Cada curs escolar, em formulo la mateixa pregunta: Com és possible que en un àmbit del coneixement com el de l’ensenyament de les llengües, on el consens en la investigació didàctica és tan alt, any rere any continuem amb la mateixa cantarella?
Sortosament, fa molt que un bon nombre de docents no la reprodueixen. Però encara és possible sentir-la en moltes aules.
Recordo que fa un temps, després d’una sessió esgotadora en què els alumnes havien de fer un escrit per comunicar-se amb uns altres alumnes que havien de venir al nostre institut, en el marc d’uns programes europeus, un alumne em va dir que treballar, el que es diu treballar llengua, és «quan fem anàlisis sintàctiques i morfològiques» i, sobretot, «el concurs del pretèrit plusquamperfet». Aquest comentari contenia moltes idees que es poden trobar a la base d’aquesta resistència al canvi.
Aprendre a comprendre, a llegir i a escriure, a parlar i a conversar és aprendre a comunicar-nos amb progressiva correcció en els diferents àmbits de l’activitat social. I cada àmbit social utilitza uns gèneres de textos, o gèneres discursius, que requereixen un tipus de llenguatge. No és el mateix escriure la ressenya d’un llibre que preparar un informe de laboratori, les normes de la biblioteca, aixecar una acta, argumentar una idea, escriure una entrada en un blog o fer una explicació oral. En cadascun d’aquests exemples, utilitzem el llenguatge d’una manera diferent. És a dir, aprendre llengua és aprendre a utilitzar els diferents gèneres discursius, i aquests tenen una funció social determinada que exigeix que fem servir unes formes lingüístiques específiques. Així de senzill i així de complex.
La nostra tasca com a professors és precisament ensenyar els estudiants a utilitzar adequadament el llenguatge en els diferents àmbits de l’activitat social, perquè això és el que necessitaran en la seva vida diària
Es tracta d’un procés llarg, perquè mai s’acaba d’aprendre, i complex, perquè abasta multitud de variables. Contràriament, una anàlisi sintàctica és un producte delimitat, controlable i, sobretot, mesurable. La resposta al pretèrit perfet del verb estimar és unívoca, la sé o no la sé, en puc fer un concurs i obtenir 8 encerts sobre 10. Això proporciona als alumnes una estranya satisfacció, i als professors una pauta clara. Potser sigui part de l’explicació d’aquesta pervivència persistent.
Tanmateix, la nostra tasca com a professors és precisament ensenyar els estudiants a utilitzar adequadament el llenguatge en els diferents àmbits de l’activitat social, perquè això és el que necessitaran en la seva vida diària, i saber-ho fer o no condicionarà el seu futur potser més que qualsevol altre aprenentatge. Poques coses diferencien més una persona que llegir un escrit seu o escoltar com explica alguna cosa.
Per això és fonamental ensenyar l’alumnat a «reconèixer els gèneres», a veure quina funció desenvolupen en cada cas i la llengua que utilitzen per tal d’acomplir aquesta funció. Hem de mostrar-los «les marques» que els ajudaran a interpretar-los, els connectors que utilitzen, el conjunt d’elements que els formen. Les paraules i les formes. Per fer-ho, hem de mostrar, guiar, «reproduir» i crear, o reproduir tot creant. I fer-ho moltes vegades, en context i amb sentit. No s’aprèn a llegir i a escriure en general, s’aprèn a fer-ho en cada situació social i utilitzant el llenguatge (el gènere discursiu) que li és propi. Efectivament, és un procés complex i dilatat en el temps. Però és també un procés que omple de sentit l’activitat de l’aula.
Podeu accedir a la lectura completa d’aquest article amb les respostes rebudes al fòrum adreçant-vos a aquest enllaç.
Font: Revista Dotze18, núm. 5. Graó, 2013