I. Falten poques setmanes perquè s’acabi formalment el curs acadèmic, després d’un tercer trimestre atípic. Cal que es prevegi un acabament de curs presencial. Infants i adolescents i el seu professorat necessiten veure’s cara a cara per donar per acabat el curs; necessiten uns moments de retrobament dels grups classe, dels companys i companyes entre ells i amb els seus tutors o tutores. Unes i altres ho necessitem[1]. No seria bo per ningú acabar el curs de manera telemàtica. Acomiadar-nos sense veure’ns de prop. Es poden organitzar les trobades sense posar en perill a cap persona; hi ha temps i espais per fer-ho de manera esglaonada. És important l’acomiadament, el dol d’acabar un curs, el dol de deixar el centre una temporada o per sempre (sisens de primària i quarts d’ESO). Com educadors, com adults de referència, hem d’evitar que acabi juny sense haver fet cap acte presencial. Habitualment l’acabament de curs ha estat un moment significatiu. Per això als centres s’organitzen actes i cerimònies els darrers dies. I les famílies col·laboren a preparar les festes d’acomiadament de 6è de primària, 4r d’ESO o 2n de Batxillerat. I el professorat acostuma a trobar-se de manera festiva (sopar, sortida…)
II. Segona tasca important: preparar el temps de vacances. Amb la crisi de la Covid hem après que hem d’ensenyar (i educar) d’altres maneres, ens hem de fixar en tot allò que educa el nostre alumnat. El lleure per infants i adolescents és potser l’espai i el temps més educatiu que tenim entre mans. Temps llarg per jugar, temps lliure per compartir amb companys i companyes. Des dels centres escolars potser no li donem la importància cabdal que representa. De cara a les vacances hem d’animar-los a que gaudeixin del temps lliure. Vincles, jocs, natura, esports…
Hem de donar-los idees per aprofitar el millor possible aquests dies i setmanes; i no per fer deures amb el sentit habitual que té, encara avui, aquesta expressió. De la mateixa manera que les setmanes de tancament han i hem après moltes coses útils per la vida i la convivència, l’acabament de curs, les vacances i l’inici del nou han d’estar en la mateixa línia.
Alerta! També hem après que no tothom té les mateixes possibilitats ni les mateixes condicions educatives (família, escola, oci, entorn…). Cal vetllar per ajudar a evitar que les desigualtats continuïn augmentant. I cal ajudar, en primer lloc, infants i adolescents que tenen mancances en la seva vid a diària, que no tenen cobertes del tot les seves necessitats bàsiques: menjar, habitatge, estimació. Criatures que viuen en infrahabitatges, que estan a centres o famílies d’acollida, que no tenen referents adults… Uns col·lectius que han de tenir prioritat absoluta als torns de colònies, albergs, campaments, casals d’estiu… que s’organitzin (s’ha de fer!!), utilitzant tots els equipaments existents. Incloent, clar!, els centres escolars de primària i secundària, públics o privats.
Cal remarcar adequadament la tasca dels educadors socials. Els vincles també s’estableixen més enllà dels centres escolars. Incideixen (molt!) les entitats, les associacions, els diferents serveis socials… els esplais i educadores del temps lliure, els educadors i educadores que atenen des del carrer i continuen el paper de l’escola, facilitant les relacions i la socialització en pla d’igualtat.
III. Preparar el nou curs. Caldrà tenir en compte el paper de l’escola més enllà dels aprenentatges. Preparar bé el nou curs, comenci quan comenci i de la manera que sigui, perquè ens trobarem que les setmanes de tancament, el trencament de la relació amb companys i companyes d’escola poden haver provocat trastorns mentals a infants i adolescents. El reforç dels vincles ha d’anar orientat en primer lloc a un acolliment, a una elaboració dels dols, de les pors patides durant el confinament; de l’enyorança de companys i de les mestres, de l’espai escolar (sobre tot si no s’ha pogut acomiadar el curs de manera presencial al juny). Si al llarg de les vacances han pogut estar atesos emocionalment a casals, cases de colònies, albergs… serà menys difícil ajudar-los, per això hem de vetllar abans d’acabar el curs perquè TOTHOM pugui accedir a un casal durant un parell de setmanes com a mínim.
El més important serà reforçar els vincles: i per tant, conèixer l’alumnat i les seves famílies per poder fer l’acompanyament necessari per als aprenentatges. Diria que s‘ha evidenciat una manca de coneixement per part d’alguns docents. A la meva època, a la Mina i al camp de la Bota (anys70-80 del segle passat), anàvem a les cases a visitar les famílies per fer-los arribar els informes de cada curs. Eren unes visites molt ben rebudes per les famílies i per l’alumnat. Avui no es fa tal cosa però sí cal conèixer com són i com viuen els nens i nenes que tenim a les aules.
En aquest aspecte (i en altres) és clau la tutoria. La relació de l’adult amb l’infant o adolescent al que es vol ajudar a aprendre. Tenim un petit o gran problema: la quantitat d’alumnes a cada grup classe. A més de reivindicar la disminució de ràtios, hauríem de considerar que correspon a tot el claustre l’acció tutorial. A primària la presència del tutor o tutora és pràcticament constant al llarg de l’horari escolar, la qual cosa facilita la relació i el coneixement de la situació de cada criatura. A secundària l’organització, que encara es du a terme en molts instituts, ho dificulta. Per això uns quants centres han adoptat una organització que implica a tots els membres del claustre. A cada persona li pertoca, per tant, un nombre més reduït que el grup classe sencer. Això permet un seguiment més acurat i una facilitat de relació amb les famílies que amb trenta es fa un xic difícil. El contacte assidu amb les famílies és un dels elements d’una bona acció tutorial. En aquests centres tothom és tutor: des de la directora a la darrera persona que s’ha incorporat al claustre.
Epíleg, una reflexió: que les morts del coronavirus no ens facin oblidar les continuades morts, abans i després de la pandèmia, dels migrants ofegats al mar, dels infants i adults morts de gana, per motiu de les diferents guerres, per altres epidèmies que afecten només als països pobres… Més enllà de les escoles hi ha tota la realitat social que vivim tots i totes, incloent els petits que també en són conscients a la seva manera. Fa temps vam escriure com vivia l’alumnat fets greus com els atemptats a París i a Barcelona. La pandèmia que ens ha arribat (entre tots li hem facilitat el camí d’arribada) i que s’estarà temps entre nosaltres, ens pot fer reviure sensacions i vivències anàlogues a les que vam viure l’agost de 2017, continuació d’haver patit abans l’impacte d’actes de terror fora del nostre país.
Aleshores intentaven analitzar tot el que implicaven aquells fets tan desgraciats. Causes i conseqüències, a nivell col·lectiu i individual, a nivell físic i mental, socials, polítiques, econòmiques i de convivència. Hauríem d’intentar fer-ho ara. La crisi està fent disminuir la qualitat de vida de la majoria de la població, està augmentant les desigualtats de tota mena que ja teníem (econòmiques, de gènere, per motius d’ètnia, per diferents capacitats…), està fent créixer ideologies autoritàries. Diem, i és cert, que l’educació pot canviar i millorar les situacions. Però entenent educació en sentit ampli: esplais, esports, escoles, famílies, ciutats i pobles…
[1] DDAA. (1989): L’experiència emocional d’ensenyar i aprendre. (Barcelona, Rosa Sensat-Edicions 62).
