Opinió

La docència isolada

És evident que als docents ens cal una mirada introspectiva de tot allò que podem millorar. Per tant, cal parlar de metodologies, de cursos d’especialització de didàctica més enllà del màster de secundària (MUFPS), etc., però no podem obviar la salut i l’empoderament social dels docents; cada cop més afeblits.

Per molt que fem o expliquem, per allò que se’ns valora són unes proves (com les PISA) on tot passa a ser una simple xifra. Els que fan els exercicis i “posen nota al sistema” són uns alumnes que poden o no tenir interès en què aquella prova sigui un èxit. No passa en gaires feines que la teua valoració es fa en funció de les dades que aportarà un altre que pot tenir o no interès a fer la tasca (és una valoració indirecta).

El dret a l‘educació hauria d’anar de bracet del deure d’aprendre. Si no ho tenim en compte podem abocar-nos a un atzucac: convertir l’alumne en un client passiu alliberat de qualsevol responsabilitat al qual hem d’entretenir; una mena de circ on el professor-clown s’ha d’esforçar per distreure’l. És en aquest sentit que cal tenir en compte com les famílies posen en valor aquest dret que va lligat a una responsabilitat i cultura de l’esforç del seu fill (el nostre alumne). No totes les etapes educatives són iguals: els nens petits solen tenir unes capacitats per pensar independentment i esdevenir petits científics que es desenvolupen en un món que volen conèixer, però a l’adolescència la cosa es complica (a casa i a l’institut) i creure que només amb més habilitats del  clown és suficient per millorar els resultats forma part de l’engany terrible que algú sembla que vulgui perpetrar i que veiem, fins i tot, en les proves per a ser docents.

El dret a l‘educació hauria d’anar de bracet del deure d’aprendre

La docència isolada no pot ser l’únic factor estratègic a millorar; ens cal un arxipèlag de responsabilitats on les famílies (l’atenció als seus fills), la societat i els seus valors (la cultura del “sense esforç”), els diners dels Governs (ajuntaments, diputacions i governs han de posar la salut, extraescolars i l’ensenyament com una prioritat), l’estratègia del Departament d’Educació (amb coses molt encertades i d’altres a millorar), etc.,  s’interconnectin per preservar el dret de l’alumne a ser educat (els docents en som el principal instrument) i el seu deure d’aplicar-s’hi.

Cal, sens dubte, un gir copernicà per redreçar, des de tots els fronts, una voràgine que ens empeny cap al precipici o la negligència. La priorització de l’educació és la millor base per construir una Catalunya millor, capaç de competir arreu i ser un lloc millor on viure i créixer en tots els sentits.