És una de les figures més rellevants quant a interculturalitat i educació en el nostre país i en el nostre món. La seva visió clara i crítica alhora posa la mirada en les possibilitats que ofereix la diversitat, no només a l’escola, sinó també –com ell mateix repeteix més d’una vegada– a la vida: «Tenim alumnes del segle XXI, vivim en una societat multicultural. De nosaltres depèn que pugui ser intercultural. Això exigeix obrir-se al món. Podem ensenyar sobre el mapa quina és la capital de Síria, però si la guerra a Síria no entra a classe, estem donant l’esquena al món».
«La interculturalitat és de les dimensions de l’educació que més exigeix desconstruir per tornar a construir, demana experimentar un conflicte cognitiu, prendre consciència que allò que tenim com a certeses potser no ho són tant. Interpretem la realitat a partir d’uns esquemes, i hem d’estar disposats a revisar-los». D’això, en diríem «apologia de la pedagogia», és a dir, aprenentatge permanent, significatiu i, per extensió, connectat amb la vida.
«Sovint, es qüestionen les capacitats lingüístiques d’un alumne nouvingut, perquè mostra dificultats per aprendre la llengua de l’escola, quan, de vegades, domina ja tres o quatre llengües. El seu origen no hauria de servir per projectar expectatives negatives sobre l’aprenentatge que és capaç d’assolir». Qualsevol docent coneix els efectes d’allò que, en psicologia, s’anomena efecte pigmalió, i les conseqüències que la manca de confiança pot generar en els resultats obtinguts per un alumne.
Essomba proposa girar la truita: «La diversitat és un espai de proximitat, no de distància. Un alumne que pot parlar tres llengües i anar-ne aprenent dues més té un gran potencial lingüístic». Més que barreres per a l’aprenentatge, són ponts de connexió.
La qüestió és què en fem, d’aquest potencial: «L’aprenentatge de la llengua de l’escola no passa per deixar de banda la llengua de casa. Aquesta última ha de tenir un espai, encara que sigui simbòlic, com ara una mare que ve a explicar un conte, perquè construeix en l’infant una representació de proximitat entre la llar i el centre docent. I això genera factors molt positius per al seu aprenentatge. Afermar la llengua materna li permet construir millor en altres llengües». Imaginem que aquest esquema es pot aplicar també en actituds docents envers la diversitat cultural o religiosa.
«En definitiva, hem de ser capaços d’oferir tots els recursos possibles per tal que aquests alumnes se’n surtin en allò que vulguin fer». Com que aquesta afirmació ens genera dubtes, li preguntem: «I com sabem que allò que voldran fer serà el millor?». I ens respon amb una altra pregunta: «I qui som nosaltres per jutjar les decisions de vida dels nostres alumnes? Nosaltres els hem d’ajudar a adquirir les habilitats. Quan les tinguin, són lliures de poder triar. Si no les tenen, no poden ser lliures». Efectivament, el conflicte cognitiu fa pensar. I molt.
Podeu accedir a aquest article fent clic aquí.
Font: Revista GUIX, núm. 402. p.11. Graó, 2014
