Opinió

I a la Universitat, què? Formació de mestres en temps de coronavirus

La docència virtual no ha vingut per quedar-se. No, almenys, a les Facultats d’Educació. Aquesta afirmació, que en definitiva no és res més que l’expressió d’un desig, pretén ser una provocació per tal de generar debat i no assumir de forma acrítica i incondicional que, a partir d’ara potser, i només potser, la docència articulada en i des de la virtualitat anirà guanyant terreny. Ens centrem en qüestions de docència perquè som pedagogs i entenem que l’hem de reivindicar, entre altres coses, perquè la docència a la Universitat està absolutament menystinguda. Però pensem que la interrogació constant sobre el perquè de tot plegat representa, ara i sempre, una exigència ineludible. La motivació d’aquest article, per tant, és posar al damunt de la taula una sèrie de reflexions (ubicades en el context universitat perquè és aquí on treballem però que poden ser transferides a altres etapes educatives) amb la finalitat d’anar configurant, des de la diversitat de mirades i des del qüestionament sistemàtic, xarxes de complicitats que ens permetin anar construint una Universitat (llegiu qualsevol etapa dels sistema educatiu) més crítica.

Contràriament a allò que pugui semblar, les relacions entre docència i virtualitat ens interessen, i molt. Bàsicament perquè ens ofereixen l’oportunitat de qüestionar els models pedagògics de les nostres institucions educatives. En una societat de sabers compartits, i tant si ens agrada com si no estem aquí, no només canvien les formes de circulació del saber, sinó que es modifiquen els àmbits on tradicionalment aquest ha residit. Canvia, també, la distribució del coneixement, que s’organitza en xarxa a partir d’intel·ligències col·lectives o de multituds intel·ligents que estableixen processos interactius en entorns d’aprenentatge caracteritzats per la participació, la col·laboració o la connexió.

Això implica, entre moltíssimes altres coses, transformacions profundes en els processos d’aprenentatge de les persones. I, en aquest sentit, les investigacions posen de manifest l’obsolescència d’una alfabetització tradicional on es considera els alumnes receptors passius i reproductors de les incontestables representacions de la realitat que se’ls ofereixen. Això ens dona l’oportunitat de reivindicar processos de multialfabetització que puguin transgredir la idea de pensament únic, que tinguin en compte un paper més actiu de l’alumne en la creació de significats. I, com a conseqüència, que puguin contribuir a la formació de persones actives, compromeses, creatives i obertes a la diversitat, al canvi i a la transformació social.

A més a més, aquestes societats desdibuixen els límits entre l’educació formal, la no formal i la informal configurant una xarxa d’aprenentatges impossible de segmentar. Assumir que l’educació succeeix, en gran mesura, fora de les institucions educatives (al carrer, en espais públics, comunitats d’interessos compartits, internet, etc.) ens ofereix la possibilitat de qüestionar quin és el paper que ha de tenir la institució educativa en el marc d’una societat cada cop més complexa, més multilògica i més interconnectada.

Ara bé, pensar la docència no és només pensar en l’entramat de possibilitats que ens ofereix l’especificitat de la conjuntura social del temps que ens ha tocat viure. Pensar sobre la docència implica plantejar-se, en primer lloc i de forma prioritària, quin tipus d’alumne volem formar i quin tipus de societat aspirem a construir. I a partir d’aquí, imbricar els continguts i les estratègies necessàries per poder gestionar els processos d’ensenyament-aprenentatge en funció d’aquesta intencionalitat.

Educar és, tal i com va exposar Marina Garcés en una conferència que va fer al MACBA fa un parell d’anys, aprendre a viure junts a partir de problemes comuns amb la condició que cadascú els pugui arribar a pensar per si mateix. L’educació, en aquest marc, no hauria de ser una lliçó, hauria de ser un encontre. I, a més a més, hauria de donar a l’altre la possibilitat de ser, d’existir i de fer-ho per si mateix.

Nosaltres que ens dediquem a formar mestres i que ens sentim compromesos amb una pedagogia crítica per a la transformació, entenem que l’educació sempre hauria de representar un compromís amb la construcció d’un món més just. Com a conseqüència, entenem que a les Facultats d’Educació tenim la responsabilitat d’educar els nostres alumnes, els futurs mestres, per a que puguin assumir el seu propi paper com a agents crítics i, d’aquesta manera, puguin prendre consciència de la seva relació amb el projecte de construcció d’una democràcia que encara està oberta per obres.

Per tant, si el que pretenem és formar professionals reflexius i crítics capaços d’analitzar, comprendre i intervenir sobre realitats educatives complexes, diverses i contemporànies, entenem que representa una exigència ineludible proporcionar espais on la llibertat per qüestionar(-se), afirmar(-se) i construir(-se) es configuri com un eix vertebrador per assolir els objectius d’una contemporaneïtat en constant moviment. Aquests espais haurien de qüestionar, també, els processos de construcció i producció del coneixement que tenen les institucions educatives, i fer-los transitar cap a escenaris on es posi de manifest la necessitat de construir coneixement de forma conjunta amb la comunitat per tal de millorar socialment, vivint la col·lectivitat com un espai on s’aprèn, s’investiga i es construeixen aliances. És necessari, per tant, construir espais d’aprenentatge orientats i viscuts des del comú i per al comú, on la cruïlla de sabers obri possibilitats per a una experiència d’aprenentatge compartida.

Aquests espais es poden configurar en i des de la virtualitat? Alguns segurament sí, però no tots. Perquè la presència és absolutament necessària per falcar processos individuals i col·lectius. I la corporalitat és imprescindible per relacionar-nos els uns amb els altres, per aprendre a viure junts a través de consensos i dissensos, per posar-nos a la pell de l’altre, per entendre que entre totes, tot. És per tot això que ens agradaria pensar que la docència virtual NO ha vingut per quedar-se. NO, almenys, a les Facultats d’Educació.