Laura Faye Tenenbaum és, essencialment, una divulgadora científica. Durant anys rofessora al departament de Ciències Físiques del Glendale Community College, ara treballa per l’agència espacial més famosa del món: la NASA. Dins l’equip del Jet Propulsion Laboratory, li han encarregat que difongui entre joves i adults els canvis que el planeta terra està experimentant per culpa del canvi climàtic. Aquest estiu ha estat al CCCB per parlar-ne. Acabava d’arribar de Groenlàndia.
Fins a quin punt el canvi climàtic està passant factura a Groenlàndia?
Bé, s’està desfent. Estem mesurant l’aigua al voltant de Groenlàndia i cada cop és més calenta, de manera que el gel s’està desfent no només per dalt, sinó també per les vores. Volem tenir informació precisa de com de ràpid està pujant el nivell de l’aigua. Groenlàndia és un dels llocs menys estudiats del planeta, està molt lluny, té una costa complicada, és la segona illa més gran del món –després d’Austràlia–, i si vas molt cap al nord no hi trobes ningú. La seva costa no ha estat gaire ben mapejada mai, i ara s’està desfent més ràpid del que la podem mesurar. Però el que volem sobretot és poder predir com i a quin ritme baixarà el gel.
Vostè es dedica, per encàrrec de la NASA, a divulgar els efectes del canvi climàtic. A què es deu aquesta proposta?
Forma part de l’objectiu que té la NASA de motivar les noves generacions pel que fa al coneixement científic i a les vocacions. La comunicació científica sovint s’ha dirigit a un 10% de la població, la més preparada, i jo crec que això s’ha d’ampliar. Té molt a veure amb com s’ensenya a les classes, sovint pel grup més avançat. Però el que cal és dirigir-se al 80%, a tota una població que potser no es graduarà en Ciència però que s’ha d’alfabetitzar en aquesta matèria. Molts et diuen el clàssic “jo no sóc científic…”, però és que la ciència és arreu. Hem de convèncer tothom de que descobreixi la seva part científica, que creguin en ells mateixos. No t’imagines quanta gent m’he trobat que em deien que de petits els encantava la ciència i que ara…
A l’hora de conscienciar sobre el canvi climàtic, deu ser un problema el fet que les seves conseqüències més evidents, com el desglaçament dels pols, quedi molt lluny de les vides dels seus lectors.
Aquí hi ha dos elements. El primer és que tot i que el canvi climàtic té més impacte ara a Groenlàndia que a Espanya, per exemple, també aquí teniu estudis sobre les seves conseqüències. En segon lloc, la terra és molt petita, almenys vista des de l’espai… [riu]. Amb això vull dir que hem de sentir que el que passa a qualsevol lloc és també a casa nostra. Ja sé que hi ha una actitud, que es veu molt en els turistes, d’anar a un lloc ben lluny i fer-hi el que mai faries a casa: cridar, beure… Hem de veure tot el planeta com si fos casa nostra! El que passa a Groenlàndia no es queda allà, perquè l’oceà és per tot arreu. Afecta a Miami, Bangla Desh, Venècia, els aiguamolls… A més, el Mediterrani és un dels mars més calents.
Prenem consciència només quan ens afecta directament?
Els humans podem ser molt egoïstes en societat, però el que podem explicar també és que tindrà un impacte econòmic o en les migracions.
Convèncier la societat d’un problema com aquest passa també per centrar-se en la infància? En l’educació?
Sí, tot i que depèn de què entenguem per infància. A finals dels anys 90, als EUA tothom citava un estudi que deia que si els nens no s’interessaven per la ciència abans dels 13 o 14 anys, ja no serien mai científics. Estic convençuda que això no és així. Podem fer que les persones s’apassionin per la ciència a qualsevol edat, no només en la infància. Molta de la millor feina de divulgació es dirigeix als nens i nenes, i hem de seguir així, però no n’hi ha prou. Perquè també passa que a molts infants els encanta la ciència de petits i després van perdent aquesta passió.
I doncs, com es pot fer perquè joves i adults s’interessin per la ciència?
De formes molt diverses. Ens hem de fixar en què és el que agrada, per exemple, al perfil d’adults de 25 a 40 anys que tenen una carrera professional. Si t’hi pares a pensar, el que els atrau són vídeos a internet. Però hem d’anar molt més enllà d’ensenyar-los un vídeo i que els agradi. Hem d’aconseguir que en parlin a casa, amb els amics el cap de setmana… Ens passem el dia creant continguts de divulgació que a la gent els agrada però que acte seguit se n’obliden, mentre que haurien de servir perquè els comparteixin, hi reflexionin, n’escriguin, ho portin a debatre amb els col·legues. La comunitat científica hauria de treballar més amb la de l’entreteniment.
Amb quins esculls topa la ciència entre els nens i nenes?
Hi ha moltíssims estereotips contra els quals hem de combatre. A les pel·lícules de dibuixos animats, el científic acostuma a ser el dolent que fa experiments per fer el mal. I n’hi ha molts d’altres. Els nens ens diuen que creuen que els científics són avorrits, perdedors, gent solitària, sense habilitats socials, que no tindran mai sexe.
A vostè això no la va afectar, i a més sent dona.
Perquè m’agrada lluitar. Un company del laboratori, que també es mestre, va portar l’altre dia la seva classe de Primària, nens i nenes de 9 anys. Quan els vaig demanar qui d’ells volia ser científic de gran, un d’ells va saltar i em va dir que ell no era prou llest… Es pot saber qui li ha posat això al cap? Ell em va contestar que ho havia decidit ell sol. La resta de la classe, igual. Com pot ser que tan petits ja desenvolupin aquesta idea? Té molt a veure amb el que passa a les facultats, on molts professors aposten per suspendre la meitat de la classe només perquè es vegi que allà hi ha nivell. I ho avisen el primer dia i tot. En quin moment la intimidació servei per promoure el rigor? Estem fallant a molts joves.
