La idea que l’educació ha de durar tota la vida es contradiu diàriament amb aquesta noció de velocitat vertiginosa i de caducitat dels aprenentatges. El clàssic debat sobre la definició dels aprenentatges bàsics, difícilment prescindibles, torna a ser actual en un moment en el qual no sabem quins seran els coneixements concrets que necessitarà el nostre alumnat a la societat del demà.
Què és el que realment hem de prioritzar a l’educació? Aquesta és una pregunta rellevant en l’estat actual del sistema pedagògic. I la resposta està vinculada al fet que sapiguem repensar la relació entre temps i escola atenent totes les dimensions. Les finalitats canvien a mesura que els processos educatius també ho fan, i l’acció docent ha d’estar oberta a aquesta flexibilitat i provisionalitat. Una actuació intel·ligent es basarà en aquesta flexibilitat i versatilitat de les intencions educatives com a manera d’orientar-se en un món incert, canviant i caòtic (Bauman, 2007).
Tanmateix, la societat avança molt ràpidament i, avui, la realitat de les llars ja no és la mateixa que la del segle passat.
A les famílies, els passa el mateix. La desorientació a la qual s’enfronten pel que fa a l’educació dels seus fills i filles és molt gran. Volen el millor per a ells i elles, però es mouen entre els mateixos esquemes que potser els van servir quan tenien la seva edat. O responen a les pressions i als valors imperants en sectors de la societat, amb la qual cosa transmeten més pressió sobre les seves criatures. Tanmateix, la societat avança molt ràpidament i, avui, la realitat de les llars ja no és la mateixa que la del segle passat. Els requeriments socials i laborals ja són coneguts a bastament per les famílies per tal que puguin valorar unes altres qüestions diferents de les que eren valorades pels seus pares i mares.
No hi ha un temps per a tot. Hi ha un sol temps i prou. Per tant, és molt important que siguem conscients de les decisions que prenem en relació amb les que seran les nostres ocupacions prioritàries.
Alhora, el temps també passa, el present es converteix en passat i, sovint, projectem les nostres esperances en el futur.
L’Administració, les famílies, el professorat o els mateixos infants tenen i mantenen expectatives diferents. Per als uns, el temps ha d’estar regulat; per als altres, ocupat, i potser les criatures volen estar lliures de qualsevol horari. Alhora, el temps també passa, el present es converteix en passat i, sovint, projectem les nostres esperances en el futur. Amb tot, de vegades, nosaltres seguim amb el mateix discurs, amb les mateixes consignes, com el fanaler del planeta del petit príncep.
Aquestes manifestacions diverses de les hores a l’escola ens donen una visió de la importància d’aquest concepte si volem abordar una millora en el funcionament i en els resultats de l’educació. No es tracta, com hem vist, només de reduir la velocitat, sinó també de plantejar una relació diferent entre l’espai docent i el temps que s’hi destina.
FONT: Joan Domènech Francesch (2009). Elogi de l’educació lenta. Editorial Graó (clic aquí).
