Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El mestre els convida a prendre les mides de la tarima i de la paret. Per què ho estaran fent? Per una cosa tan senzilla com revolucionària, sobretot fa cinquanta anys: convertir la tarima en una prestatgeria-biblioteca d’aula. Prèviament han ajuntat els pupitres en taules per treballar en equip. L’aula es posa potes enlaire i els passejos pel barri, per la Roma monumental o per la natura, es converteixen en llocs d’aprenentatge. Així mateix, es modifiquen els temps, perquè aquí no regeix l’horari compartimentat per assignatures sinó un temps prolongat –de vegades més enllà l’hora de sortida–, per desenvolupar els seus projectes de recerca globalitzats. Aquestes són algunes de les cartes de presentació del mestre protagonista que acaba d’arribar a l’escola de Piedralata, un suburbi de Roma, amb una maleta carregada de llibres.
La visió i la pràctica solitària d’aquest docent contrasta amb la dels altres col·legues del centre, que continuen ensenyant a la manera més convencional, sense sortir-se un mil·límetre del que dicta el programa oficial i el llibre de text, amb exàmens absurds, perquè així ho han fet tota la vida i no hi ha manera que surtin de la seva zona de confort. Són els fidels servidors d’una escola autoritària que burla l’entorn i castiga, expulsa i fomenta l’absentisme escolar. Bruno, el mestre protagonista, ha de bregar amb aquest panorama, en un barri d’emigrants del sud colpejats per la pobresa i la desigualtat. Per on començar? Com posar ordre en una aula on les baralles són contínues i poc o res del que els ofereix l’escola els interessa? I, sobretot, com aconseguir l’assistència d’aquests setze alumnes de dotze anys?
Bruno comença fent-los algunes preguntes per fer-se una idea dels seus coneixements previs i, tot seguit, els convida a parlar del que vulguin, escriure sobre les seves famílies i expressar pensaments i emocions en els seus textos, per despertar la seva curiositat i perquè se sentin més segurs. Li segueix una immersió en el barri, un entorn degradat i fins i tot ruïnós, i les visites a les famílies. Fruit de les seves sortides és l’enorme mural que pengen a la paret sobre la lucertole, després d’un estudi a fons de la sargantana i la construcció d’un viver on van col·locant els animalons que troben. Un altre dia assisteix a la classe un antic lladre al qual els nois metrallen a preguntes durant unes quantes hores: Per què robava? Per què va deixar de fer-ho? Com era la vida en la presó? La delinqüència es converteix en centre d’interès i, com totes les activitats, acaben amb la confecció d’un periòdic i un mural: “Contra la llei”, un títol decidit entre tots. Una de les paraules clau d’aquest relat pedagògic és Insieme: en comú o tots junts. Així es prenen les decisions, s’organitza la classe, es gestiona un petit pressupost i es va construint comunitat amb la participació activa i responsable de tots.
El tercer episodi (el componen quatre en total) arrenca amb una escena dramàtica i molt actual: la demolició d’unes cases, de les quals han estat expulsats els seus habitants que resten a l’espera d’aconseguir un nou habitatge. La llista d’espera és llarga. Els alumnes, al costat del seu mestre, presencien l’acció de la grua. Una experiència tan viscuda en carn pròpia és una excel·lent ocasió per treballar a fons el problema de l’habitatge. Després dels dibuixos individuals per representar aquest esdeveniment, el mestre els suggereix que triïn el que els sembli millor per fer-ho col·lectivament en gran, no sense abans preguntar-los –com acostuma a fer sempre– els perquès. Li segueix una pluja de mans alçades per entrar en l’anàlisi, i no falten les propostes que aconsellen integrar aspectes dels uns i els altres.
La passió del mestre es contagia als nois. Hi ha moments de silenci absolut i altres d’un soroll molt educatiu, perquè tots volen prendre la paraula per opinar o fer preguntes i més preguntes
En els debats i textos s’investiguen qüestions com aquestes: com i on vivim? Per què es donen aquestes situacions? Es consulten estadístiques, cròniques periodístiques i es convida a un parell de pares perquè expliquin la història del barri. Tot això és aprofitat perquè els textos definitius es puguin corregir a la pissarra, per aprendre a comunicar-se, per descobrir noves paraules i algunes estructures sintàctiques. Per al títol del mural s’inventen una paraula molt cridanera: “Les cases dels malestants”. Com a colofó, Bruno introdueix una impremta –una de les tècniques introduïdes pel mestre francès Celéstin Freinet– per imprimir els textos i ajuntar-los en una revista de la qual s’editen cinquanta exemplars: per tots els alumnes i per als seus familiars. La passió del mestre es contagia als nois. Hi ha moments de silenci absolut i altres d’un soroll molt educatiu, perquè tots volen prendre la paraula per participar, per donar l’opinió o per fer preguntes i més preguntes.
Aquesta manera de treballar es repeteix a l’hora d’orientar tots els projectes: des dels oficis del barri fins a la Segona Guerra Mundial i el feixisme. En aquest punt algú agafa un llibre de text i Bruno llegeix el que s’hi diu, i al final deixa anar aquest comentari: “A penes es diu res de la resistència”. Per això la recerca es trasllada de nou a les seves vivències. Com la van viure les seves famílies? I aquí surt tot: la fam, els camps de concentració, els bombardejos sobre la població civil, la lluita antifeixista, etc. Escolten un disc on Mussolini, el duce, proclama la intervenció d’Itàlia en la contesa i, com altres vegades alguns pares fan de professors per explicar les seves històries. Aquests nois, en un ambient escolar en el qual se senten escoltats, reconeguts i estimats, prenen consciència de les seves capacitats i es converteixen en veritables productors de coneixement.
En la direcció de Vittorio de Seta es descobreix la petjada del cinema neorealista italià –Luigi Comencini va ser el seu mestre– i de Pier Paolo Passolini, en el seu interès per retratar el món dels oblidats que viuen en els extraradis i els marges de la societat. Es van filmar cinquanta hores en càmera de 16 mm i so en directe, i el rodatge va durar any i mig. Per al paper de mestre es va triar a l’actor Bruno Cirino, però els alumnes es van triar entre els nois d’aquests barris populars: al matí assistien al rodatge i a la tarda rebien les seves classes habituals. Es va deixar un gran marge d’improvisació i espontaneïtat; i, a diferència del que acostuma a fer-se en els rodatges, les escenes gairebé mai es repetien. La RAI, la radiotelevisió italiana, ho va emetre el 1972 com una minisèrie de quatre capítols de gairebé cinc hores de durada. L’emissió d’aquest història, que bascula entre la ficció i el documental, va tenir un gran impacte –en el quart episodi es va aconseguir la xifra de vint milions de teleespectadors– i va aixecar una forta polèmica entre els partidaris de democratitzar i dignificar l’escola pública mitjançant alternatives renovadores i els que hi veien un mer invent que qüestionava els fonaments de l’ordre establert que no conduïa enlloc. L’any següent es va preparar una versió reduïda de 135 minuts per a la projecció a sales. I poc després la va programar televisió espanyola per la segona cadena.
Però si aquest procés va ser laboriós, també ho va ser la fase prèvia de documentació. La cinta s’inspira en el llibre d’Albino Bernardini Diario de un maestro. Un año en Piedralata (Barcelona, Fontanella, 1974). De Seta va tenir llargues converses amb el seu autor, però també les va tenir amb Mario Lodi, autor d’El País errado. Diario de una experiencia pedagogica (Barcelona, Laia, 1973) i d’Insieme. Un diario de clase (Barcelona, Laia, 1974), i membre destacat del Movimento de Cooperazione Educativa (vegeu el títol homònim de Francesc Imbernón, Barcelona, Laia, 1981), grup d’educadors que, inspirats en la pedagogia Freinet, centren la seva activitat en la cooperació, en el fet de fer junts l’escola i en la recerca del nen i de l’entorn. Aquest moviment, amb un fort component comunista i cristià radical, va ser pioner en la renovació de l’escola italiana de les dècades del seixanta al vuitanta, amb un fort compromís en la recuperació de la memòria històrica antifeixista. Molts altres dels seus textos van ser traduïts al castellà en aquells temps. Sens dubte, cal destacar l’aportació de Francesco Tonucci, assessor d’aquesta sèrie, molt conegut per la comunitat educativa per les seves nombroses conferències i aportacions en castellà en defensa del protagonisme de la infància i pels seus llibres de vinyetes signats pel seu alter ego Frato.
Diario de un maestro es pot llegir tant en clau històrica (la d’uns anys d’efervescència educativa tant a la Itàlia democràtica com a l’Espanya de la transició) com en clau actual: o potser no hi ha seqüències en la pel·lícula que continuen sent plenament revolucionàries? Sempre em va assaltar un dubte: Per què aquestes experiències van ser i continuen minoritàries? Un dia el mateix Tonucci em va donar la resposta: perquè la formació inicial del professorat es manté igual. Només a Itàlia?