Opinió

La Joana i les competències de les persones adultes: una història de ficció basada en fets reals

La Joana va néixer al barri de les Corts de Barcelona l’estiu de 1965. Ara té 51 anys i dos fills –un de 18 i l’altre de 14–. Va deixar de treballar fora de casa quan es va quedar embarassada, però ara, amb els nens ja crescuts, voldria tornar-ho a intentar. La Joana vol tornar a treballar però s’adona que tot i haver anat a l’escola des dels 6 anys no té cap títol que ho avali. A l’escola no li anava massa bé i ho va deixar, els seus pares van considerar que si ells tampoc tenien estudis i els havia anat prou bé, doncs que no passava res, que a la fi la nena es casaria i tindria cura dels fills. Així doncs, va acabar l’escola però no es va treure el graduat.

La Joana –que és un nom fictici– no és un cas aïllat, sinó que forma part del gairebé milió i mig de persones (1.460.637) que com ella no tenen estudis o només estudis primaris, sense cap acreditació del sistema educatiu, i que configuren el 23,4% del total de la població de Catalunya. A Barcelona, aquestes xifres es redueixen una mica, la Joana forma part de les 428.446 persones sense títol, el 19% del total de la població.

A banda de la dificultat per reinsertar-se al món laboral –l’estadística li dóna la raó: la taxa d’atur en la seva situació és gairebé del 50%–, la Joana també té dificultats, entre d’altres, per entendre el prospecte d’un medicament. Diu que com que té por d’equivocar-se, s’ha acostumat a demanar sempre ajuda. Desconfia d’ella mateixa. Quan ha d’anar al metge, es fa acompanyar per estar segura de comprendre bé el que li diu -és pel tema de la medicació, comenta-. És el mateix que li passava quan havia d’escriure una nota per a les mestres dels seus fills, pensava que faria faltes, i més en català, li feia vergonya, i es feia escriure les notes per la veïna que havia fet el Batxillerat i ella sí que en sabia. Als seus fills, sobretot al petit, l’escola tampoc li va massa bé, potser es graduarà, però pels pèls. El gran està fent un cicle formatiu de grau mitjà.

Gairebé un milió i mig de persones tenen o poden tenir, com la Joana, dificultats importants per llegir, entendre un prospecte de medicament i utilitzar-lo correctament. Segons els informes PISA i PIAAC, la formació dels pares, especialment la de la mare, correlaciona directament amb l’èxit o fracàs dels seus fills, fet que reforça els cercles de desigualtat socioeducatives. És per aquest motiu que considerem que no hi haurà cap reforma eficaç del sistema educatiu si no s’actua alhora en la millora de les competències bàsiques de la població adulta.

En relació a la vida sociocultural, la Joana no acostuma a anar al teatre, diu que no li agrada, que alguna vegada que hi ha anat no l’ha entès del tot. Vaja, que no és per ella. Tampoc va a museus; no són per ella, diu, no sap si li ha d’agradar o no el que hi veu. A la visita de portes obertes de l’Hospital de Sant Pau, per la festa major, sí que hi ha anat, dues vegades, però això, és clar, és diferent, explica. Quan algú li comenta que a l’associació de veïns o al centre cívic hi ha una xerrada molt interessant sobre això o allò, sempre pensa: “M’agradaria anar-hi, però no, segur que no ho entendria del tot, és igual, no passa res”. La Joan forma part de la majoria silenciosa que no vota, si alguna vegada ha pensat en fer-ho, en participar, diu ella. Després acaba pensant que no sap res de política i que millor deixar-ho córrer.

La formació de les persones és la base d’aspectes tan fonamentals com la prevenció en salut, la participació política, la implicació ciutadana, l’ús i gaudi de bens culturals, el respecte medioambiental, i de molts altres valors que tenen com base el nivell formatiu.

Així doncs, què pensem fer? Catalunya ha de poder donar resposta a totes les joanes (i joans) per tal que pugui ser el país de tothom. S’han de generar les condicions adequades perquè tothom pugui arribar a la seva plenitud com a persona i pugui formar part en igualtat de condicions d’una comunitat d’individus autònoms. Acabem amb unes paraules esperançadores d’Irina BoKova, directora general de la UNESCO:

No hi ha cap força de transformació més potent que l’educació: per promocionar els drets humans i la dignitat, per eradicar la pobresa i augmentar la sostenibilitat, per construir un futur millor per a tothom, fonamentat en la igualtat de drets i la justícia social, el respecte per la diversitat cultural i la solidaritat internacional i la responsabilitat compartida, tots els quals són aspectes fonamentals de la nostra humanitat comuna.

Aquest és un article escrit a petició de l’Espai Comunitari de Formació Permanent

—

[Fonts: Idescat, a partir del Cens de població i habitatges de l’INE. 2011)

UNESCO (2015). Repensar l’educació, vers un bé comú mundial? Centre UNESCO de Catalunya]