Més de quaranta anys després, els Acords signats el 1979 entre Espanya i el Vaticà (com a continuació del Concordat de 1953) segueixen generant una anomalia en el sistema educatiu, com és el fet que tots els centres educatius, públics o privats, estiguin obligats a oferir l’ensenyament de la religió catòlica “en condicions equiparables a les altres disciplines fonamentals”, a primària, secundària i batxillerat, i que per acabar-ho d’adobar el currículum l’elabori la mateixa Conferència Episcopal i el professorat també el seleccioni l’Església. Revertir aquesta situació passa inexorablement perquè Espanya i el Vaticà modifiquin aquells acords, la qual cosa no sembla fàcil perquè la mateixa jerarquia catòlica espanyola s’hi oposa, malgrat que hi ha un altre sector que aposta (i de fet fa anys que posa en pràctica) per una assignatura sobre cultura religiosa que no sigui confessional.
Davant d’aquest escenari, el mes de desembre passat el conseller d’Educació, Josep Bargalló, va anunciar que obriria l’escola pública a la resta de confessions religioses, començant per l’islam, l’evangelisme i el judaisme. Finalment, aquest curs només s’ofertarà la primera, a diversos centres de Barcelona i Tarragona (a primària) i Baix Llobregat i Girona (a secundària). Segons ha publicat La Vanguardia, citant fonts de la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya (UCIDCAT), al voltant de 2.000 alumnes catalans han sol·licitat aquesta opció, dels més de 80.000 que professen la religió musulmana. Evidentment, no tots podran accedir-hi, si més no aquest curs.
La comunitat islàmica feia anys que amenaçava de denunciar Educació si no tirava endavant l’ensenyament de l’islam, també com a matèria optativa, ja que, de fet, així està escrit en els acords que Espanya va signar el 1992 amb les comunitats evangèliques, israelís i islàmiques. Altres comunitats autònomes no han esperat 28 anys, sinó que ja fa temps que ofereixen aquesta optativa. “A Andalusia hi ha 28 professors contractats, quan el nombre d’alumnes musulmans és inferior al que hi ha a Catalunya”, explica Mohamed El Ghaidouni, president de l’UCIDCAT. A Madrid, País Valencià, Aragó o Euskadi, entre altres, ja s’imparteix aquesta matèria, apunta.
Aquesta entitat ha fet la selecció de candidats a professor de religió islàmica, els quals havien de complir requisits exigits pel Departament (tenir el títol de magisteri o equivalent en el cas de primària, i el màster o CAP en el de secundària, a més del nivell C de català en tots dos casos) i altres per la mateixa comunitat, com ser musulmà i acreditar un coneixement suficient en la matèria. S’ha creat una borsa formada per 16 persones, i ara Educació ha de triar els quatre docents que començaran a fer classe. L’UCIDCAT, afegeix El Ghaidouni, acompanyarà aquest professorat: “Tindrem reunions amb ells de forma periòdica per fer el seguiment, i estem preparant un programa de formació continua per donar-los suport i coneixement”.
Identitats, convivència i llegendes urbanes
El debat que es planteja és si obrint l’escola pública a altres confessions es força l’Estat i l’Església a abordar el tema de l’ensenyament del catolicisme, o si al contrari aquesta mesura pot provocar més divisió. “La segregació dels alumnes per qüestió de creença, tant si és catòlica com islàmica, com de qualsevol altra confessió, no és una mesura inclusiva ni que faciliti la convivència, sinó que contribueix a la construcció d’una identitat comunitarista, que allunya als infants i joves del seu reconeixement d’una col·lectivitat més àmplia”, sosté Sílvia Luque, directora de la Fundació Ferrer i Guàrdia, la qual, juntament amb altres entitats del moviment laic català, han signat un manifest de rebuig a aquesta mesura.
Curiosament, el conseller Bargalló va triar la seu de la Ferrer i Guàrdia per anunciar la mesura al desembre, en una conferència en la qual havia de parlar de la laïcitat de l’escola. En aquell moment, Bargalló va argumentar que només hi havia tres maneres de treure la religió catòlica de l’escola, i que totes tres força improbables en el curt termini: la independència de Catalunya, arribar a un gran consens amb les principals confessions religioses o un canvi normatiu del currículum. Per això, va dir, l’única alternativa era l’obertura de l’escola a la resta de religions. Ja amb la polèmica oberta, en una recent entrevista a l’Ara Bargalló ha reiterat que “continuem creient que l’educació hauria de ser aconfessional i que en cap cas s’hauria de donar a l’escola, en horari lectiu, ensenyaments confessionals”. Però que “mentre no canviï la llei espanyola o nosaltres no puguem fer una llei, o mentre no convencem la jerarquia catòlica, no podem saltar-nos la llei”.
“No en sabíem res, ens va agafar per sorpresa”, reconeix Sílvia Luque, segons la qual com a entitat van preferir no contestar fins que l’anunci no fos una realitat. És a dir, fins que el 28 d’agost es va publicar al DOGC la resolució per la qual es creava aquest pla pilot. “Creiem que no està havent-hi prou debat sobre el tema, en part perquè un sector de l’esquerra té mala consciència davant de mesures que afecten col·lectius sensibles. Però aquí no es tracta ni d’anticlericalisme ni d’islamofòbia, sinó del convenciment que el proselitisme religiós s’ha de fer als temples i no a les escoles, i si una confessió té dificultats per exercir les seves creences o manca de llocs de culte el que cal és abordar aquesta necessitat i no pensar que l’assignatura de religió islàmica resoldrà aquests problemes, perquè més aviat en pot crear altres”, afegeix la directora de la Ferrer i Guàrdia.
La comunitat islàmica també s’ha esforçat a desmentir alguns mites que han sorgit al voltant d’aquesta notícia. “S’ha dit i s’ha escrit que els imams començarien a impartir classe, i això no és veritat, també s’ha dit que si les classes es faran en àrab clàssic, i tampoc és veritat, la llengua d’ensenyament a Catalunya és el català i per això un dels requisits és tenir el nivell C. I també se’ns ha preguntat quin tipus d’islam s’ensenyarà, i la resposta és que el currículum està publicat al BOE fa anys i el professorat s’ha de cenyir a aquest currículum”, explica El Ghaidouni.
Religió o cultura religiosa?
“Anem malament si les condicions per l’ensenyament de la religió islàmica són les mateixes o molt similars a les de l’ensenyament catòlic –sosté Jaume Trilla, catedràtic de Teoria de l’Educació de la UB i autor de La moda reaccionaria en educación–, és com legitimar i acceptar que el sistema educatiu formal pot ser un lloc d’adoctrinament religiós sufragat, a més a més, amb fons públics”. Per Trilla, el respecte a la llibertat religiosa de la ciutadania traslladada al sistema educatiu “portaria a una impossibilitat pràctica i econòmica, per no dir a una situació pedagògicament nefasta. Tan senzill com seria eliminar del sistema escolar formal qualsevol ensenyament religiós confessional i que a l’escola s’impartís, com qualsevol altre contingut, el que s’ha anomenat cultura religiosa”.
De fet, aquesta és també l’aposta de la major part de professors que actualment imparteixen l’assignatura de religió, segons explica Àngel Borja, vicepresident del sindicat AMRC, el majoritari entre aquest cos de docents dels centres públics. “No es pot fer confessionalitat a l’escola, jo tinc alumnes de procedències i creences molt diverses, seria absurd que entrés a l’aula amb la veritat revelada, i a més el bisbat també recomana que l’ensenyament s’adapti a les condicions de cada centre”, explica Borja, per al qual el currículum oficial de religió dissenyat per la Conferència Episcopal “és molt catequètic, està allunyat del dia a dia de qualsevol centre públic”. Aquest sindicat fa anys que aposta també per una assignatura sobre cultura religiosa, i en aquest sentit l’octubre 2018 va presentar una proposta formal al Departament, ja que, segons diu Borja, “al marge de si ets creient o no, el fet religiós té una incidència indiscutible en el nostre món, i per tant és important que els alumnes en tinguin un coneixement mínim”.
Hi coincideix en bona part Sílvia Luque: “Sense la religió no es pot entendre la història, la literatura, l’art… per això defensem que es desenvolupi de forma transversal a la resta d’assignatures. L’assignatura de cultura de les religions, si es planteja des d’aquesta perspectiva de contribuir al coneixement sense fer proselitisme, podria ser una opció que donés sortida a diferents neguits i acabar sent una opció de consens”.
També un sector de l’escola concertada comparteix aquest diagnòstic. Guillem Carreras, professor de Cultura Religiosa de l’Escola Pia Sant Antoni, comenta que “a l’Escola Pia ja fa 13 anys que es va decidir canviar les classes de religió cristiana per cultura religiosa”, la qual cosa considera que va ser “una decisió valenta tenint en compte que a hores d’ara encara el bisbat pica la cresta als responsables de la Pastoral perquè no s’explica la religió com segurament ells voldrien”. També a la seva aula, afirma Carreras, rep una varietat de respostes quan a principi de curs pregunta als alumnes amb quina religió s’identifiquen. “El que proposem des d’aquesta matèria –afegeix– és conèixer els trets fonamentals de les diferents religions, explicar què són les creences, els ritus, quines semblances i diferències hi trobem, promoure l’intercanvi i el diàleg interreligiós, etc. Com a exemple, en acabar l’ESO, el nostre alumnat ha pogut visitar una mesquita, una sinagoga, un temple sikh, un temple budista, etc.”
Per El Ghaidouni, en canvi, cal distingir entre el debat i la realitat. “Els debats són sempre positius, i hi han de poder participar totes les sensibilitats. Nosaltres, com a part d’aquesta societat, ja hem dit el que pensem: una cosa és l’ensenyament religiós i una altra de la història de les religions. Si fas història de les matemàtiques no arribaràs a resoldre una equació de primer grau, i per això volem una formació de religió i no sobre les religions”, apunta el president de l’UCIDCAT. “La realitat –conclou– és que avui l’ensenyament religiós és un dret fonamental i que els ciutadans que volen que els seus fills rebin aquesta formació tenen tot el dret a demanar-ho. Si en el futur la societat arriba al consens que això s’ha de canviar, per descomptat que com a comunitat ens adaptarem a aquesta decisió. Però aquesta no és la realitat d’avui dia”.
