Hi ha nombroses veus en el camp pedagògic del país, tant a nivell individual com organitzacional, de naturalesa molt diferent, que estan posant el punt de mira en la necessitat de transformar l’educació. La paraula transformació s’identifica amb el mot canvi. Un canvi en profunditat. Hem pogut comprovar que les simples modificacions cosmètiques, amb directrius extenses, centralitzades i, sovint, rígides, fruit de llargs processos de debat polític, tenen un impacte escàs. Solen ser pròpies de qui només construeix des de dalt i solen generar amplis processos burocràtics que només comporten dificultats perquè el canvi real es produeixi on realment s’ha de produir: a l’aula, al centre docent.
En la idea de transformar l’educació, hi ha un aspecte nuclear: quin ciutadà, quina ciutadana volem educar? I, en conseqüència, quins són els trets fonamentals que ha de tenir la nostra societat, com han de ser els nostres espais de vivència i de convivència? No podem oblidar la premissa imprescindible: estem al segle xxi i l’evolució social, científica i del coneixement genera uns condicionants que no es poden obviar, ni a nivell social, ni a nivell cultural, ni a nivell educatiu i escolar.
Atrevir-nos a contestar el repte que plantejàvem al paràgraf anterior pot ser paradoxalment senzill. El que segur que ens pot passar és que ens perdem en el món del llenguatge i que entrem en el que ens ha passat sovint: que tothom s’apropiï de les paraules per donar-los significats no tan sols diferents, sinó fins i tot oposats. Pensem, per exemple, en la cultura de l’esforç. O que, al contrari, paraules de valor es vegin arraconades, com és l’anàlisi de la «qualitat» que el Jordi Canelles feia al número de gener d’aquesta revista, que us convidem a rellegir. No podem oblidar que el binomi format per l’educació i la societat van estretament lligats i, per tant, l’educació té un component ideològic important, mai no és neutral i entronca en el que dèiem més amunt, en el ciutadà que volem. Mirem, si no, com hi han sabut trobar el màxim comú denominador els països amb sistemes educatius avançats.
El punt de partida hauria de ser consensuar uns principis bàsics i irrenunciables per a tot el sistema educatiu que defineixin clarament aquells aspectes pedagògics imprescindibles per a tota la població. Tothom ha de poder desenvolupar el seu projecte de vida dignament, sense riscos de patir exclusió social. I, després, deixar un ampli marge d’autonomia territorial i de centre.
L’educació té un component ideològic important, mai no és neutral i entronca en el ciutadà que volem.
Compartir aquests pressupòsits didàctics comuns ens obre la possibilitat de trobar camins molt diferents que esdevinguin projectes d’escola i metodologies d’aula contrastats científicament. Convidaríem a rellegir l’article de reflexió de Jaume Carbonell («De què parlem quan parlem de les pedagogies del segle xxi»), publicat al Guix número 421, perquè ens dóna unes argumentacions unes pistes excel·lents en aquest sentit.
Molts centres educatius del nostre país han començat aquests camins de transformació i els va molt bé. Han de ser els nostres punts de referència. En força casos, han hagut de dur a terme el seu projecte pedagògic bastant al límit i patint dificultats. Cal estudiar-los en profunditat, analitzar quins processos d’innovació, recerca, formació, treball col·lectiu i cooperatiu han utilitzat per tal que aquestes experiències, acompanyades d’eines, de recursos i de confiança, puguin contribuir a facilitar que uns altres centres educatius iniciïn els processos de canvi conscient i convençut.
Aquesta revolució, que no és una simple evolució, requereix unes condicions bàsiques que considerem que comparteixen tots els centres que han iniciat processos de transformació: un procés educatiu centrat en l’infant, en el seu aprenentatge real i en el seu benestar. Cal tenir en compte les necessitats formatives de la ciutadania del segle xxi. És important establir un funcionament democràtic en el món educatiu, hem de tenir en compte que la participació en la presa de decisions implica més identificació i compromís per part de tota la comunitat docent i social.
Són nombroses les grans organitzacions que estan mirant d’aportar pensament i experiència a aquesta transformació educativa.
Una obertura necessària del centre, no oblidem que l’aprenentatge es produeix en molts àmbits i l’escola ha de recollir-los interactuant amb l’entorn, però, sobretot, a partir de les experiències que aporten els mateixos aprenents. Un sistema de configuració d’equips de centre que permeti una vinculació al projecte, generant el desenvolupament dels talents que té el professorat, no oblidem que estem passant de l’època del gran mestre individual al gran equip. Un lideratge pedagògic que esdevingui motor d’aquest canvi de manera conscient, argumentada i compartida. I aquestes característiques haurien d’anar acompanyades d’una administració més permeable al canvi. En realitat, hauria de ser facilitadora i promotora d’aquests canvis.
Dèiem al principi que són nombroses les grans organitzacions que estan mirant d’aportar pensament i experiència a aquesta transformació educativa. En l’article de reflexió, hi veureu la línia del Fòrum de Sevilla. Però no volem acabar sense afirmar quelcom que hem intentat transmetre en tot el text: la importància del treball de base. Fa pocs dies, passàvem una vetllada en un menjador d’una casa de poble amb quatre famílies que, apassionadament, estan cercant aquesta transformació per a l’educació de les seves filles i dels seus fills. Al darrere de tot plegat, hi ha quelcom tan senzill, humà i quotidià com el somni. Quina escola somiem per als nostres infants? Pregunta que té l’altra cara de màxima complexitat: quin món els estem deixant? Com podem ajudarlos perquè puguin construir-lo molt millor ? Pensem-hi
Font: Revista Guix n.422. Clic aquí.