Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Enèrgica i decidida, Hilda Farfante continua buscant respostes a la desaparició dels seus pares quan ella encara era una nena. Als seus 83 anys, té la mirada cansada però feliç. El franquisme li va prendre la seva família, ha buscat amb les seves pròpies mans les restes dels seus pares per donar-los sepultura, sense resposta. Amb l’energia i rebel·lia d’una noia de vint anys, a Hilda no li agrada que la tractin de vostè. Té les idees clares, molt clares. “La Transició va ser un nyap”, assegura. Res aconsegueix fer-la callar. Ha participat en diversos documentals sobre memòria històrica, un d’ells, ‘Les Mestres de la República’, que a través de la recreació de la vida d’una mestra de l’època, i imatges d’arxiu inèdites, ens descobreix el llegat que ens han deixat les mestres republicanes i que ha arribat fins als nostres dies. Per Hilda, el documental s’ha convertit en el seu crit i ha arribat on ella no ha pogut: a les escoles, als instituts. “Cal que se sàpiga tota la veritat”.
Vau rebre el premi Goya al millor documental per ‘Les Mestres de la República’. Va ser com fer un homenatge a aquella generació?
El documental no va ser un homenatge, va ser un de tants que se n’estan fent. Era el tercer documental que feia sobre aquest tema. Ha estat un documental que s’ha fet amb molt pocs diners i que va néixer d’unes reunions sindicades. Es van fer a Madrid unes jornades a les quals va venir moltíssima gent. Després d’allò es va escriure un llibre. I així va ser com va néixer el documental i vam tenir sort. Va començar a anar tanta gent a veure-la, que va optar al Goya i el va guanyar. I mira quina mala sort, que jo no vaig anar a la gala perquè creia que no ho aconseguirien.
Els teus pares van ser mestres durant la Segona República. Quin era el distintiu d’aquella educació?
Ells van donar un salt tan gran! Van modernitzar l’educació de tal manera… Tenien una de projectes, era impressionant. Els meus pares no van pertànyer mai ni a un sindicat ni a un partit polític, però sí que van formar part d’un Centre de Col·laboració Pedagògica a Oviedo amb el qual procuraven que tots els mestres poguessin perfeccionar-se, reunir-se un cop per setmana i compartir les seves experiències. Van organitzar una setmana pedagògica, excursions, una biblioteca escolar… Formaven ciutadans que pensessin. Les marees verdes que protesten ara porten un pin que diu ‘escola de tots i per a tots’. Fixa’t! Aquest pin se’l podria haver posat la meva mare a la seva capelina. Estaven demanant el mateix que avui!
Així que el sistema educatiu no ha evolucionat molt?
Han passat moltíssims anys. Hem passat pels 40 anys del desert de Franco, durant els quals el catolicisme va centrar l’educació. Però per sort ens hem anat recuperant a poc a poc. Hi ha molts estudis i informes que ens diuen que anem malament, però em sembla que l’educació ha millorat i va per bon camí. Encara que clar, aquests són mals temps perquè fan retallades i fan la traveta a l’educació pública. Cal anar amb molt de compte perquè Espanya està acostumada a saltar enrere.
La història dels teus pares és un exemple del que va passar en moltes famílies. Una realitat que encara avui no té resposta. Sovint tampoc apareixen relats així en els llibres de text d’Història.
Els llibres escolars no ho expliquen i és una vergonya. Però és que és només una conseqüència del que s’ha fet en aquest país, que és tapar-ho tot. S’ha passat pàgina de la memòria històrica perquè ningú ho sàpiga, perquè no existeixi. I ara la gent no entén per què no els van explicar tot això. Durant moltíssims anys no van explicar què va succeir durant la República perquè no interessava políticament.
La història dels teus pares et va portar a demanar que s’investigués, que busquessin respostes per a les víctimes del franquisme, que se cerquessin els desapareguts en fosses comunes. Què has aconseguit?
Vaig ser una de les primeres que va cridar que havíem de fer alguna cosa. Fa 32 anys vaig buscar als meus pares amb les meves pròpies mans després que ens donessin un permís no molt legal, oral. Em va semblar tremendament humiliant! No teníem per què veure’ns així després del que els van fer. Són les autoritats les que han de fer-ho, les que han de retornar als nostres familiars. Som el segon país després de Cambodja amb més fosses comunes del món. Això és una vergonya! Els que com jo tenim tants anys, esperàvem que amb la transició democràtica s’arreglés i es donessin respostes. La Transició es va fer sobre cunetes i fosses comunes i l’única cosa que han construït són nyaps.
Ara, una jutgessa de l’Argentina demana la detenció d’alguns responsables de crims comesos durant el règim franquista que, al seu torn, es refugien en la Llei d’Amnistia per justificar que allò ha prescrit. Haurien de declarar?
Mentre no retirin la Llei d’Amnistia, no hi ha res a fer. Estic com una mica desil·lusionada amb la justícia argentina perquè no està fent el que esperàvem. No haurien de posar altres casos davant d’aquests, perquè els més joves tenim 80 anys. És que en el fons, no hauríem de recórrer a la justícia argentina, és Espanya qui té la responsabilitat de respondre sobre això. Però, és clar, ens va fallar tot, fins i tot Garzón.
Però, creus que a Espanya es repararà la memòria històrica?
Sí. Es farà. Jo no ho veuré segurament. Les generacions futures no aguantaran aquesta vergonya. Qui pot oblidar un pare i una mare en una cuneta? Jo segueixo esperant. Aquest viatge a Barcelona m’ha donat moltes esperances, perquè s’ha creat un ambient en el qual es demana justícia. Hi ha un cert sentiment que alguna cosa falta per fer. Això no pot quedar en l’oblit. Deia Samarago que som la memòria que tenim, la responsabilitat que assumim i que sense memòria no existim.
