“La sorpresa davant del que desconec va ser la meva mestra” Chillida.
Res no és complet, res no és perfecte, res no dura. Si som incomplets, podem crear; si som imperfectes, podem crear; si som finits, hem de crear.
Angélica Sátiro recull aquesta idea del pensament japonès Uabi-sabi, un corrent que comprèn el món a partir de la seva fugacitat i no permanència. Aquesta proposta estètica oriental ocupa l’espai que, a Occident, ocuparia la idea de bé (bondat, veritat i bellesa). La diferència, però, és que obre una escletxa, una possibilitat de creació. Si ens consideréssim acabats, perfectes i definitius (o bons, infal·libles i bells), no tindria sentit generar cap acte de transformació, cap acte tenyit d’esperança per pensar les coses diferents de com són o de com han de ser.
La necessitat creativa neix de la nostra disconformitat amb el món, del difícil encaix que representa viure i conviure en un entorn que no és el millor dels desitjables, és assumir les limitacions, és a dir, la capacitat i la voluntat creatives que neixen de la capacitat i de la voluntat crítica. Educar significa ajudar a conviure amb aquest malestar, ajudar a conviure amb aquest desacord que ens crida a realitzar l’acció esperançada, a tenir voluntat i a adquirir el compromís de transformació.
La creativitat no és patrimoni dels genis, ni dels artistes, malgrat que massa vegades ens ho han fet creure així. La creativitat està necessàriament lligada al fet d’educar, és consubstancial a l’autèntic acte docent, ja que educar vol dir, entre moltes altres coses, ‘posar a disposició de l’altra persona la meva mirada particular sobre allò que ens és comú’.
Significa oferir a l’altra persona una interpretació particular del que m’envolta, proposar sentits nous respecte a la realitat, i precisament és això l’ésser creatiu: algú capaç de sortir de la resposta automàtica per mantenir un diàleg amb la vida, de trencar amb el que hauria de ser, d’inventar la pròpia existència. Ser creatiu és generar experiències, és estar present, és respectar-se un mateix. Com educar, com educar-se.
A les escoles, ens cal ser capaços de crear contextos creatius per tal de generar experiències creatives. És a dir, hem d’aconseguir tenir més i millors idees originals i noves per relacionar-nos amb el món. La cultura és un espai, un entorn, un sistema, podríem dir-ne un logos, on podem comunicar-nos per perpetuar i transformar sistemes simbòlics que donen sentit al món. És només en la cultura, doncs, on podem projectar les nostres experiències creatives. En aquest sentit, l’escola esdevé un espai de construcció cultural, un espai de perpetuació i de transformació, un espai de memòria i d’utopia.
La feina del mestre, la dinàmica dels claustres o dels equips de treball en una escola han d’estar permanentment tenyits d’aquesta voluntat de buscar mirades noves, enfocaments nous, interpretacions noves respecte a allò que fem dia rere dia, trimestre rere trimestre, curs rere curs al nostre centre. El repte dels equips directius hauria de ser propiciar que els equips docents i la comunitat educativa en conjunt no només se sentissin respectats, sinó també impel·lits a actuar creativament, a tenir el coratge de buscar mirades noves, de dur a terme accions diferents de les habituals que permetin dotar de sentit el context en què vivim.
Font: Revista Guix n.431. Parlem de… Convivència en positiu. Clic aquí.
