Opinió

L’educació sexual no sols és recomanable, hauria de ser obligatòria

A peu de gat, l’educació sexual integral a les aules sembla que ha de continuar sent objectiu de debat i proclama, tal com deien Lameiras, Carrera i Rodríguez (2016):

“El panorama de l’Educació Sexual a Espanya està representat per una inconcreció legislativa, per un col·lectiu docent mancat de formació, per uns centres educatius desinteressats i escassos de recursos, i per un model que ha estat en gran manera vinculat principalment a la prevenció de riscos sexuals.”

S’han escoltat barbaritats gairebé criminalitzant aquest aprenentatge, com a metàfora del triangle de la violència de Galtung, la violència cultural i estructural, és a dir, els prejudicis morals i interessos ideològics són realment el motiu del rebuig global que desemboca a la comunitat educativa. Sobre la taula venim a trencar palletes amb la sexualitat purament reproductiva, i ens remetrem a allò afectivo-sexual per parlar sobre diferents blocs que podria incloure la proposta; ara, poden començar a jutjar.

En el marc dels punts a favor que tindria aquesta suposada assignatura, comencem amb l’element motivacional en l’alumnat en època d’exploració corporal i mental, aspecte decisiu per gestionar la participació i productivitat a les aules. Tindríem, per tant, la importància del factor psicosocial en el desenvolupament i aprenentatge de la salut i creixement personal, ja que, durant l’etapa d’escolarització obligatòria, tota personalitat és traçada. En efecte, s’incidiria a entendre les diferents perspectives de l’entorn, així com hàbits bàsics d’higiene emocional que depenen majoritàriament de la imitació d’actituds. A més, per tractar-se d’una assignatura on l’oralitat, l’expressió corporal o la història nacional i internacional serien necessàries, resultaria una opció profitosa per a promoure de manera interdisciplinar. No aprendre del passat és també part del problema, cal tenir coneixement de causa.

Des d’un punt de vista més teòric, i sense aprofundir-ne massa, parlem de les emocions, descrites com a part del canvi corporal i principal suport de la percepció d’allò que ens provoca sentir. Certament, una emoció depén tant de l’experiència viscuda com de les característiques personals, i convé subratllar que, de les experiències rellevants que provoquen coneixement, l’escola és directament responsable d’oferir recursos per resoldre qualsevol conflicte present o futur.

Durant l’adolescència apareixen els primers dubtes, situacions singulars on el nostre comportament sol mancar d’habilitats per gestionar i interpretar conductes. És, per tant, en aquesta jovenesa quan apareix una sexualitat provisional que s’assimila quasi de manera autodidacta, i això en molts casos és un factor de risc que acaba delegant-se a les xarxes socials, sent aquestes potents transmissores “d’incomptables i en molts casos contradictoris missatges en relació amb la sexualitat”, pels quals també necessitem treball de prevenció (Lameiras, Carrera i Rodríguez; 2016). D’aquesta manera podem començar a entendre el possible paper de l’assignatura com a real alfabetitzadora multimèdia.

Estem al cas directament de la urgència d’una escola coeducadora completa, és a dir, aquella que treballe en el desenvolupament d’unes relacions afectives basades en la igualtat i el respecte. I és que, malgrat que existisquen elements als nivells de concreció curricular que promouen esta transversalitat, l’última paraula sempre serà la del context particular on es desenvolupe la didàctica.

L’educació sexual com a assignatura hauria de ser un model de pedagogia que pretenga acostar el coneixement d’un mateix i l’acceptació, sense l’adversitat de tenir por o caure en els mites de caverna intel·lectual. Incloent-hi, sense cap dubte, visibilitat i transparència amb el col·lectiu LGTBI, en tal d’evitar obediències i estigmes estúpids i irracionals, i entendre’ns des d’una vertadera ètica. Conéixer les diferents maneres de veure’s, sentir i viure, sense rigors dogmàtics, i manifestant la necessitat, normalitat i productivitat de tractar amb professionals en la psicologia més a sovint. Ara bé, està la generació actual de docents preparada per impartir aquest tipus de temari? Possiblement ens pertorba un tap generacional erotofòbic i sexista.

Per descomptat, exigir la seua incorporació acadèmica s’hauria d’acompanyar amb altre previ debat de si s’hauria de prioritzar l’opció que professionals en la sexologia, l’educació social o en la psicologia general foren els/les que impartiren aquesta assignatura o la coadministraren. Aleshores, altre aspecte derivat estaria en la reinterpretació de la salut pública com a atenuant. Una bona salut pública no únicament respon o assisteix a les particularitats clíniques i a les gestions als hospitals, sinó que s’hauria d’encarregar de previndre i atendre totes les branques del benestar social i individual, sense deixar de banda la presència de la psicologia en la seguretat social; quants problemes s’evitarien?

Des de l’educació sexual s’hauria de pretendre intervenir i previndre les possibles conductes patriarcals, fòbiques i tòxiques que comencen a sorgir en l’adolescència, o fins i tot abans. Alhora, tractar d’intentar oferir eines perquè durant els col·lapses sentimentals que es viuen en qualsevol de les nostres etapes hi haja un acolliment amb major comprensió i naturalitat. Abordar aquesta assignatura des d’una perspectiva inclusiva, psicològica, historicocultural i formativa. És alarmant veure com en estudis publicats pocs anys enrere des de la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere, respecte a l’evolució en l’adolescència dels conceptes d’igualtat i la prevenció de violència de gènere, menys de la meitat de l’alumnat recordava haver tractat en el seu centre aquesta matèria.

De manera paral·lela, i ja per finalitzar, parlaríem també des de l’eròtica, i de reforçar respectuosament la manera d’expressar i sentir la sexualitat pròpia dintre de les construccions socials. Des d’una educació sexual idíl·lica i quasi utòpica tenint en compte el panorama polític actual, s’aprendria en diversitat, s’aprendria des de la intel·ligència emocional i la capacitat d’atendre els senyals interns, l’autocontrol i la resiliència, la consciència social, en conjunt, estaríem parlant de conceptes que continuarien basant-se en aconseguir cooperació, autonomia i orientació per a la vida. En resum, l’escola està obligada a ajudar a canviar les relacions de poder sexistes i patriarcals que perpetuen les vacil·lacions emocionals, i és tard i vol ploure.

• Conde, T. Á., & Castro, Y. R. (2017). Evaluación de los conocimientos y actitudes hacia la sexualidad de futuros/as docentes de educación primaria. Revista de estudios e investigación en psicología y educación, (6), 101-105.
• Díaz-Aguado, M. J., Arias, R. M., & Babarro, J. M. (2014). La evolución de la adolescencia española sobre la igualdad y la prevención de la violencia de género. Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e igualdad.
• Lameiras, M., Carrera, M. V., & Rodríguez, Y. (2016). Caso abierto: la educación sexual en España, una asignatura pendiente. V. Gavidia (Comp.), Los ocho ámbitos de la Educación para la Salud en la escuela, 197-210