Opinió

La tradició nadalenca a les escoles: un debat més enllà de la interculturalitat

Quan arriba el Nadal, l’agenda de les escoles es comença a omplir: concert de Nadal, concurs de pessebres, preparació del poema, postal de Nadal, visita del patge a l’escola, representació dels pastorets, visita a la fira de Nadal… ¿Té sentit mantenir aquestes tradicions quan hi ha un percentatge elevat d’alumnat d’altres religions a les nostres escoles?

Els anys van passant i anem repetint les mateixes tradicions, tot i que el context de moltes escoles hagi canviat. L’alumnat nouvingut és present gairebé a tots els nostres centres, encara que la mala planificació escolar genera una segregació que fa que en alguns d’ells hi rebem un percentatge molt més significatiu. Continuar celebrant el Nadal com fins ara o adaptar-lo a les cultures presents a l’escola solen ser debats més propis de centres que, curiosament, recullen menys alumnat nouvingut. ¿Qui origina aquest debat, doncs?

La presència d’un gran nombre d’alumnat musulmà a les escoles no és cap problema per a la celebració del Nadal. Les famílies marroquines, senegaleses, paquistaneses, gambianes… que representen el gruix més important de l’alumnat nouvingut amb origen religiós diferent no demanen la supressió del Nadal a les escoles. Sempre es mostren molt respectuoses amb les activitats que fem i, també cal remarcar, molt participatives. Les famílies nouvingudes se senten molt motivades i involucrades quan es tracta de celebrar tradicions culturals catalanes, siguin d’origen religiós o pagà. Potser com que conserven molt més la religió que nosaltres són persones molt més capaces de respectar les nostres tradicions culturals –religioses o no–, fet que no passa al revés. No podem dir que nosaltres respectem les seves tradicions i, molt menys, que en siguem partícips igual com ho són amb nosaltres.

Celebrar el Nadal o no a les escoles és un debat que sorgeix generalment de les persones hereves del cristianisme. De nosaltres. Ens sentim en conflicte per estar reproduïnt unes tradicions cristianes en un món cada vegada més laic, unes tradicions que provenen d’una religió que ja no va amb nosaltres, que no hi creiem i que, cada vegada més, ens genera rebuig. Però és del tot injust atribuir aquest debat a la presència de l’alumnat nouvingut. És un problema intern que no volem assumir ni ens en volem responsabilitzar. Generar aquest debat en nom de l’islam només ens ajuda a generar més racisme i islamofòbia. Hem d’assumir que la descristianització de la societat és un camí que estem fent nosaltres i n’hem de parlar, però mai utilitzar com a excusa les persones nouvingudes ni parlar en nom de l’islam. La descristianització arribarà igualment, amb musulmans o sense. És un fet intern a la nostra cultura i la nostra societat.

Afirmar que a les escoles, quan se celebra el Nadal, es fa l’obra dels pastorets o es canten Nadales, s’estan reproduïnt els valors del cristianisme és totalment fals. Fa molts anys que mica a mica s’han anat convertint en festes laiques. Tot sentit religiós fa molt de temps que s’ha perdut a les nostres escoles. Continuem celebrant aquestes dates igual que continuem reproduint tants i tants elements que hem heredat del cristianisme i que són palesos en infinitat de conceptes del nostre entorn.

El que necessitem és fer un pas més i adaptar aquestes tradicions, encara més, al nostre procés cap a la laïcitat total, però sense complexes i sense tabús. Cal posar totes les cartes damunt la taula, acceptar que tenim contradiccions internes: volem trencar amb el cristianisme, però ens fa por i no en volem ser-ne els responsables, perquè seria il·lògic negar que ens ha deixat molt llegat vigent. No és fàcil convertir unes festes religioses en laiques quan els nostres orígens són cristians, però tenim deures i responsabilitat de ser coherents amb el que sentim i vivim.

Si caminem cap a una educació inclusiva i veiem que per l’alumnat nouvingut, i per a les seves famílies, no genera cap problema celebrar el Nadal amb nosaltres, què falla? Potser el problema el tenim nosaltres. Volem canviar el que no ens agrada en nom de l’islam però, en canvi, què fem a favor de l’islam? Si ens excusem en ells per a canviar les nostres tradicions, on són els nostres gestos per a apropar-nos a les seves?

L’arrel del problema és que no respectem les tradicions de les persones nouvingudes. Quan les escoles marquem els calendaris, hi ha dies festius que són de lliure elecció. Malgrat que reiterem que els nostres centres educatius són laics tornem a fixar les nostres festes en dies assenyalats pel cristianisme: la Segona Pàsqua, el dia de l’ascensió, alguns sants o santes… Si volem una escola inclusiva potser podríem incorporar com a festius en el nostre calendari la Festa de l’Anyell, o la de celebració de finalització del Ramadà. Podríem començar a tenir debats amb la comunitat musulmana, xinesa… Podríem començar a deixar d’integrar per començar a incloure.

No podem obviar que les nostres cultures provenen de les religions i, per tant, canviar això suposaria eliminar totalment certes celebracions del nostre calendari i perdre certes tradicions que gran part de la societat ja celebra de forma totalment laica. La presencia d’alumnat provinent d’altres cultures no pot ser l’excusa d’aquest debat i, en la mateixa línia que utilitzem aquests arguments per afavorir la inclusió, l’autèntic pas que hem de fer és apropar-nos nosaltres a les seves tradicions.

Sense complexes ni pors, fent passes endavant amb humilitat i mentalitat oberta, arribarem a una autèntica cohesió social sense racismes, feixismes ni xenofòbia.