El debat al voltant del model de concerts educatius ha estat pràcticament absent de l’agenda pública catalana durant les darreres dècades. És un debat complex, i per això pot resultar útil adoptar una perspectiva internacional que ofereixi elements d’anàlisis a partir dels quals avançar. L’informe La concertada a debat, encarregat per la Fundació Bofill, té precisament l’objectiu d’analitzar el model de concerts educatius de Catalunya des d’una mirada internacional. A l’informe recollim evidència que ens ajuda a desentrellar per què els models de provisió mixta generen desigualtats educatives, i quin tipus de mesures s’haurien d’implementar per adreçar-les. Com hem vist arran de la publicació de l’informe, sovint la reacció del sector concertat ha estat la de negar aquesta evidència o minimitzar-ne la importància. Es tracta d’una reticència que dificulta la possibilitat de desenvolupar un debat rigurós sobre un tema cabdal per a la millora de l’educació al nostre país.
L’educació concertada no és una excepció del context català. Bona part dels països de l’OCDE disposen de sistemes de finançament públic per escoles de gestió privada. Ara bé, en pocs països l’educació concertada té un pes tan significatiu sobre el total de la matrícula. Paradoxalment, el model català de concerts ha estat sovint absent del debat polític i públic sobre educació. De fet, només en els darrers anys se n’ha començat a parlar amb més assiduïtat. A conseqüència d’aquesta omissió, el sistema de concerts està mal regulat i és una font de desigualtats educatives. És urgent superar el debat sobre la relació entre educació concertada i equitat que els representants de la concertada encara posen en dubte, i començar a discutir quines reformes cal emprendre per garantir que el model català de concerts no vagi en contra dels objectius d’equitat del sistema educatiu.
Actualment, existeix un ampli consens internacional entorn de la tendència dels sistemes de provisió mixta (on coexisteixen oferta pública i concertada) a augmentar les desigualtats educatives. Aquestes es manifesten en termes de segregació escolar o diferències en el rendiment acadèmic segons origen socials, i es fan especialment paleses quan el sector privat finançat amb fons públics té un pes significatiu. Es tracta d’un consens que s’origina en l’àmbit acadèmic, però ha anat penetrant els discursos dels principals organismes internacionals en el camp de l’educació. Organitzacions com la UNESCO, l’OCDE o la Unió Europea han manifestat la seva preocupació pels efectes de la provisió mixta sobre l’equitat. Un informe recent d’Eurydice, organisme de la Comissió Europea que es dedica a l’anàlisi dels sistemes educatius, assenyalava:
Quan es controla la quantitat de despesa pública per alumne, la segregació acadèmica (és a dir, on es concentren estudiants de diferents graus de capacitat acadèmica en determinades escoles) a l’educació primària és més elevada en els sistemes educatius amb un sector privat dependent de fons públics. (p. 15)
Diferents informes i documents d’anàlisi de l’OCDE [1,2,3,4] o de la UNESCO [5,6] apunten en una direcció similar. De nou, Catalunya no és una excepció. Les dades del Departament d’Educació mostren un important desequilibri en la distribució de l’alumnat vulnerable. L’educació infantil de segon cicle i primària, el sector públic escolaritzava 2 vegades més alumnes de nacionalitat estrangera, 1,6 alumnes NESE o, pel cas de la ciutat de Barcelona, 4,2 vegades més alumnes de beca menjador que el sector concertat. Per tant, l’existència de diferències significatives en l’escolarització de l’alumnat vulnerable entre el sector públic i concertat és difícilment discutible.
Les raons que expliquen per què els sistemes de provisió mixta tendeixen a augmentar les desigualtats educatives són complexes i específiques a la realitat de cada context. Tot i això, la recerca internacional identifica algunes tendències generals. Sabem, per exemple, que els sistemes de provisió mixta afavoreixen dinàmiques competitives entre els centres educatius, augmenten les possibilitats de distinció i tancament social de la classe mitjana, promouen situacions de sobreoferta i molt sovint generen incentius per excloure l’alumnat més vulnerable. Hi ha també evidència que, quan els centres concertats es financen parcialment amb contribucions familiars, aquestes operen com a barreres d’entrada i generen dinàmiques d’auto-exclusió entre les famílies socialment vulnerables. Aquests mecanismes expliquen que els models de provisió mixta presentin sovint una elevada segregació escolar de l’alumnat de nivell socioeconòmic baix, i s’associen a un repartiment poc equitatiu dels recursos dels quals disposen els centres educatius per atendre les necessitats del seu alumnat.
Davant d’aquesta realitat, diversos actors internacionals i nacionals han apostat per impulsar reformes regulatives del sector privat finançat amb fons públics que permetin assolir millors resultats en termes d’equitat. Aquest ha estat per exemple el cas de països com Bèlgica, Anglaterra o Xile, on al llarg dels últims anys s’han consolidat reformes en aquesta direcció, malgrat l’oposició inicial de determinats representants de la provisió concertada com de les famílies d’aquests centres. També hi ha països del nostre entorn com Portugal que han apostat per la retirada del finançament públic a les escoles privades ubicades en zones amb suficient oferta pública. De nou, aquesta és una mesura que s’ha demostrat viable tot i afrontar una resistència inicial considerable.
En context català, una aposta regulativa en clau d’equitat implica dotar d’un major protagonisme al Departament d’Educació a l’hora de determinar tant el volum com la distribució de l’oferta concertada, així com equiparar definitivament el procés anual de planificació de places escolars entre el sector públic i el concertat, i supeditar tant l’autorització com la renovació dels concerts a la plena corresponsabilització dels centres amb l’escolarització de l’alumnat vulnerable, així com al compromís amb un horitzó de gratuïtat.
Sobre aquest darrer punt, cal tenir en compte que Catalunya és un dels països on les contribucions familiars tenen un major pes sobre el finançament dels centres concertats. Com assenyalen els representants del sector concertat, part d’aquesta situació es pot explicar per les diferències en els sistemes de finançament dels sectors concertats i públics, però no només. Catalunya és la comunitat autònoma on s’han identificat quotes d’escolarització al sector concertat més elevades. Sembla doncs evident que les quotes d’escolarització d’una part del sector concertat estan més vinculades a una voluntat de diferenciació social que no pas a una falta de finançament públic.
Cal que els representants de la concertada se sumin a un debat honest sobre el sector. En un context heterogeni com el català, els principals beneficiats d’una reforma serien els centres concertats amb inequívoca vocació social
Transitar cap a l’eliminació de les quotes d’escolarització és condició necessària per reduir les barreres d’accés al sector concertat. Com es desprenia de l’informe del cost de la plaça del Síndic de Greuges, eliminar aquestes quotes al sector concertat només és realista en un escenari de millora del finançament públic. Tot i això, com assenyalem a l’estudi, qualsevol increment del finançament del sector concertat ha d’anar acompanyat d’una corresponsabilització real en l’escolarització de l’alumnat vulnerable, entre altres mesures. Donat que el sector concertat a Catalunya és molt divers respecte a la seva corresponsabilització en l’escolarització de l’alumnat més desafavorit, cal assegurar que només aquelles escoles compromeses amb la lluita contra la segregació escolar i l’avenç cap a la gratuïtat efectiva de l’educació tinguin cabuda en el sistema de concerts. En un context de davallada demogràfica que obligarà a racionalitzar l’oferta educativa, establir criteris de renovació de concerts alineats amb els objectius d’equitat de sistema és una tasca imprescindible.
La responsabilitat de liderar aquesta transformació recau en el Departament d’Educació. Ara bé, eliminar els riscos que el model de provisió mixta genera sobre les desigualtats educatives no passa només per una estratègia regulativa o d’increment del finançament públic. És també imprescindible que el sector concertat i els seus representants assumeixin de manera inequívoca i sense subterfugis la seva responsabilitat de contribuir als objectius de qualitat i equitat del sistema educatiu.
De fet, no deixa de ser paradoxal que alguns representants del sector afirmin que la concertada no contribueix a la segregació escolar, a la vegada que sostenen que una millora del finançament públic acabaria amb la segregació. En un context com el català, amb un sector concertat altament heterogeni, els principals beneficiats d’aquest nou escenari serien precisament aquelles escoles concertades amb inequívoca vocació social. És urgent, doncs, que els representants del sector concertat se sumin a un debat honest sobre la realitat del sector concertat a Catalunya que permeti donar compte d’aquelles escoles que tenen una voluntat de servei públic, però també d’aquelles que no tenen cabuda en un sistema de finançament públic.
Adrián Zancajo és professor lector de la Universitat de Manchester. Els seus àmbits d’especialització són la política educativa des d’una perspectiva comparada, les desigualtats en l’àmbit educatiu i la planificació educativa.
Antoni Verger és catedràtic de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Investigador en els àmbits de la política educativa i l’educació comparada.
Clara Fontdevila és doctora en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Investigadora a la Universitat de Glasgow i membre del grup de recerca Globalització, Educació i Polítiques Socials (GEPS).
