Opinió

Final de curs amb dos clàssics

El curs 2015-2016 és ja a les acaballes i arriba a la seva fi amb el so viu de campanes que parlen de transformacions sistèmiques, d’actualitzacions disruptives, de pràctiques avançades, d’innovació… Unes campanes que a mi m’han evocat la millor tradició pedagògica, tan oblidada, però tan actual i tan fèrtil encara, aquella que ha estat analitzada, pensada i sedimentada a partir de la pràctica de mestres compromesos i ben formats, en una dialèctica constant –i aquest és un tret específic de la pedagogia- entre la reflexió i l’acció, lluny de tecnificacions vàcues i d’enginyeries nominalistes.

Per exemple, Célestin Freinet, que fa justament 50 anys que va morir. En els seus assenyats consells als mestres joves els commina a ser humans, a reviure la seva infantesa i la seva joventut, per tal de comprendre que els infants i joves d’avui no són pas pitjors, ni millors, que ells quan tenien la seva edat; que ser adult, que fer de mestre, no implica pas ser superior als altres; que l’essència de la docència és justament la comprensió (i això implica un esforç constant per conèixer cadascun dels alumnes, des de la confiança mútua) i l’ajuda per detectar i superar les dificultats, per aprendre, per afrontar i resoldre situacions i problemes cada cop més complexos, per assolir unes competències (és a dir, uns coneixements, unes habilitats i unes actituds) considerades bàsiques i imprescindibles per a tothom.

Un Freinet que, en les seves imprescindibles invariants pedagògiques, diu taxativament que les notes i les classificacions són sempre un error, una afirmació –en temps de selectivitats, revàlides, pises, proves diagnòstiques, proves de competències bàsiques, exàmens, centres de nivell 1, 2, 3 o 4-, aquesta sí, autènticament disruptiva i transformadora. En paraules seves, “la nota seria vàlida si fos objectiva i justa. Ho pot ser, parcialment almenys, quan es tracta d’adquisicions simples, però pel que fa al treball més complex en que la intel·ligència, la comprensió, fins i tot les nocions de comportament s’han de tenir en compte, tota mesura sistemàtica és inadequada… Es tracta, evidentment, de la matemàtica més falsa, de l’estadística més inhumana. Com que es tracta de computar, i amb un mínim d’errors, hom s’até a allò que és mesurable. Però la comprensió, les funcions d’intel·ligència, la creació, la invenció, el sentit artístic, científic, històric, no es poden computar. Per tant, són reduïts al mínim a l’escola, i suprimits de la competició”.

I John Dewey, de qui aquest any 2016 es commemora el centenari de la publicació d’un dels seus llibres més emblemàtics, Democràcia i educació. Per a ell, tot mestre ha de tenir condicions de lideratge, perquè l’ensenyament escolar es fa gairebé sempre en grup, i ha de ser un bon científic, un bon especialista en les seves matèries, és a dir, ha d’haver experimentat en primera persona el plaer de l’estudi i de la recerca: no s’hi val allò de saber-ne una mica més que els alumnes… Un Dewey per a qui educar és fonamentalment ensenyar a pensar.

Però atenció: l’etapa inicial del pensament és sempre l’experiència, perquè no hi ha pensament en abstracte, sinó a partir de situacions viscudes. Els materials del pensar no són els pensaments, la contemplació o l’especulació, sinó les accions, les experiències que demanden trobar un sentit. Es pensa quan es vol actuar, quan es vol resoldre un problema; per això, l’aprenentatge només es pot donar a través de l’activitat, que haurà de ser alhora útil, experiencial i reflexiva. Les idees serien només anticipacions a solucions possibles als problemes plantejats; les idees servirien per orientar-nos, per organitzar i donar significació a les experiències, accions i observacions realitzades.

Políticament Dewey seria el que ara en diríem un socialdemòcrata, en tant que accepta i valora l’economia de mercat i la democràcia parlamentària i es declara explícitament no marxista, tot i que és mostra crític tant amb el capitalisme com amb la democràcia tal i com eren viscudes al seu país, Estats Units. Considera que una democràcia avançada s’ha d’esforçar a corregir les desigualtats socioeconòmiques, territorials i ètnico-culturals. No ens ha d’estranyar, doncs, que, en el seu credo pedagògic, afirmi explícitament que l’educació és el mecanisme fonamental del progrés i la reforma social; que a l’escola s’ha de gaudir de la llibertat i de la deliberació democràtica i s’ha de potenciar la capacitat d’iniciativa i la independència de criteri.

En aquesta voluntat de fer una escola de qualitat per a tothom no tot està per inventar, ni podem prescindir del bagatge de coneixement, de pensament, d’experiència i de recerca acumulada i contrastada. És evident que l’educació ha de preparar i ha de formar part ella mateixa del món d’avui, però no la podem convertir en un infal·lible i precís engranatge d’adaptació. Com a mínim per dos motius: primer, perquè hi ha moltes coses d’aquest món que no ens agraden; i, segon, perquè en la formació de les persones no tot és provisional i passatger, sinó que hi ha algunes coses permanents, perquè són inherents a la condició humana.