És doctor en Història i catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona, especialitzat en didàctica de les ciències socials, museografia i iconografia històrica. Ha participat en la redacció de nombrosos treballs d’investigació i innovació educativa i és investigador principal del grup d’investigació DIDPATRI (didàctica del patrimoni, museografia comprensiva i noves tecnologies). En la commemoració del Tricentenari, ha tingut un paper central en alguns esdeveniments, com ara el comissariat de l’exposició «Donec perficiam», al Born de Barcelona.
Comencem per la història: dius que és una disciplina científica. Però no es pot experimentar… Per a molts de nosaltres, s’estudiava, es memoritzava i avall. Res de científic.
No és un tema opinable. La història està considerada, igual que les altres ciències socials, una disciplina científica, tot i que no utilitza el mètode experimental. Sí que s’ha de plantejar en base a unes evidències, i és a partir de la interpretació de les evidències que es constitueix com a disciplina. No tenim experimentació, però sí que tindrem un bon succedani per hipotetitzar: la simulació. Cada vegada més, es podran simular situacions gràcies als processos de computació, supercomputació, etc. La histoinformàtica, en el futur, serà absolutament determinant per simular situacions i aproximar hipòtesis cada vegada més correctes sobre el que va passar.
Però la metodologia escolar no és ben bé científica.
La metodologia escolar no és ben bé científica en cap de les disciplines ni tampoc en les ciències, perquè treballa sobre realitats ja conegudes i, per tant, el que fa és evocar o reproduir aquestes realitats. I amb la història passa el mateix. Però si el que volem és preparar la gent per treballar amb el mètode científic, també s’ha de fer amb la història. És a dir, que els nens, quan treballen amb història, s’han de servir d’un mètode que els permeti aproximar-se al passat de manera objectiva.
No se m’ha convidat mai a qüestionar la informació del llibre de text…
El pes de les tradicions és molt important. Normalment, s’entén que la història és un relat, un relat polític. No es fonamenta en una demostració dels fets, sinó amb una memorització de determinats relats. A les escoles, la història ha estat una assignatura que ensenya molt, però que no demostra res, quan en realitat el que hem de fer és que es plantegin hipòtesis, que es demostri, que s’argumenti i que s’exposin evidències. Això és plantejar-ho en clau científica.
Sobre els fets del 1714, quines són les coses de la vida importants per a la canalla i per als joves? Què han d’aprendre i és significativament important per a ells?
Nosaltres decidim poc a la vida, gairebé tot ho han decidit altres persones que hi havia abans que nosaltres: la llengua que parlem, la cuina, la cultura, la manera de vestir, els temors, les creences, les tradicions, etc. D’alguna manera, no és que el passat ens condicioni, sinó que forma part de la nostra realitat. Descobrir això és indispensable per entendre’ns millor a nosaltres, entendre les nostres decisions, les nostres limitacions, i entendre també la dictadura del passat. Perquè som, d’alguna manera, esclaus del pensament d’altres èpoques, i algunes coses s’han de superar (tòpics, punts de vista, etc.). Per tant, la història ajuda a superar aquest pes del passat.
El 1714 també forma part del nostre present. Els conflictes no acaben, les situacions històriques es mantenen. L’any 1714 es van perdre les constitucions i aquesta cultura estava tan arrelada que han passat tres-cents anys i encara continua viva l’enyorança d’haver estat un poble lliure. La memòria queda, no és una invenció dels historiadors o dels polítics.
I no hi ha el perill que des de fora es cregui que això s’està polititzant?
L’escola és una institució viva que s’ha de preocupar del que passa al carrer. Igual com l’escola es preocupa de si hi ha un temporal o si explota un volcà, també ha de tenir en compte els successos de la societat directa. Segons el meu parer, això no és polititzar, sinó estudiar la realitat. El que sí que seria polititzar-ho seria evitar-ho. No tindria cap sentit.
Hi ha determinades visions polítiques que no estan d’acord de donar al Tricentenari un espai pedagògic, un lloc de treball a l’escola.
La pedagogia de la negació? L’alternativa que es proposa és no parlar-ne. La llibertat no es pot construir mai damunt d’una base d’ignorància. Els científics estem per obrir camins nous i això vol dir que no hi ha temes tabú. Que tu treballis la Guerra de Successió no significa pas que facis una apologia de determinades coses, sinó que tu les planteges tal com són.
Quan dius que el sistema polític que tenia Catalunya a principis del segle xviii era força avançat, perquè era un sistema constitucional que permetia la participació de la gent a la política, i que Felip V tenia un sistema absolutista, autoritari i dictatorial, no dius cap mentida. Això és polititzar el tema? Jo crec que no. No hi ha cap país del món que reclami la monarquia absoluta, perquè la història ha evidenciat que avui dia l’absolutisme ha desaparegut, no ha funcionat.
A Catalunya, hi ha una cultura política, potser basada en processos més democràtics, distinta de la que es respira a Espanya?
La història genera tradicions, les tradicions culturals són molt fortes a tot arreu. En el cas de Catalunya, aquest pes d’un país que des de l’edat mitjana va forjar les seves constitucions ha estat molt important per al nostre imaginari col·lectiu i encara n’és.
En el cas de l’Estat espanyol, no trobaràs a la història cap període en el qual hi hagi hagut una cultura democràtica potent de manera seguida. El nostre règim polític és un hereu molt directe de la victòria feixista de la Guerra Civil, i llavors, jo tampoc el qualificaria com una democràcia homologable a la resta de les democràcies europees quant a cultura democràtica. Aquesta és la meva opinió i és qüestionable, tot i que, si ho discutíssim, em veig amb cor de defensar-ho.
Respecte als fets de 1714, quin tipus de patrimoni tenim com a font primària perquè els infants i els joves es puguin acostar a la història de manera científica?
Les evidències monumentals no són gaires, però a les ciutats t’hi pots aproximar per diferents vies. En el cas de Barcelona, el més fàcil de trobar és el Born o les cases de fora de la barriada de Santa Maria del Mar.
FONT: Revista GUIX, núm. 406
Podeu accedir a la lectura completa d’aquesta entrevista adreçant-vos a aquest enllaç.
