Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Llicenciada en Ciències Econòmiques per la Universitat de Fes, professora de pràctiques durant un any a la Universitat de Tànger i Diploma d’estudis superiors aprofundits a la Universitat de Rabat, Fatiha el Mouali va arribar a Catalunya l’any 2000. Malgrat la seva preparació acadèmica, els seus títols a Espanya no van tenir cap mena de valor. “Vaig estar 10 anys intentant tramitar la convalidació de la llicenciatura. El diploma d’estudis superiors aprofundits, és a dir, el màster, no me’l van convalidar de cap manera. Arran de la meva feina aquí en una administració pública, en què sóc tècnica d’acollida, finalment vaig deixar la branca d’Econòmiques i em vaig inscriure a la Facultat d’Educació, on hi he cursat el doctorat. Al març vaig defensar la tesi, dirigida per Jordi Pàmies i Marta Bertran”, explica. Malgrat aquest recorregut vital, “en l’imaginari col·lectiu de la societat espanyola i catalana, la dona marroquí porta associada una àmplia llista de connotacions negatives i estereotipades, i a l’escola de seguida t’etiqueten com la mora“.
El Mouali ha centrat la seva tesi en la temàtica “Mares d’origen marroquí a Catalunya: entre les experiències personals i els processos d’acompanyament a l’escolarització dels fills i filles”. Després d’entrevistar 50 mares d’origen marroquí per a la tesi, constata que la seva experiència personal no és ni de bon tros una excepció. “Cadascuna d’aquestes mares tenen realitats molt diverses i han seguit trajectòries diferents, però sí que coincideixen en què l’escola et mira des de l’estereotip de dona submisa i ignorant, no facilita la interacció d’igual a igual. Si la mestra ja et mira des de l’estereotip, ja talla qualsevol possibilitat de relació”, resumeix. “Quan ets una dona, i marroquina, i portes el mocador, ja d’entrada et consideren una dona submisa, que mai no ha anat a l’escola i que necessita ajuda per alliberar-se de la seva cultura, dels seus homes i de la seva religió”, sentencia.
Aquest estereotip, alhora, es transmet a l’alumnat. “Una part dels docents no n’és conscient, que té una mirada xenòfoba o racista. És un tema que no es menciona suficientment, sobretot si ho comparem amb la mirada de gènere, per exemple. A les escoles hi ha persones meravelloses, però el mestre representa l’autoritat, i només que n’hi hagi un amb mirada racista, classista o xenòfoba, ja pot acabar amb les expectatives del nen o la nena de tenir un futur en el món educatiu”, exposa.
La tesi d’El Mouali, de fet, és compartida pel propi Síndic de Greuges de Catalunya. En una recomanació feta pública a principi d’agost, exposava “la manca de formació específica en discriminació de raça i igualtat” del professorat, fet que “pot resultar una barrera important per detectar i combatre el racisme i la discriminació, la qual cosa deixa l’alumnat racialitzat vulnerable i sense la protecció necessària”. I veia com a “imprescindible” que es doti el personal educatiu i de lleure “de formació i capacitació en igualtat racial i discriminació”.
“S’ha de parlar que hi ha racisme”
“Hi ha una falta total de formació del professorat, no tenen ni idea del que està passant al seu barri. No coneixen la realitat migratòria de la gent, ni com afecten les lleis d’estrangeries a les vides d’aquests col·lectius, i a vegades no ho volen ni reconèixer. Pensen que al Marroc no hi ha escoles, ni universitats… El tracte envers aquestes mares i els seus fills es fa des de la superioritat, obviant que a l’aula poden tenir fills de pares i mares igual o fins i tot més preparats que alguns professors o professores. Però com que aquests títols aquí no tenen valor, tot plegat queda en no-res”, s’exclama. I per il·lustrar gràficament aquest fet, exposa: “Si parléssim de mares franceses o alemanyes que no parlessin català o castellà, les professores agafarien el Google Translate i mirarien de fer-se entendre. Amb mares del Marroc, això no passa.”
“S’ha de parlar d’aquest tema obertament, que hi ha racisme, classisme i xenofòbia a la societat. I a l’escola, com a part de la societat que és”, defensa. I d’aquí se’n deriven les escoles etiquetades de màxima complexitat, que concentren grans proporcions d’alumnat de famílies immigrants i amb pocs recursos econòmics. “La gent no vol barrejar-se amb les famílies immigrants. Consideren que són problemàtiques, i que els seus fills baixen el nivell educatiu, sense ni tan sols conèixer-les”, sentencia.
La profecia autocomplerta
Tota aquesta teoria impacta directament en la trajectòria acadèmica de centenars d’infants diàriament. En tant que hi ha aquesta mirada racista, i en tant que la majoria del professorat ignora les cultures i vides d’aquests alumnes, defensa El Mouali, “sempre els jutgen des de l’estigma” i ja a P-4 o P-5 se’ls etiqueta com a problemàtics i/o amb problemes d’aprenentatge i en molts casos se’ls adapta el currículum sense realment diagnosticar i identificar bé les veritables necessitats. “Llavors arriben a Secundària amb un nivell súper baix i se’ls diu que no poden cursar batxillerat. Hi ha una continuïtat en detectar malament als inicis de l’etapa escolar, perquè després es traça un recorregut educatiu erroni. Tot això te n’adones a Secundària, quan ja no hi ha temps per canviar-ho. Durant molts anys, a molts fills i filles de famílies d’origen marroquí se’ls ha subestimat el seu potencial, és la profecia autocomplerta.”
A les facultats d’Educació, de fet, no hi ha assignatures que preparin el professorat per treballar amb famílies que venen d’altres cultures, s’exclama la recentment doctorada. “I poques vegades mestres i professors saben desenvolupar eines fora del marc que els han fixat”, es lamenta.
Tota aquesta situació es veu multiplicada exponencialment als centres ‘de màxima complexitat’. “Els equips docents van canviant cada any. El docent ja és conscient que es troba en una escola segregada, formada per gent pobra, gent que no tenen ni veu, ni autoritat, ni força. I aquí és quan surt l’essència d’aquell docent: si creu que la docència pot canviar el món, s’implica i fa la seva feina; si considera que aquesta gent, com que venen del Tercer Món, on no tenien ni accés a l’escola, ja en tenen prou amb la possibilitat d’anar a l’escola, llavors tot plegat grinyola. Consideren que si els alumnes aprenen a seure bé i a parlar amb educació, ells ja fan el seu fet. I el currículum queda com una cosa secundària. I si es troben amb famílies que reaccionen queixant-se, la confronten. I tot plegat es fa amb el vist-i-plau de la inspecció escolar, que diu ‘ai pobres mestres, que es troben en un centre de màxima complexitat’. Així no tenen cap responsabilitat si el nivell educatiu és baix, si els alumnes no arriben als mínims, si hi ha un fracàs generalitzat.”
Constatada tota aquesta situació, El Mouali ha endegat accions per començar a revertir-ho, treballant amb més mares de l’associació Mares contra el racisme. A nivell general, “primer s’ha de reconèixer que hi ha aquesta situació per saber després com intervenir i canviar aquesta realitat” exposa. Tot i que es mostra escèptica. “La gent autòctona encara no és conscient que els immigrants ja formem part de la societat d’aquí”, sentencia.
