensació per reduir l’abandonament escolar prematur pel que fa a polítiques educatives locals. Entre aquestes, hi hauria millorar la detecció precoç de la desvinculació escolar en l’alumnat de 3r d’ESO i mobilitzar estratègies per fer-hi front, descentralitzar l’orientació en zones clau del territori, descartant l’actual model “informatiu, tardà i despersonalitzat”, generalitzar la mentoria, fer un seguiment dels centres a partir d’indicadors d’equitat educativa, millorar l’oferta de cicles formatius (promoure l’FP dual) o ampliar l’oferta de places de formació ocupacional i crear una escola de segones o noves oportunitats.

“En definitiva, cal contrarestar els efectes sistèmics (socioeconòmics i educatius) que redueixen oportunitats i drets, i promoure transicions d’èxit a la postobligatòria, perquè les aspiracions, els nois i les noies ja les tenen”, afirma Carrasco.