Opinió

‘El Taller de Escritura’ i tres més de propina

A Laurent Cantet, director de “El taller de escritura”, ja li devem una altra pel·lícula molt interessant que parla del mon adolescent, del mon jove des del marc d’una escola de secundària. Ja haureu endevinat que parlo de “La clase”.

Ara ens arriba “El taller de escritura” on els protagonistes son un grup de joves amb risc d’exclusió social que participen en un taller d’escriptura coordinat per una escriptora de relleu.

Han de redactar una novel·la que parli de La Ciotat, una població francesa que va patir una gran crisi quan les drassanes van haver de tancar o reduir dràsticament la seva producció provocant molts problemes socials.

El grup de joves posen en solfa la societat francesa i d’una manera especial un d’ells, l’Antoine, dotat per a l’escriptura, molt intel·ligent i provocador i que festeja amb grups d’extrema dreta. Aquest noi té l’habilitat de trepitjar els ulls de poll dels altres i no és ben acceptat per la resta de la colla, però fascina la seva professora d’escriptura, que no pot evitar sentir-se atreta pel talent d’aquest jove i per la seva capacitat de deixar les ferides obertes. El seu món i el món social s’aniran creuant i oferint a l’espectador, a més, un estudi sociològic molt estimulant i ple de preguntes.

La possibilitat que la radicalitat del jove arribi a justificar pràctiques violentes encén tots els llums vermells d’aquesta escriptora que se sap qüestionada i que no és capaç d’encertar el camí que li permeti acostar-se a Antoine. L’escriptora acostuma a donar la sensació de sentir-se presonera de l’atractiu –no parlo del físic, que també– d’aquest jove que busca ser acceptar i de trobar sentit a la seva vida. Vaja, que fa el que fem tots i tota la vida, però quan ets jove el control dels sentiments i els vincles que estableixes amb els altres son més difícils d’explicar. L’epíleg acaba de donar sentit al missatge que ens vol transmetre la pel·lícula, perquè aquesta obra sí que té un missatge que ens cal descobrir.

Hannah

“Hannah”, dirigida per Andrea Pallaoro explica la història d’una dona madura, vulnerable, que rep un bona bufetada de la vida que no acabes de saber ben bé del tot, perquè el fora de camp és tant o més important que el queda recollit a la pantalla. Veus, però, que la seva vida es transforma i la soledat, la por al pas del temps, l’angoixa es van apoderant d’aquesta dona que passa bona part de la pel·lícula a la penombra, en habitacions fosques i viatges amb el metro mentre mira i remira amb una expressió que ho diu tot, perquè Hanna té els ulls i les arrugues de la gran Charlotte Rampling que va rebre la Copa Volpi a Venècia. No cal dir a aquestes alçades de la vida que la Rampling, ella sola, ja és un motiu per anar al cine.

Un sol interior

“Un sol interior”, dirigida per Claire Denis i interpretada per Juliette Binoche, un altre gran personatge femení interpretat per una sòlida actriu que està a la plenitud de la seva vida interpretativa. Una dona de bona posició social i cultural que no té sort amb els homes i busca i busca i busca i prova i prova i prova i no troba el que necessita. Només per veure la conversa que manté amb Gérard Depardieu al final de la pel·lícula ja justifica el preu de l’entrada.

Lucky

I acabem amb “Lucky”, dirigida per John Carroll Lynch. Contemplem en silenci gairebé religiós el testament d’un dels actors més grans de la història del cine. Parlo de Harry Dean Stanton. Veiem un home que viu sol, estimat per la seva comunitat, fidel complidor dels rituals, entre ells fumar a cada cinc minuts, que es planteja temes filosòfics, que rememora el seu passat i que commou profundament amb els comentaris que fa, les petites històries que van apareixent al llarg de la pel·lícula, una pel·lícula de ritme lent, pausat –heu de saber que comença amb una tortuga travessant un camí polsegós, la mateixa tortuga que surt al final de la pel·lícula i ja sabem què representen les tortugues.

Una escena per a la història. L’actor cantant “Volver…” en una festa mexicana. És difícil controlar les llàgrimes perquè aquest moment ho diu tot. I l’últim pla, l’actor mira a la pantalla, ens mira breument i somriu i se’n va camí enllà, i també sabem que vol dir marxar camí enllà, cap a un territori on només ell podrà entrar, un territori que ens espera a tots perquè la vida i la mort formen part del mateix guió.