Opinió

Ens juguem el futur a la ruleta russa?

La ruleta russa era un tema recurrent a pel·lícules i novel·les. Era impactant llegir com algunes persones es jugaven la vida: un joc ben bèstia. Una ruleta menys bèstia es juga avui als casinos… no es juguen la vida però potser sí el futur immediat. I la ruleta amb el casino sencer ha arribat a casa, ha arribat ben a prop, a un clic del mòbil o la tauleta.

Fa uns mesos que s’ha posat damunt la taula l’augment exponencial dels jocs d’atzar. Amb les tecnologies digitals pots jugar des del mòbil com si estiguessis en un casino. Pots guanyar i perdre diners sense bellugar-te de la cadira o del llit. Pots ser depenent dels jocs sense sortir de casa.

El tema dels jocs d’atzar i de les loteries fa molts anys que dura. Tots els governs utilitzen les loteries per recaptar diners d’una manera un xic amagada. Els beneficis de la loteria van a parar, suposadament, a despeses socials. Aniria bé, però, saber com es reparteixen, conèixer quina despesa social se n’ha beneficiat.

Les loteries serveixen per donar una petita esperança de millorar la situació de manera miraculosa. Sense esforç, esperant que la sort, la divinitat, l’atzar sigui favorable. Se’n fa tota una litúrgia. La loteria de Nadal és un element més de les festes nadalenques. Al mateix nivell que els regals, els sopars, les trobades familiars… han aconseguit que formi part del paisatge nadalenc.

Força persones, grans i joves, viuen immerses en els jocs d’atzar (diverses loteries, diàries o setmanals, travesses, apostes…) Ens hem acostumat a viure enmig de tot això; les tómboles de les festes majors i populars dels barris; els sorteigs per recollir diners per un viatge escolar; per anar de colònies…Ho vivim com un element que apaivaga una mica les angoixes de la crisi. Potser per això la despesa en loteries augmenta quan les situacions econòmiques de les famílies són baixes, encara que sembli una paradoxa.

Diria que amb el joc en línia hem traspassat una altra línia vermella. Ja no cal sortir de casa, no cal comprar números, és més fàcil que les màquines escurabutxaques que fins no fa gaire estaven molt de moda (i encara continuen). La propaganda és repetitiva als mitjans i a les xarxes. És molt greu que uns personatges amb certa fama la utilitzin per animar a participar dels jocs. S’està intentant normalitzar quelcom que és anormal, que no afavoreix la convivència ni la relació, que està en contra de la col·laboració i l’ajut entre amics i veïns.

El joc en sí i el joc en línia en particular són especialment greus. S’està fent molt mal a adolescents. Per què el joc?

Podem pensar que és una manera de desmotivar a la gent jove ara que es desperta, per exemple, la lluita contra el canvi climàtic. A les classes dominants interessa que la gent jove es distregui. En altres contextos i moments ho va ser la droga, que es va repartir massivament per frenar lluites juvenils. Cal aconseguir que hom oblidi la catàstrofe climàtica al Mar menor, a Múrcia; o el que passa a les lluites a l’Equador i  a Xile; les matances de kurds a Síria i Turquia; les refugiades ofegades al mar; els desnonaments diaris a casa nostra, a tocar dels nostres habitatges; els plàstics que omplen els mars i arriben al nostre organisme a través d’allò que mengem… tot jugant online dins de casa no pensarem en res d’això.

El joc va en contra de l’autonomia personal, en contra de fomentar les capacitats que tenim i a favor de ser competitius… Va a favor de la insolidaritat. Tot allò que intentem inculcar des de les escoles són valors que poden quedar ofegats pel joc.

A la vida diària i familiar augmentaran les malalties, les situacions d’ansietat, les angoixes… els suïcidis. Potser mereix un comentari explícit. Hem dit que amb el joc no ens juguem la vida però diria que no és del tot cert. El suïcidi és avui la primera causa de mort entre la joventut. Angoixes insuperables, falta d’estimació, d’autoestima, de perspectives de futur… poden animar a suïcidar-se. Quants d’aquests símptomes s’acosten als símptomes del jugador enganxat!

Fins ara s’evitava parlar del suïcidi perquè es creia erròniament que parlant-ne augmentava el risc. Això mateix es deia quan vam començar a parlar de drogues als centres escolars. La millor manera de prevenir qualsevol risc és parlar-ne obertament amb cura i tranquil·litat. La millor manera de prevenir els riscos associats al joc és parlar-ne. Ho fem als centres escolars? Ho tenim  en compte? Som conscients de la nova situació perillosa que viu el nostre alumnat?

Importen molt els interessos crematístics de  les empreses, els interessos per guanyar més i més i, alhora (no pas menys important), distreure les persones per evitar que visquin la realitat i lluitin per canviar-la. Distreure-les perquè pensin en solucions màgiques i que depenen d’altri, que depenen de paràmetres no controlables… Una distracció que ajuda a fer una societat mesella, que accepta acríticament tot allò que se li diu. Les persones que estan enganxades al joc es desresponsabilitzen: guanyen o perden sense sentir-se’n responsables, serà fàcil extrapolar aquest sentiment a la resta de les actuacions de la seva vida. Serà fàcil que facin cas de les propagandes, de les indicacions dels grans controladors actuals de la nostra vida. Google, Facebook… ens estan dient o aconsellant el que ens cal fer, què menjar, què comprar, com passar el temps lliure… el joc apareix enmig com un element de gran importància dins el model que ens volen imposar i sembla que a poc a poc ho estan aconseguint. Podríem dir que el joc, les apostes, s’estan, mica en mica, convertint en una de les addiccions greus del segle XXI.

Com sempre, mestres, ensenyants, educadores… hem de remar a contracorrent, hem de vetllar perquè el joc no sigui vist com una alternativa, no donem peu a buscar èxits o solucions que no siguin racionals, que no parteixin de quelcom pensat, de quelcom valorat. Hem d’acompanyar els adolescents, potser als infants encara no els afecta tant, que pateixen per culpa de l’afició al joc; tal com acompanyem els que estan enganxats per les drogues.

Com hem dit, hi ha centres escolars i d’esplai que organitzen rifes o tómboles per guanyar diners per a una sortida, per anar de colònies… ens assemblem als governs que organitzen loteries per recollir diners i aplicar-los, suposadament, a necessitats socials de la població. I aquest és el camí fàcil: seria bo exigir a les administracions que donessin els recursos adequats que fessin innecessari recórrer a solucions inadequades

Pensem-ho! El joc és insolidari, jo guanyo, els altres perden. No és crític: accepta els fets de l’atzar. No ens deixa ser persones autònomes: depenem de circumstàncies que escapen al nostre control.

Educadors i educadores, hem de procurar un creixement d’infants i adolescents com persones autònomes, crítiques i solidàries. Hem de ser conscients que tant el problema com la solució no és individual: el problema i la solució afecten tothom.

Perquè educació i formació són imprescindibles però no tenen prou força. Mentre el sistema econòmic que ens domina no proporcioni un futur real i digne, la nostra actuació serà insuficient. La consciència cívica ens ha d’impel·lir a lluitar per uns canvis socials, laborals i econòmics que permetin a tothom viure amb dignitat, com persones; que ens permetin pensar amb il·lusió amb un futur amb possibilitats reals per a nosaltres i per als nostres descendents.

Si entre tots i totes, sense voler, permetem que el joc es vagi fent present a les vides de les joves i adolescents, entre tots i totes hem de buscar les alternatives, educant com a col·lectiu i ajudant que hi hagi un futur real i digne per als que estan creixent i no el veuen, potser perquè malauradament no el tenen.