Reportatge

És possible una universitat amb tribunals acadèmics imparcials i transparents?

Un tribunal acadèmic és en teoria un òrgan imparcial, que valora els mèrits dels diferents candidats amb objectivitat i neutralitat. A la pràctica, però, pot ser tot el contrari, gràcies al fet que té la potestat de fixar a conveniència els criteris específics que guiaran la seva avaluació, sumat al fet que abans de fer-ho ja coneix la trajectòria i el perfil de cada aspirant (malgrat que suposadament no sigui així). Per tant, pot ajustar fàcilment una cosa (els criteris) amb l’altra (el perfil).

El cas del Programa de Talent Intern impulsat des del rectorat de la UB n’és un exemple clar. El rectorat va definir uns criteris per promocionar el professorat, i els departaments o seccions posteriorment van ajustar-se o no a aquests criteris, suposadament en funció de les necessitats que cadascun tenia i que només ells coneixen, de tal manera que a la Facultat d’Economia i Empresa la persona que havia estat triada pel rectorat no va ser la que va acabar obtenint la plaça de lector. És més, no va arribar ni a passar el tall de l’entrevista personal.

Com pot ser que un professor que, a partir del seu currículum i trajectòria acadèmica i docent, va situar-se en els primers llocs d’entre 121 candidatures a tota la universitat després no reunís prou mèrits com perquè el tribunal ni tan sols considerés la necessitat d’entrevistar-lo? És aquesta una realitat assumida per tota la comunitat universitària? N’hem parlat amb representants de dues forces sindicals, CGT i CCOO, que formen part del comitè d’empresa del PDI Laboral de la UB.

Publicar abans els criteris específics

“Ja fa temps que diem als vicerectors que no pot ser que els tribunals siguin tan poc transparents a l’hora de decidir els criteris específics de qualsevol convocatòria que té com a punt d’arribada un contracte laboral”, explica Patrícia Victòria Martínez, representant de la CGT i presidenta del comitè d’empresa del PDI Laboral de la UB. “Aquests criteris es decideixen sempre a porta tancada”, afegeix, i en aquest sentit apunta que en la darrera reunió que els representants del comitè han mantingut amb els vicerectors de personal docent i de relacions laborals aquests han adquirit el compromís de que les facultats facin públics els criteris específics 48 hores abans de l’inici del procés de revisió dels CV.

Per la seva banda, els delegats i delegades de CCOO al comitè d’empresa del PDI Laboral (han volgut contestar col·lectivament) coincideixen en la manca de transparència. “La perfilació de places –apunten– és interessant per afinar bé les necessitats del departaments i assegurar que les persones que s’incorporen als equips docents i als grups de recerca podran desenvolupar les tasques necessàries, però a l’hora obre el camp a l’arbitrarietat i a la tria per afinitat, sense dubte”. Per això, consideren que “cal anar revisant criteris i vigilar estretament la composició dels tribunals i les seves decisions. Nosaltres insistim en la importància de la participació del professorat laboral en els tribunals que assignen places laborals i creiem que cal introduir elements de transparència que permetin fiscalitzar les decisions dels tribunals”.

“Si el tribunal et coneix, impugna’l”

Patrícia Victòria Martínez afegeix un element que, pel que sembla, poca gent coneix: “Si et presentes a un concurs i veus que en el tribunal hi ha membres que coneixen la teva trajectòria i el teu currículum tens el dret i has d’impugnar-los”, diu. Martínez, especialista en Història d’Amèrica i formadora de formadors en temes d’igualtat de gènere, explica que ella mateixa ha estat víctima de l’arbitrarietat en una ocasió en què “em vaig presentar a un concurs en el qual la presidenta del tribunal havia dirigit les tesis doctorals de totes les persones que ens presentàvem a la plaça i era la investigadora principal del grup de recerca del que totes formàvem part”.

Situacions com aquesta no només donen peu a l’arbitrarietat i l’amiguisme, sinó a l’establiment de relacions professionals d’abús i dependència. “Jo sempre dic que la universitat està ubicada entre el feudalisme i el capitalisme: el feudalisme perquè s’hi estableixen relacions senyorials, per les quals sembla que t’estiguin fent un favor al tenir-te allà quan el favor l’estàs fent tu, i el capitalisme perquè sense mà d’obra barata no sobreviuria; els associats cobrem vuit vegades menys que un catedràtic per fer la mateixa feina”, comenta Martínez.

“El dia que la societat digui prou”

“Ara s’ha fet un pla de millora del professorat associat que ha consistit en apujar la nòmina 100 euros al mes, però amb tot i així estem parlant de nòmines que van dels 300 als 700 euros”, afegeix la presidenta del comitè, la qual, com la majoria dels professors associats, és pluriempleada. Té dues feines de docència i una tercera de consultoria. “La docència no dona prestigi, el que dona és feina i per això poca gent la vol fer i es paga amb mà d’obra barata, i la recerca s’ha convertit en un sistema de privilegis, tu em fas la feina i ja t’ho compensaré, és molt trist però és així”, afirma. En la seva opinió, és un problema “que només es resoldrà el dia que la societat digui prou, nosaltres no tenim prou força”.

Des de CCOO també parlen de la perversió de la figura del fals associat. “Clarament és un abús i cal afrontar la situació de forma contundent. Aquesta realitat s’ha de corregir amb un pla potent i dotat pressupostàriament per obrir places predoctorals i postdoctorals suficients per a reubicar els falsos associats que actualment desenvolupen tasques de docència estructural, de recerca i de gestió a la UB i que volen i poden iniciar o seguir la seva carrera acadèmica. Sembla que la LOSU podria establir noves figures contractuals que farien possible aquesta migració però caldrà veure com serà el text finalment aprovat i de quins recursos es disposarà. Els precedents ens fan ser escèptics”.

“Poc més que maquillatge”

Els delegats i delegades de CCOO tampoc valoren gaire positivament el que ha fet la Universitat de barcelona en els darrers anys per estabilitzar la plantilla. “Per ara s’ha fet poc més que expressar voluntats. El problema és greu, la situació s’ha allargat en el temps de forma injustificada i les posicions ara estan molt enrocades. Només amb un pla ambiciós i amb recursos suficients es podrà abordar l’estabilització de la plantilla per assegurar condicions dignes pel professorat universitari, com a condició sine qua non per a garantir l’excel·lència en la docència i en la recerca”.

Pel que fa al Programa de Talent Intern, tot i les bones intencions, ha tingut un “abast insuficient i un plantejament poc ambiciós”. Segons aquest grup de delegats, “sense les dotacions pressupostàries oportunes aquesta mena de mesures són poc més que maquillatge i crispen encara més els ànims que no pas solucionen problemes. A més, la precipitació de tempos ha portat a nombroses queixes en l’aplicació dels criteris de puntuació i ordenació dels candidats i candidates, ja que les bases eren massa inconcretes i interpretables”.