Una pedagogia atrevida
no sap de rellotges, cronòmetres ni programacions,
perquè el seu temps és el dels infants, el de cada infant.
Una pedagogia atrevida
busca i crea noves relacions amb el saber i amb el coneixement.
Va i ve entre el pensar i el fer, entre el sentir i el dir.
Es mou pel món cognitiu, pel món emocional, pel món social, pel món ètic,
i els habita tots alhora.
Una pedagogia atrevida
sap i vol cedir poder,
perquè sap que quan l’infant es fa càrrec dels seus processos d’aprenentatge
és quan més i millor aprèn.
Una pedagogia atrevida
defuig de certeses en els resultats finals i les cerca en les causes que els motiven.
No creu en receptes ni cerca solucions definitives, perquè no té respostes úniques.
Una pedagogia atrevida
creu en el llibre que és obert, inacabat,
i no el dona per llegit, sinó per llegir.
Una pedagogia atrevida
és la que no té por de quedar-se o d’anar més enllà de la norma,
perquè sap que l’únic límit és el dels infants i el del seu creixement.
Una pedagogia atrevida
s’escapa de la metodologia i té cura de les coses i de les formes.
Defuig les modes i anhela el sentit d’allò que fa.
Una pedagogia atrevida
no té manual.
A una pedagogia atrevida
li plauen els adverbis.
Una pedagogia atrevida
no té por dels silencis, perquè sap esperar.
Una pedagogia atrevida
mou i traspassa els espais per fer de tot una aula.
I, de l’aula, una àgora on circulen paraules, silencis i esdeveniments.
Una pedagogia atrevida
diferencia el que és interessant del que és important
i dóna temps a cadascun dels dos aspectes.
Una pedagogia atrevida
opta sempre pel més fràgil,
sigui quin sigui el seu moment,
sigui quina sigui la seva fragilitat.
Una pedagogia atrevida
té sentit de l’humor,
perquè treballa des de l’obertura i admet la contradicció.
Font: Revista Guix n.438. Xarxa de suport entre centres educatius. Clic aquí.
