Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
De petita m’agradava anar a l’escola, era un espai on em sentia molt bé, i on podia ser jo mateixa. A primària era una nena alegra, divertida, i molt sociable. En aquella època era l’única nena negra de la classe, però mai vaig sentir cap comentari racista, ni menyspreu pel meu color de pell, al contrari, sempre vaig sentir que estava en un lloc segur i que els meus amics m’estimaven i em respectaven.
Als vuit anys estava a la classe i vaig començar a parlar amb la meva companya Clara.
Ella i jo sempre teníem curiositat per saber moltes coses de la vida i sempre ens preguntàvem coses difícils de respondre. Però aquell dia estàvem a classe de naturals i no podia aguantar les ganes de preguntar una situació que em passava a casa. Així que li vaig fer la pregunta a la Clara a veure si em podia ajudar a resoldre aquest dubte.
– Ei Clara una pregunta, a tu també et fan petons a la boca?
La meva companya em va mirar amb cara de fàstic i em va contestar:
– EEKS NO!
Vaig quedar-me sorpresa i un segon després la professora va cridar:
– Carme! Fora de classe!
Em vaig quedar de pedra, no entenia res, per què la professora em feia fora de classe? El que he dit no està bé? A continuació vaig agafar la taula i vaig anar cap al passadís mentre mirava a tots els meus companys de classe i pensava que el que havia dit era una situació que els meus companys no vivien a les seves cases i que era l’única que em passava. Vaig pensar que havia de callar perquè si no era una mala influència pels meus companys. Vaig estar molts dies pensativa intentant entendre què passava a casa meva, i per què no podia posar més paraules al meu malestar.
Aquesta situació la vaig portar sobre meu durant molts anys, fins que amb divuit anys vaig trencar el silenci amb la meva mare. Això va fer que pogués entendre que no era culpa meva sinó que en aquells moments era víctima d’abusos sexuals i víctima d’una societat on el tabú de les violències sexuals és el pà del dia a dia.
Després de molts anys de teràpia he entès moltes coses, i he decidit actuar sobre la problemàtica dels abusos sexuals. Actualment em dedico a donar tallers preventius a les escoles i instituts. Aquesta decisió va sorgir del fet de treure la culpa a la meva professora per no veure que el que vaig dir fa vint anys va ser un comentari alarmant i gens normal a l’edat de vuit anys.
Si la meva professora hagués estat formada en prevenció d’abusos sexuals, estic segura que hauria evitat que els abusos seguissin a casa meva
Al llarg de la meva vida he vist que els nens i nenes no tenim informació sobre com posar límits en els nostres cossos o sobre com la sexualitat es pot transformar en un espai segur. Encara veig que a l’ESO hi ha molts alumnes que l’única cosa que han après ha estat posar un condó en un pal i poca cosa més.
No pot ser que l’única eina que tinguin els adolescents sigui el porno, o les experiències sexuals que tenen la gent que els envolten. Aquestes dues opcions són molt limitants i no ens fan veure que hi han moltíssimes maneres de veure la sexualitat.
L’educació sexual és clau per transformar els nostres vincles, perquè puguem ser lliures i expressar que volem en cada moment amb qualsevol persona.
L’educació sexual fa que puguem prevenir les agressions o detectar-les a temps.
Si la meva professora hagués estat formada en prevenció d’abusos sexuals, estic segura que hauria evitat que els abusos seguissin a casa meva.
Si a la meva classe hagués vingut una tallerista a explicar que tinc dret sobre el meu cos i puc dir que No!, segurament hauria trencat el silenci.
Aquest és el poder de l’educació sexual. Ens educa per entendre, per no tenir relacions tòxiques amb el nostre cos i amb els dels altres, però sobretot ens fa entendre que des què som petits tenim dret a tenir aquesta informació per poder viure en un món més empàtic amb un mateix i lliure de violències sexuals.
Cada vegada que entro en una classe per fer formació els professors connecto amb aquella petita Carme, però ara és diferent perquè en comptes de sortir fora de classe hi entro amb el cap ben alt i disposada a transformar cada silenci amb paraules.
El Diari de l’Educació, 2025
No hi ha comentaris
Efectivament. Falta una educació sexual sòlida a la família, a l’escola i a la societat en general. En temps passat l’educació sexual venia regulada per la doctrina religiosa moral. La societat laica ha deixat a l’esfera particuar els aspectes de consciència i sentit i en conducta sexual no sap què dir per respectar la llibertat. Els mitjans de comunicació i avui digitals proclamen, mostren, comportaments eròtics sexuals amb el criteri d’incrementar audiència. I així la societat entra en contradicció total: restes de ‘repressió sexual’ d’herència doctrinal en un context de ‘pressió sexual’ d’anòmia social.
La sexualitat a l’educació s’ha de tractar des del punt de vista biològic, des del punt de vista personal/social i des del punt de vista de consciència i sentit de la vida. Algunes persones han pogut elaborar la seva experiència personal i arribar a una autocomprensió i opció de sentit; ho ha de poder fer cada persona. Cal fer-ho en positiu i no solament com a defensa de patimets i riscos. Això és el que fa la pedagogia fonamentada en les diverses ciències, amb coneixement integrat i propostes d’orientació per a viure en la societat actual. No s’ha fet en educació sexual i per això cal una ‘Pedagogia de la sexualitat. Pedagogia de l’afectivitat’.