En la idea de transformar l’educació, hi ha un aspecte nuclear: quin ciutadà, quina ciutadana volem educar? I, en conseqüència, quins són els trets fonamentals que ha de tenir la nostra societat, com han de ser els nostres espais de vivència i de convivència?
La societat accelerada ens aboca a una educació la finalitat de la qual sembla que desaparegui enmig d’una quantitat incommensurable de continguts que mai no podrem acabar d’assimilar.
En el camí obert cap a uns models escolars nous, l’arquitectura ha de tenir un paper rellevant. Cal una arquitectura escolar que vagi més enllà de la construcció d’un edifici per encabir-hi estudiants compartimentats.
Com en molts altres sectors, en educació, hem viscut temps difícils. La qüestió, però, rau en el fet que l’educació és l’esperança que tenim per somiar un futur millor. I comencem a educar, malgrat el que diguin algunes persones, a partir del minut zero. Si retallem en aquest àmbit, retallem en oportunitats per al futur.
Educar és provocar, és esperar i frisar, és confiar, és inquietar i asserenar, és escoltar i preguntar, és possibilitar la il·lusió i fer assumible la desil·lusió.
Com a educadors sovint ens trobem saturats d’informació, objectius, activitats i exigència. Ens hem entrenat en tècniques, som caçadors de recursos i ens descuidem de posar la mirada en el gran recurs que som nosaltres.
El Diari de l’Educació, 2026