Comprendre és una de les accions més interessants i complaents que podem tenir els éssers humans. I, dins la revista que inclou aquest text, l’entrevista del professor Ball ens pot ajudar molt en aquest exercici. De fet, la seva lectura atenta ens ha fet canviar el títol d’aquest text. Les notícies que ens han arribat aquestes darreres setmanes no podem dir que siguin molt encoratjadores, i podríem començar-lo dient: “la gota que fa vessar el got”.
La capacitat de generar sorpreses que està mostrant la creació de la LOMCE sembla que no tingui límits. El passat 25 de febrer es publicava, al BOE, el nou currículum de religió, fet que ha generat rius de tinta i una gran activitat a les xarxes socials, posicionaments i fins i tot matisos a determinats espais territorials per part de les mateixes autoritats eclesiàstiques.
Segons el Concordat vigent, aquest currículum l’elabora la Conferència Episcopal, però el podem contextualitzar perfectament dins les línies de tradicionalitat conservadora en què es basa la mateixa llei. No podem oblidar, a més, que aquesta matèria ha adquirit l’estatus d’avaluable.
Aquest tema el podem tractar des de dues perspectives, l’una té més a veure amb les qüestions ideològiques de l’educació; l’altra, amb qüestions més científiques. En relació amb la primera, es tracta del model de ciutadana o ciutadà que volem formar i, consegüentment, crearem els centres que ens calguin per aconseguir els nostres propòsits. Fa temps que es parla de la necessitat de tenir una escola pública, catalana, laica, coeducativa, solidària, inclusiva, intercultural… Aquesta mirada propicia que els centres docents siguin concebuts com uns espais oberts a totes les persones sense cap mena de discriminació. Els nostres ho són, però, perquè aquests valors ciutadans siguin efectius, l’educació ha de contenir aquests aspectes nuclears i comuns. I el fet religiós i la manera com es practiqui, reconeixent-ne el màxim respecte i tota la legitimitat possibles, s’haurien de relegar a l’àmbit familiar i a la comunitat de fidels de cada dogma.
Unes quantes setmanes després, s’anuncia el nou sistema d’avaluació de les diferents etapes educatives. El retorn a les antigues revàlides. Sens dubte, es tracta d’un sistema de qualificació, perquè no podem dir-ne d’avaluació. El seu contingut indica que tindrà poc de formador i de formatiu per a l’alumnat, més aviat serà de caràcter selectiu i s’allunya del model competencial al qual tendeixen a dirigir-se els sistemes pedagògics que considerem necessaris per a la societat del segle xxi. Si tornem a l’entrevista del professor Ball, veurem que introdueix els tres elements que identifiquen clarament aquests models neoconservadors: la mesura, tret característic de l’avaluació plantejada; la llibertat d’elecció, que es mostra com un dret que no tothom pot exercir de la mateixa manera, i el mercat, propi d’un sistema educatiu i social basat en la competició, més que no pas en la cooperació.
Amb tots aquests elements damunt la taula, podem dir que no s’hauria de caure de nou en els mateixos errors. L’oposició ja va dir que la LOMCE duraria el que durés la majoria absoluta del Govern espanyol, però, com diu el professor Ball, potser cal pensar una mica més enllà: cal tornar-se a aixecar.
Ja comença a ser hora que l’educació d’aquest país tingui prou estabilitat per permetre uns marges de treball suficients que ens ajudin a aconseguir uns processos adequats, única manera d’obtenir uns resultats satisfactoris.
Per això, cal activar-ne el vessant científic, de què parlàvem abans. Hem de veure quin treball d’aula, quines metodologies, quina organització de centres, quin model organitzatiu és el més convenient per tal d’oferir, als nostres infants i joves d’avui, l’educació que es mereixen. I no podem oblidar el sentit ideològic al qual fèiem referència, el de la formació d’una ciutadania culta, crítica, democràtica i compromesa. El vessant qualitatiu no pot aïllar-se de l’equitatiu i, de manera clara, s’ha de dir que cal invertir més en aquelles persones que es troben en entorns més complexos. Aquesta mesura ha estat transversal en països que creuen en la justícia social.
La construcció d’una proposta pedagògica coherent necessita temps i confiança. En aquest sentit, seria desitjable que les persones legisladores tinguessin una gran capacitat d’escolta activa i d’humilitat. Haurien de donar pas i veu a l’escola i a qui hagués fet recerca educativa seriosament amb perspectiva i prospectiva. D’altra banda, també ens cal estar convençuts que l’educació és una eina essencial per a la nostra millora personal i col·lectiva.
Això implicaria passar de la retòrica als fets, com també aprofitar el moviment social actual per fomentar la participació ciutadana i acadèmica en el disseny curricular i en l’avaluació del sistema educatiu. No significa res més que empoderar les persones, la veritable raó de ser de la nostra societat democràtica.
Tal com va dir l’admirat Eduardo Galeano, recentment traspassat i a qui volem mostrar el nostre més sentit reconeixement: «Molta gent petita en llocs petits fent coses petites pot canviar el món».
FONT: Revista GUIX n. 414. Clic aquí.
