Un fet inqüestionable de la nostra societat és que els infants, gairebé des dels primers anys de vida, assisteixen a l’escola. La pressió social per assolir una bona formació per al futur fa que aquesta institució habitualment posi més èmfasi en els aspectes acadèmics. En canvi, hi ha uns altres aspectes de caire emocional i afectiu que sovint queden en segon terme. No hem d’oblidar que els objectius de l’escola fan referència a l’educació integral de les persones, per tal que en el futur tinguin criteri personal i siguin capaces de formar part de la societat gaudint de plena autonomia i llibertat i criteri personal.
Així doncs, la institució escolar es converteix en un important context de desenvolupament i agent socialitzador, que partint del coneixement de l’infant i el seu entorn familiar afavoreix la construcció d’una dinàmica relacional on es consideren les necessitats i els sentiments mutus, elements que cal tenir en compte en el procés educatiu dels infants.
Condicions amb què els infants inicien l’escolaritat
Sabem que els infants, quan neixen, reben les influències del medi en què viuen i que la qualitat d’aquest procés interactiu entre les criatures i el seu entorn esdevé el punt de referència perquè es puguin incorporar a la societat en condicions òptimes (Vigotski, 1978).
Coneixem també que, per aconseguir aquesta qualitat interactiva, cal considerar la necessitat de gaudir de seguretat emocional i tenir en compte que aquesta s’inicia amb la construcció dels vincles en el si de la família, entesa com el primer context de desenvolupament. La seguretat emocional esdevé, doncs, unelement clau per sentir-se bé i poder iniciar, sense entrebancs, relacions noves en altres contextos, amb les persones adultes i els iguals, com també poder pensar, diferenciar-se i interessar-se per l’entorn en general.
Tot això facilitarà que els infants estiguin preparats per gaudir aprenent construir coneixement i adaptar-se a la societat sense dificultats. D’altra banda, si la seguretat emocional no està ben resolta, repercutirà en l’actitud de les criatures i esdevindrà un obstacle per assolir un desenvolupament de qualitat (Bowlby, 1976).
Atès que cada relació entre l’infant i l’entorn és única, s’observen diferències individuals clares en el comportament de les criatures pel que fa al tipus de vincles construïts amb les persones cuidadores preferents. Els estudis realitzats per Ainsworth (1970), posteriorment validats per López (1999), ens aporten informació sobre les característiques dels vincles construïts.
Així doncs, infants segurs, tranquils, emocionalment estables, amb interès per l’entorn, es trobaran a l’escola amb uns altres de més insegurs, sovint ansiosos, inestables emocionalment, recelosos i sense o amb menys curiositat pel que els envolta. Els primers gaudiran d’unes bases emocionals millors que els altres per afrontar sense patiment les demandes pròpies del nou context de desenvolupament.
Atès que cada relació entre l’infant i l’entorn és única, s’observen diferències individuals clares en el comportament de les criatures pel que fa al tipus de vincles construïts amb les persones cuidadores preferents.
Les persones amb qui es construeixen els primers vincles afectius esdevenen, doncs, els referents que guiaran tota la descoberta de l’entorn físic i social que realitzaran els infants i seran les que els proporcionaran la seguretat necessària per fer-ho.
En aquesta construcció, hi participen activament tant els infants com les persones adultes preferents. La qualitat de la seva resposta esdevindrà un element molt important per a l’esmentada construcció (Rovira, 2000). Aquesta resposta estarà condicionada sovint per la història personal dels cuidadors, del moment i/o de la situació social en què es troben i del projecte de vida que hagin dissenyat per als fills i les filles. És a dir, de la «missió» que, de manera més o menys inconscient, encarreguen a les seves criatures. En aquest sentit, Cyrulnik (2005), citant Bourguignon, explica que les criatures que, fins i tot abans de néixer, reben «un encàr – rec» dels pares en relació amb el seu futur, acostumen a tenir una vida difícil condicionada per aquesta «missió».
Els infants ja es posen en contacte amb el segon context de desenvolupament, l’escola, amb una història d’interrelacions pròpia i única per a cadascú.
D’altra banda, Margenat i altres (2011) han corroborat com, la majoria de vegades, aquesta missió dificulta el reconeixement, per part de les persones adultes preferents, de les veritables necessitats dels nens i nenes i com això condiciona la possibilitat de donar la resposta adequada per poder-les cobrir. També recordant Erikson (1985), posem de manifest com la qualitat d’aquestes respostes afavorirà o frenarà el desenvolupament de l’infant basat en la confiança en si mateix i en l’altra gent.
Els infants, doncs, ja es posen en contacte amb el segon context de desenvolupament, l’escola, amb una història d’interrelacions pròpia i única per a cadascú.
(…)
FONT: Revista Guix d’Infantil núm.68 (Infants, museus i educació científica). Clic aquí.
