Opinió

La sentència i l’educació (2); els mitjans de comunicació en els centres educatius

Fa poc més de dos anys vam publicar aquí mateix un article titulat  Referèndum i escola. En aquell article explicàvem, entre altres coses, una activitat duta a terme en algunes classes dels graus de Pedagogia i de Formació del Professorat de Primària. Partint d’un cas hipotètic però versemblant, es tractava que els futurs mestres i pedagogs reflexionessin sobre la pertinència de tractar sobre la qüestió del referèndum en les escoles i els instituts; i, en el cas que es considerés oportú, que els nostres estudiants pensessin quins tipus d’activitats es podrien realitzar a les escoles i que dissenyessin acuradament la que consideressin millor. En l’article es comentaven alguns dels debats que es van suscitar entre els nostres alumnes universitaris i també algunes de les activitats que ells proposaven; finalment, l’article formulava alguns criteris orientadors sobre el tractament en els centres educatius d’aquests tipus de qüestions controvertides. El tema de com tractar en les institucions educatives els temes polítics, religiosos i ideològics en general ens interessava des de feia ja una colla d’anys.[1]

Enguany, abans de la sentència i preveient que quan es fes pública això tindria també repercussió en els centres, vam repetir a les nostres classes aquella mateixa activitat. Els plantejaments dels futurs mestres i pedagogs foren similars als de fa dos anys, si bé vam notar que ara estaven una mica més sensibilitzats i que, tanmateix, hi havia posicionaments més polaritzats que abans. Llavors i ara van sortir moltes propostes concretes, interessants i practicables, sobre com tractar el tema en els centres educatius, però n’hi ha una que tot seguit comentarem ja que ens sembla d’especial interès.

Aquesta activitat consistiria en què els nois i les noies, amb l’acompanyament del professorat, preparin i duguin a terme una anàlisi comparativa de continguts dels mitjans de comunicació. És a dir, estudiar el tractament que diferents mitjans estan oferint de la sentència del Tribunal Suprem i de les reaccions que ella ha provocat. Segur que aquesta activitat no la van pas inventar els nostres estudiants. No tenim pas dades al respecte, però estem convençuts que activitats iguals o similars s’han realitzat en alguns centres educatius, tant en relació al referèndum de fa dos anys com ara en relació a la sentència. Però si la volem comentar aquí és perquè creiem que gaudeix d’una potència educativa considerable i que, a la vegada, té molt poques contraindicacions.

Comencem per això darrer. El perill i la por que alguns manifesten respecte al fet que en els centres educatius es treballin temes socialment controvertits és que amb aquestes activitats fàcilment es pot adoctrinar als alumnes. D’entrada, cal admetre que la possibilitat d’adoctrinar sempre hi és present: sigui tractant sobre qüestions tan explícitament ideològiques com la de la sentència, sigui en relació a qualsevol altre contingut escolar. Fins i tot és possible adoctrinar en les matèries que semblarien més impermeables a contaminacions ideològiques. Inclús en les matemàtiques és possible fer-ho; posem per cas, en la manera de plantejar problemes aritmètics. En els llibres de text de l’Editorial de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, per exemple, es feien calcular les plusvàlues que els capitalistes explotadors robaven als obrers. I Ferrer i Guàrdia ho justificava com a contrapartida als problemes dels manuals convencionals que plantejàvem problemes de repartiment d’herències, legitimant així aquest mecanisme reproductor de les classes socials.

En qualsevol cas, el fet és que amb aquestes activitats d’anàlisi del tractament de la sentència en els mitjans, més que adoctrinar l’alumnat allò que, si de cas, es pretén és que els mateixos alumnes descobreixin com alguns mitjans sí que pretenen adoctrinar al personal. A més, amb aquesta activitat no és pas necessari que ni els alumnes ni el professorat es posicionin al respecte. No cal negar que al llarg de l’activitat uns o altres ho puguin fer, però l’objectiu principal no és aquest, sinó esbrinar l’orientació dels mitjans. (En l’article sobre el referèndum esmentat abans, ja proposàvem alguns criteris sobre l’expressió dels posicionaments propis del professorat en el context de l’aula).

Una altra objecció que sol fer-se a què en l’escola es tractin aquesta mena de qüestions, és que en ella el que s’ha de fer és, no altra cosa, que desenvolupar les activitats acadèmiques pròpies de les diferents matèries curriculars. Doncs bé, tampoc aquesta objecció seria imputable a l’activitat de la qual estem parlant. En aquest cas, l’anàlisi dels mitjans de comunicació es pot perfectament presentar i defensar com una activitat tan acadèmica com qualsevol altre de Ciències Socials.

Tots recordem també que, ara fa dos anys, alguns docents van tenir problemes policials i judicials per haver parlat a les seves aules de la qüestió del referèndum. La cosa, afortunadament, va quedar en no res, però ben segur que un cert temor es va instal·lar en la consciència del professorat i del sistema educatiu. Sabem que actualment a Espanya qualsevol pot ser encausat (i condemnat) per qualsevol cosa relacionada amb el procés; però l’arbitrarietat podria anar tan lluny com perquè un mestre arribés a tenir problemes judicials per haver proposat als seus alumnes que comparin les cobertes d’una sèrie de diaris? Com dèiem, l’activitat proposada tindria, en principi, molt poques contraindicacions: qui podria oposar-se –i amb quins arguments– a què en els centres educatius s’estudiï com els mitjans de comunicació presenten un tema d’indiscutible actualitat?

Un avantatge més d’aquesta proposta és que resulta molt fàcilment adaptable a les diverses variables i circumstàncies que fan al cas (edat dels alumnes, temps que se li vulgui destinar…), ja que les possibilitats de concretar-la són moltes: des de la ja suggerida de simplement comparar les portades dels diaris en un dia determinat, fins l’estudi del tractament dels fets en alguns noticiaris radiofònics, passant per l’anàlisi d’un debat televisiu en el qual els alumnes haurien d’esbrinar de quin peu calça cada tertulià; o quelcom similar a tot això, però a partir de les xarxes socials (en algunes d’elles els nostres adolescents són molt més experts que els adults), etc. Com dèiem, també l’abast d’aquestes recerques pot ser molt ampli: des de la realització d’una o diverses tesis doctorals (ben segur que alguna ja deu estar en marxa) fins a petites activitats, ben preparades, que poden ser perfectament idònies per infants de 8 o 10 anys.

Afirmava també que aquesta classe d’activitats gaudia d’una potència educativa formidable. Veiem algunes de les coses que amb elles podran aprendre els alumnes. Per exemple, aprendran que malgrat que els mitjans volen oferir de si mateixos una imatge d’objectivitat, a vegades ho són molt poc. O millor dit, aprendran que, si més no en relació al tema que ens ocupa, uns mitjans solen ser més objectius que altres. I això ho podran contrastar fefaentment, ja que alguns alumnes segur que han vist i viscut directament els fets sobre els quals informen els mitjans. A això se’n pot dir desenvolupar, pragmàticament, el sentit crític. A més a més, en el curs de l’activitat hauran d’haver aprés el mateix concepte d’objectivitat i hauran debatut sobre ell. Hauran parlat també sobre altres conceptes que entren en joc (neutralitat, imparcialitat, manipulació de la informació…) Potser hauran arribat a la conclusió que als mitjans cal exigir-los el deure de l’objectivitat, i no obligatòriament el de la neutralitat; però que, en qualsevol cas, el que no haurien de fer mai els mitjans és renunciar a l’objectivitat manipulant expressament la informació en favor de la seva no neutralitat. [Potser ara ens hem passat d’optimistes: si els alumnes arribessin a aquesta conclusió, això sol ja seria suficient per justificar i validar del tot l’activitat].

Aprendran també alguns rudiments de metodologia de recerca –potser no solament rudiments–. I ho aprendran, com s’aprenen bé totes les coses, a través de la pràctica. Del que es tracta –sobretot en nivells ja una mica avançats– és que els mateixos alumnes, acompanyats i orientats pel docent, participin en el disseny de la recerca (com triaran les mostres, com analitzaran els continguts…) Potser el professor o la professora, si de tot això no en sap gaire, demanarà l’ajut d’algú de Ciències de la Comunicació per tal que l’orienti a ell o vingui un dia a classe a orientar directament els alumnes. De fet, ja existeixen materials didàctics expressament preparats a tal fi (per exemple: Breu, R., Desconstruint els mèdia a l’aula. Barcelona, Rosa sensat, 2019).

Aprendran que es poden indignar al veure les mentides i barbaritats que es diuen des d’alguns mitjans, però que ells –tot i que en el grup classe hi haurà segur posicionaments diferents– poden parlar-ne civilitzadament, mantenint la calma, sense perdre l’oremus, escoltant al que no pensa com ell i dialogant amb ell… Pel fet que aquesta activitat tindrà lloc en un context expressament educatiu, potser aquests debats podrien arribar a ser un exemple per a determinades tribunes mediàtiques; i els nostres alumnes potser podran acabar donant algunes lliçons a certs polítics i tertulians. Això que sempre es diu que els polítics i els intel·lectuals exerceixen també d’educadors del poble, s’hauria de complementar dient que convindria que alguns d’ells també es deixessin educar per estudiants capaços de parlar francament i pacíficament d’aquests temes. Aquests dies els alumnes també ho tindrien molt fàcil per descobrir que hi ha qui, per interessos partidistes, és capaç de dir allò que ni ell mateix es creu.

En fi, no són pas poques ni trivials les adquisicions formatives que es poden obtenir d’activitats com les proposades, que al damunt tenen tan poques contraindicacions.

Hem parlat de l’educació formal i en l’article anterior de la informal. Però per a completar la panoràmica hauríem de dir alguna cosa sobre unes altres institucions educatives, molt importants a Catalunya, com són els centres d’educació en el lleure (esplais, escoltisme, casals…) No ens hi podem estendre, doncs l’article ja ens està quedant massa llarg. I també perquè en relació al tema que ens ocupa, probablement gran part del que es pugui dir respecte a l’escola seria aplicable a les institucions de lleure educatiu. Potser només amb dues diferències significatives. La primera és que en aquestes institucions les cotilles que limiten el que s’hi pot fer són menors que les de les escoles: no hi ha plans d’estudi imposats; els controls són més laxes; les expectatives externes són també diferents… Tot això fa que els centres d’educació en el lleure puguin acollir més fàcilment activitats formatives com les que s’estan plantejant. La segona diferència és que les institucions de lleure, per la seva mateixa tradició, solen estar més lligades al seu entorn social i estableixen vincles més forts i continuats amb la comunitat; i en aquest sentit, són també més sensibles als moviments socials i polítics que es generin, a la vegada que estan millor predisposades per a prendre-hi part activa.

[1] Veure, Trilla. J. El profesor y los valores controvertidos: Neutralidad y beligerancia en la educación. Barcelona, Ed. Paidós, 1ª ed., 1995.