Una afirmació com: «Aquest noi no hauria de ser aquí (a l’escola)» no és inusual entre el professorat, i indica que el noi en qüestió és clarament problemàtic i que no s’adapta a les condicions del centre escolar. Una altra afirmació també usual, del tipus: «No sabem què més podem fer per aquesta noia» té el mateix sentit, però en canvia el subjecte problemàtic: ara no és tant el noi o la noia com l’escola i, en el fons, ens estem preguntant: «Què podríem fer per aquesta noia?». El problema (el noi o la noia) s’ha convertit en una necessitat: cal que fem alguna cosa per donar resposta a les necessitats d’aquests alumnes (i de tots).
De tota manera, sabem que no tot l’alumnat és capaç d’aprendre les mateixes coses, per això és necessari plantejar-se unes finalitats assolibles per tothom, revisar i adaptar les nostres pràctiques educatives i adoptar les mesures necessàries per compensar les desigualtats.
Els continguts objecte d’ensenyament i aprenentatge han de desenvolupar totes les capacitats humanes (educació integral), i no només les que seran necessàries per a les etapes postobligatòries (bàsicament capacitats cognitives).
Les finalitats de l’educació obligatòria no poden ser inflexibles ni inabastables per una part (gran o petita) de la població escolar que es veu obligada a cursar aquests estudis. Els continguts objecte d’ensenyament i aprenentatge han de desenvolupar totes les capacitats humanes (educació integral), i no només les que seran necessàries per a les etapes postobligatòries (bàsicament capacitats cognitives). Acostar-se a aquests plantejaments requereix fer canvis importants en la majoria de centres; aquesta és una primera revisió necessària per cobrir les noves necessitats que imposa l’educació en la diversitat.
Una segona revisió necessària afecta la programació d’aula, on s’imposa prendre decisions coherents amb el saber que tenim disponible respecte de com s’aprèn i, per tant, caldrà revisar o variar les formes actuals de gestionar l’aula (per exemple, sabem que les nostres alumnes i els nostres alumnes tenen un temps limitat d’atenció quan la transmissió de coneixements és unidireccional), haurem de condicionar a la diversitat la gestió social de l’aula (perquè l’aprenentatge s’incrementa amb l’acció del grup), tindrem necessitat de proposar activitats diverses segons el tipus de contingut que es vulgui aprendre i segons la fase dins la seqüència d’aprenentatge, ens caldrà desenvolupar totes les fórmules per tal que l’avaluació tingui funció pedagògica, etc.
Cal crear (o revisar, si ja n’hi ha) els mecanismes necessaris per compensar les desigualtats que alguns i algunes alumnes tenen.
Una tercera revisió que es necessita fer per tal d’atendre les necessitats que suscita l’educació integral i comprensiva afecta tot el centre i la comunitat educativa: cal crear (o revisar, si ja n’hi ha) els mecanismes necessaris per compensar les desigualtats que alguns i algunes alumnes tenen, derivades del seu entorn social, cultural o econòmic, i que els farien estar en desavantatge respecte dels seus company i de les seves companyes.
A ningú se li escapa que aquestes tres revisions impliquen un canvi molt important, de caire global (afecta tots els àmbits) i d’implicació general (demana la participació de totes les persones de la comunitat educativa).
Font: Com ens ho fem? Propostes per educar en la diversitat. GRAÓ, 2000. Biblioteca de GUIX, 119. Clic aquí.
