Opinió

Genocidi a Palestina. Com ensenyar i educar avui?

Repassem alguns paràgrafs escrits les darreres setmanes:

*On aniran a parar els infants que pateixen les guerres? Els que viatgen amb pasteres, alguns sense família, orfes i sobretot sense esperances d’un futur millor? Els governs, majordoms dels poderosos del món, no els volen acollir. Els fabricants d’armes augmenten de manera exponencial els seus beneficis.

*Israel ha assassinat infants. Hi ha un milió de criatures al camp de concentració més gran del món. S’han quedat sense aigua, ni llum, sense medicaments ni aliments. Pateixen bombardejos i no poden fugir. On anirien?

*En acabar concerts de festa major d’una població catalana s’han produït conflictes violents amb destrosses. El mateix va passar dies enrere en una altra població propera.

*Israel, EUA i el negoci de la guerra. Lockeed Martín, el més gran fabricant d’armes  estava baixant en borsa fins al 5 d’octubre, a partir del dia 7 que comença el conflicte puja un 9’3, la qual cosa representa uns guanys de 10.300 milions en una setmana…

*Mai havia vist una banalització ni deshumanització del genocidi com ho estic veient aquests darrers dies contra els palestins.

*A Catalunya augmenten els desnonaments: el preu dels lloguers s’ha multiplicat per quatre en poc temps.

Tenen relació aquestes informacions? Com podem educar a casa i a les escoles vivint aquestes situacions?

El comportament dels nostres joves, dels nostres adolescents té molt a veure amb el que està passant al món. Si hom pot utilitzar la violència per resoldre conflictes, tot està permès. Si les greus situacions econòmiques i socials posen en perill el seu futur cal rebel·lar-se; i ho fan com veuen a les pantalles, com veuen que ho fan els adults, fins i tot responsables polítics.

L’escola i els seus mestres no poden viure aliens al que passa a la seva societat, tal com ens diu el pedagog català Miquel Soler Roca. Crec que superant els escrúpols derivats d’un pretès i impossible neutralisme, correspon a l’educació contribuir al coneixement polític, tenint en compte l’edat i les característiques de cada grup d’educands.[1] Els docents tenim l’obligació, per fer correctament la nostra tasca educadora, de saber què passa, d’esbrinar els perquès i buscar què es pot fer. Seria una mena d’aprenentatge servei.

Seria bo plantejar-se, juntament amb l’alumnat, algunes qüestions; tot intentant promoure l’esperit i el pensament crític en els infants i adolescents al nostre càrrec.

*Els mitjans informen o desinformen a consciència? Intenten ser objectius o expliquen segons els interessos dels seus propietaris?

*Els polítics que diuen que governen (de fet són els majordoms dels que tenen el poder) per què tenen maneres diferents de jutjar segons qui sigui l’autor? Ho hem vist: reaccions diferents davant els fets a Ucraïna i a Gaza.

*Per què el capital fa negocis immorals amb la sang dels més febles? Per què augmenten els negocis de la guerra, per matar més innocents?

*Per què s’ha permès al govern israelià que al llarg de setanta anys oprimeixi i destrueix terres i persones? Per la mala consciència que tenen els europeus després de les matances de jueus a mans dels nazis? Permeten així una mena de venjança que pateixen els palestins?

*Per què s’utilitza el racisme, present a tots els països, com justificació d’enfrontaments sanguinaris? O fins i tot les religions?

*Quantes persones més han de morir sota bombes o ofegades al mar? En ocasions ofegades expressament per vaixells pagats pels governs de la Unió Europea.

*Amb quina ètica el govern USA gasta milions de dòlars en armament quan els seus ciutadans, infants i adults, suporten una de les taxes més altes de pobresa del món?

L’escola i els seus mestres no poden viure aliens al que passa a la seva societat

També hem de valorar que la població reacciona. Hi ha hagut manifestacions massives a totes les ciutats importants d’Europa, en algunes malgrat les prohibicions dels governs fidels a USA i Israel. A USA també se n’han fet. A Israel han protestat contra els plans del seu govern. Pràcticament a mig món ciutadans han sortit al carrer.

Hem de parlar del que és: un genocidi, no una guerra entre dos bàndols. La guerra espanyola no va ser una guerra civil entre dos bàndols; va ser la defensa del govern legítim de la República contra els militars feixistes que tenien el suport dels governs d’Alemanya i Itàlia.

Cal denunciar les desinformacions interessades que es propaguen per tots els medis i sobretot per les xarxes, el mitjà d’informació preferit per la majoria d’adolescents. Hem d’evitar deixar d’interessar-nos encara que ens costi de pair; amb el desinterès ens manipularan encara més.

Hi ha hagut manifestacions massives a totes les ciutats importants d’Europa

Els docents hem d’estar interessats en conèixer el que passa al nostre voltant, que afecta el nostre alumnat, a les seves famílies i a nosaltres mateixos.

Tenim obligació de parlar-ne, de reflexionar-hi, de denunciar-ho. Violència engendra violència: ho sabem des de sempre, però continua sent una dita que no se’n fa cas. Les criatures estan afectades en tots els sentits, poden tenir por, angoixa, ràbia, ganes de revenja, solidaritat amb els afectats, pietat pels autors…

Fa uns anys vaig escriure, per animar a reflexionar, sobre els atemptats a la ciutat de Barcelona[2], com ho havia fet mesos abans sobre uns atemptats a París[3].

Avui podem tornar a pensar reflexions semblants. Què faran els infants que estan vivint els bombardejos, la fam, la por… quan siguin grans? Defensaran la pau o s’apuntaran a grups violents? I els d’aquí? Què pensaran de tot el que veuen per les pantalles? Com reaccionaran? Els patiments, les angoixes, les pors, les incerteses passen factura a la llarga. Estem comprovant que allò viscut durant la pandèmia ha passat factura. Ha augmentat el nom de persones, sobretot d’adolescents, amb trastorns mentals, fins i tot amb algunes malalties. Les vivències d’aquestes setmanes, les vivències d’ofegaments al mar, les greus dificultats econòmiques, que les guerres augmenten per a la majoria de la població, provocaran més trastorns a curt o mitjà termini.

Violència engendra violència: ho sabem des de sempre, però continua sent una dita que no se’n fa cas

No puc acabar sense pensar amb les persones que obligades o voluntàriament duen a la pràctica els atacs que mataran a altres persones de la mateixa espècie. I amb d’altres que aplaudeixen les matances, els atemptats, els bombardejos indiscriminats. Qui o què els ha capgirat el cervell?

Els adults hem de tornar a lluitar per la PAU, com vam fer per la primera guerra d’Iraq. El febrer de 2003 es van produir manifestacions simultànies a tot el món en contra de la guerra d’Iraq. No es va aconseguir evitar-la. Els USA van dur a terme la seva particular venjança de l’11 de setembre de 2001. Curiosament, el govern israelià ha dit que l’atemptat sofert per Israel és el seu 11-S. Aleshores moltes persones ens vam mobilitzar, infants i adolescents van veure els seus adults lluitant per la pau, en contra de totes les guerres. Podem fer esment dels milers que ens vam manifestar l’any passat, a Barcelona, en pro de l’acolliment als refugiats que fugien i continuen fugint de la guerra, de totes les guerres que tots i totes estem vivint. Les generacions més joves ho han de tornar a veure ara. Cal continuar denunciant totes les violències, totes les guerres, cal tornar a posar la pau en un lloc ben destacat de les nostres preocupacions. Les comunitats escolars, professorat, alumnat i familiars, no podem quedar al marge.

Cal que els adults, cal que tots els docents n’estem ben convençuts. Hom educa amb el que fa més que amb el que diu.

[1] Miquel Soler (2015) Educació, resistència i esperança. Edicions Rosa Sensat. Barcelona

[2] http://www.blogrosasensat.org/2017/08/profe-que-ha-passat.html

[3] http://diarieducacio.cat/profe-qui-son-els-dolents/