Fa uns dies, El Diari de l’Educació va llençar aquesta pregunta a un grup molt divers i heterogeni de docents, molts dels quals no només van respondre sinó que van traslladar l’interrogant a altres col·legues que també van fer arribar les seves respostes. De l’anàlisi de totes elles es dedueix que cadascú ventila com bonament pot, que alguns ho intenten fer d’una forma més científica, que hi ha centres on tothom segueix la mateixa pauta i altres on cada docent fa com li sembla, que altres han comprat aparells malgrat que alguns aconsellen no fer-ho, que hi ha uns pocs afortunats que disposen d’un sistema de ventilació i calefactor simultani, i que també hi ha centres que han incorporat el control de la qualitat de l’aire com un projecte pedagògic més.
Finestres i portes obertes tant de temps com es pugui per minimitzar el risc de contagis, cercant l’equilibri amb el confort tèrmic i acústic. Aquesta és, sintèticament, la orientació que va donar el Departament d’Educació als centres en una circular datada el 5 de novembre, en la qual també s’especificava que, com a consigna general, una ventilació adequada s’aconseguia obrint portes i finestres un mínim de 20 cm cada hora durant 10-15 minuts. Molts centres segueixen aquest esquema, altres ho tenen més difícil. El fred, el corrent d’aire i el soroll, els tres grans enemics de la ventilació natural creuada, varien molt en funció del lloc on es troba el centre, de la seva orientació o fins i tot dels materials amb què va ser construït. I tampoc la necessitat de ventilació és la mateixa segons el contingut de l’aula: no és el mateix si són infants d’un any o joves de setze, si el nombre és més o menys en funció dels metres quadrats, o fins i tot si l’activitat que s’hi faci en aquell moment implica parlar més o menys.
“Tenir les finestres i portes obertes sempre és impossible a la Terra Alta, o sigui que el que fem és ventilar durant 5-10 minuts entre classes i a l’hora de l’esbarjo”, explica Mar Isern, directora de l’Institut-Escola Mare de Deu del Portal, de Batea. “Tothom sap que aquest curs s’ha d’abrigar més, i a hores d’ara les famílies, els alumnes i el professorat ho entenen, nosaltres prioritzem tenir algunes finestres sempre obertes, i si és possible, també les portes en algun moment de cada hora, i anem més abrigats”, diu Evaristo González, director de l’Institut Torre del Palau de Terrassa.
L’esbarjo és, lògicament, el moment de màxima obertura de portes i finestres. “Nosaltres fem tres ventilacions llargues, de dos quarts d’onze a les onze, de quarts d’una a les tres, i de 5 a 9 del vespre, quan tanca el servei de neteja”, comenta una docent de l’Escola Cervantes de Lleida. “Jo obro les finestres tota l’estona, però hi ha altres professors que les tanquen i aquest tema està creant divisions en el claustre”, explica una docent de l’Institut Montjuïc de Barcelona. De la possibilitat de fer activitats lectives a l’aire lliure, aprofitant els espais cedits pels municipis, ja en parlen molt pocs.
N’hi ha prou amb la ventilació natural creuada?
Hi ha un corrent d’opinió, però, que assegura que ni tan sols la ventilació natural creuada és la solució. O, si més no, una solució fiable al 100%, ja que depèn molt que, efectivament, hi hagi circulació d’aire, i segons el dia que fa o segons l’estructura arquitectònica del centre això és molt poc evident. “Ens hem d’imaginar l’aire com un líquid i el fet d’obrir la finestra com obrir l’aixeta: hi ha d’haver un cabal constant d’aire entrant perquè hi hagi una sortida constant també d’aire viciat, això la ventilació natural no ho garanteix”, diu Sergio Ordóñez, delegat de CCOO al Baix Llobregat i professor de Física i Química. Aquest sindicat considera molt pobres les orientacions que ha donat el Departament, i s’ha fixat en el que diu el vigent reglament d’instal·lacions tèrmiques (RITE) sobre la ventilació als edificis de nova construcció.
Els cabals que marca aquest reglament són la pauta que hauria de seguir el Departament, defensa CCOO, el qual ha iniciat una campanya (#NiInfectadesNiCongelades) a través de la qual estan aconseguint que municipis i consells comarcals aprovin mocions criticant les orientacions del Departament. Ordóñez recorda que hi ha centres de nova construcció que no tenen els problemes de ventilació de la resta, ja que la normativa els obligava a instal·lar sistemes de ventilació descentralitzada, “amb els quals pots tenir aire net i calent, i es pot treballar amb les finestres tancades”. Aquests sistemes, com el de l’empresa alacantina Jaga, són una mena de radiadors que connecten directament amb l’exterior, perquè es forada la paret. Alguns centres amb edificis antics, la major part concertats però també n’hi ha de públics, s’han fet instal·lar aquests equips.
Abrigar-se per capes i altres estratègies
En general tots els centres han recomanat als seus alumnes que s’abriguin més. Que es vesteixin per capes (“com les cebes”, va dir ahir en una entrevista Josep Bargalló), i així a cada moment els docents els indiquen si s’han d’abrigar més o menys. O que usin gorres, guants, polars i mitjons tèrmics. O que deixin una jaqueta sempre al centre, per si es necessita. Alguns asseguren que portar una manta de casa és més pràctic que posar-se l’abric a classe. Fins i tot a Ontinyent una fàbrica ha comercialitzat amb gran èxit la “manta-escola”, una manta amb forats per passar-hi el cap i els braços, com si fos un ponxo. La venen amb diverses mides i colors.
Les recomanacions valen també pels professors i la resta de personal que treballa als centres. Raquel Pérez, de CCOO, recorda que els i les conserges són un dels col·lectius més exposats per aquesta mesura, ja que en aquests moments tota la seva jornada laboral la passen entre forts corrents d’aire.
Àngels Cadena, directora de l’escola Mercè Rodoreda, situada al barri de la Prosperitat de Barcelona, tracta de treure-li ferro a la situació. “Nosaltres deixem oberta la finestra d’una de les puntes de la classe, la que tingui menys persones a prop, i la porta sempre es queda oberta, per la qual cosa tothom ha hagut d’aprendre a regular la veu que és al passadís. I a l’hora del pati, tot obert. Malgrat que la calefacció es nota, passem fred sobretot els dilluns pel matí, però ens estem adaptant molt millor del que la gent es pensa, molt més difícil ho tenen les escoles de l’alt Pirineu”. Cadena forma part del grup de treball Salut-Escola de Barcelona, un grup des del qual es desaconsella la compra de màquines de purificació. “La seva eficàcia no està garantida, només hi ha unes màquines molt concretes amb uns filtres molt específics i valen molts diners”, afirma.
Val la pena comprar purificadors?
Malgrat aquest consell, que està en sintonia amb la guia de renovació de l’aire a les aules publicada pel CSIC també a mitjans d’octubre, diversos centres han adquirit màquines per regenerar l’aire. Un docent de l’Escola Auditori afirma que allà s’ha comprat un aparell regenerador d’aire per cada aula. Una mestra d’escola bressol també explica que al seu centre s’han gastat 600€ en aquests aparells. Al Ripollès l’empresa Sodeca ha fet donació d’un purificador d’aire per cada escola, institut i llar d’infants, iniciativa que ha repetit al Segrià. Aquests aparells se suposa que van agafant l’aire de la cambra on es troben i el van netejant, en paraules del director d’aquesta companyia, Josep Font, “a través d’un plasma iònic que inactiva qualsevol tipus d’organisme com virus o bacteris”. Molts dels centres agraciats afirmen que l’aparell l’han posat al menjador.
Sodeca reconeix que aquest 2020 la seva facturació s’ha disparat gràcies a la venda d’aquests aparells. I en podria vendre molts més si la Generalitat atengués a la petició que fan alguns centres educatius. De moment, el Departament d’Educació no ha mostrat cap intenció de comprar aquests purificadors. En canvi, al País Valencià la Conselleria d’Educació, Esports i Cultura va anunciar a començaments de mes l’adquisició de 8.000 purificadors d’aire portàtils, amb filtres HEPA H13, per enviar-los als centres, amb la idea que no han d’excloure la ventilació natural però que poden ser útils quan les circumstàncies climatològiques la fan inviable. De fet, sindicats com CCOO del País Valencià han considerat la xifra de 8.000 del tot insuficient.
Xavi Ros, director de l’Institut de Matadepera, explica que, després d’estudiar-s’ho molt i de parlar-ho amb experts, van decidir comprar cinc purificadors d’aire, “que no són precisament barats”. Els han col·locat en les cinc aules més fredes, amb la idea que no faci falta que estiguin constantment ventilades, ja que en aquest institut la consigna és que tot estigui obert permanentment. “Això no vol dir que aquestes aules estiguin sempre tancades, sinó que podran tancar a estones, el filtre dels purificadors se suposa que reté els aerosols que són susceptibles de transportar el virus”, explica Ros, que considera que aquestes màquines poden seguir sent útils després de la pandèmia en el cas dels centres situats en zones més urbanes, on la contaminació és més elevada, ja que filtren el material particulat (PM).
Mesurar el CO₂ i treure’n aprenentatges
Aquest institut també disposa de dos aparells que mesuren el CO₂ de l’aire. Altres centres també han invertit en aquests enginys. La mateixa guia del CSIC considera aquest gas un bon indicador. El fet que hi hagi més o menys concentració de diòxid de carboni en un espai es relaciona amb la qualitat de l’aire, i per tant indica si aquell espai està més o menys ventilat, i en conseqüència si hi ha més o menys risc de transmissió per aerosols. El que no sembla que les escoles tinguin gaire clar quin és el nivell a partir del qual s’han d’encendre les alarmes i renovar l’aire, ja que algunes expliquen que tenen la línia vermella fixada en 500 ppm (parts per milió) i altres en 1.200. A l’Institut de Matadepera el fixen en 850 ppm, i amb els mesuradors de CO₂ han arribat a la conclusió que la ventilació ha de ser pràcticament continua. “O tenim obert tota l’estona amb corrent d’aire o això puja de seguida”, afirma Ros.
Per a qui no disposi d’aquests aparells, el servei de vigilància epidemiològica del Vallès de l’Agència de Salut Pública de Catalunya ha creat una eina que permet als centres saber d’una forma força senzilla quina hauria de ser la seva pauta de ventilació. Es tracta d’un excel en el qual s’introdueixen diverses variables (alçada i nombre de portes i finestres, i nombre de persones), i automàticament calcula el temps mínim de ventilació, diferenciant l’estiu de l’hivern, les aules de 0-3 anys de les que són a partir de 3 anys. Les aules d’escola bressol necessiten sempre més temps de ventilació que la resta.
Alguns centres ja estan traslladant aquest nou element de les seves aules a un projecte pedagògic. Per exemple, a l’Escola Pia d’Igualada expliquen que els dos sensors de CO₂ que han comprat estan motoritzats pels delegats de les classes, encarregats de fer el seguiment de les mesures, amb el propòsit tractar de minimitzar el malbaratament de consum energètic, i que l’alumnat de 4t d’ESO de l’assignatura de robòtica fabricarà aquests aparells, amb la doble motivació que es tracta d’un projecte real i que tindrà un benefici per al conjunt de la comunitat. De fet, segons indiquen des del servei de vigilància epidemiològica del Vallès (Oriental i Occidental), no és excessivament complicat autofabricar-se un sensor del CO₂ de l’aire a partir d’una calculadora HP Prime, que molts centres ja tenen, o d’un hardware lliure com Arduino o Raspberry Pi. A la xarxa es poden trobar tutorials.
