Professor de la Facultat d’Educació de la Universidad de León i responsable federal d’educació a Izquierda Unida, Enrique Javier Díez Gutiérrez és una de les veus més rotundes que es poden escoltar a Espanya sobre organització i sistema educatiu. Ha publicat nombrosos articles i llibres, entre els quals Neoliberalismo educativo (Octaedro), que els subscriptors de El Diario de la Educación van rebre a inicis d’any a casa. Fa uns dies ha passat per Barcelona, convidat per la FaPaC per participar en dues jornades consecutives (divendres i dissabte) sobre educació intercultural i sobre segregació escolar. Ens trobem amb ell una estona abans del primer dels debats, que es fa a l’escola Collaso i Gil, al barri del Raval, l’alumnat de la qual està format per més d’un 90% de fills d’immigrants.
En el teu llibre descrius un escenari gairebé apocalíptic, en el qual el capital pràcticament s’ha apropiat de l’educació. No és una mica tremendista?
Ara mateix, si ens fixem en el que està passant a Europa, on la ultradreta guanya terreny, on el neoliberalisme s’ha assentat com a pensament pràcticament únic, on han desaparegut els moviments intel·lectuals que en una altra època plantejaven alternatives, on a Brasil sorgeix un moviment polític per penalitzar la pedagogia de l’alliberament… jo crec que l’escenari que descric és bastant realista. És més, crec que el futur serà bastant més tètric. I el que veig és que la comunitat educativa ha assumit els principis i valors neoliberals. Sobretot a secundària es parla molt d’objectius escolars, de treure alumnes de l’aula perquè així una bona part del professorat es dediqui al que entén que és l’alumnat amb el qual hauria de treballar habitualment, que és aquell que s’ha adaptat al sistema escolar. Per no parlar de la formació universitària del professorat.
Ja en pot parlar.
Les noves generacions no es qüestionen el model escolar, i de fet han abandonat la reivindicació com un espai també del mestre. I la formació del professor de secundària és caòtica, per tant què fan quan surten? Doncs repetir el que van experimentar i van viure a la seva infància, és a dir, explicar amb les seves paraules el que diu el llibre de text. Jo que he estat orientador em deien: “Aquest xaval té problemes, te l’envio, tu l’arregles i quan funcioni bé me’l retornes”; “escolta, que això no és un taller mecànic, jo estic per orientar-te a tu”; “ah, no, jo no sóc ni el seu pare ni el seu mentor, jo estic per donar instrucció”; “és que per això no et necessita, perquè ja té internet”.
Si més no a León han de sortir mestres amb esperit crític…
Les meves alumnes em diuen: “Val Quique, molt bé, bona anàlisi, però no em mengis l’orella perquè aquest cap de setmana me’n vaig a Carrefour”. A comprar i a consumir. És a dir, l’escola, ara mateix, està sola. Ni tan sols en els nivells superiors hi creuen. Amb la qual cosa, si els mitjans de comunicació, el carrer, el sistema social planteja aquest model on els referents tenen altres expectatives, estem enganyant als alumnes, els estem fent fins i tot inadaptats socials. Fa 20 anys igual no hagués dit que el panorama és molt negre, però ara sí.
Qualsevol temps passat va ser millor.
Ara mateix sembla que el capitalisme ha conquerit el planeta, ha poblat la terra, i l’últim reducte que li queda per conquerir són els béns comuns. Parlem molt de la guerra econòmica però no de la ideològica, i crec que ens han guanyat per golejada perquè han conquerit el sentit comú planetari. Per tant, no dic que fa 20 anys fos millor, sinó que almenys hi havia esperança perquè es plantejaven altres alternatives.
Ha parlat abans de la tendència a separar i a competir a l’escola, però en canvi cada vegada es parla més de cooperació i inclusió com a valors de futur.
És veritat que hi ha experiències cooperatives, que són puntuals i molt interessants, i que hi ha moltes declaracions de cooperació, però això no és la política general del sistema educatiu, ni és la pràctica real de la majoria de centres. També és cert que cal diferenciar entre infantil i primària, i ESO i batxillerat. Com a exemple, els mateixos patis escolars segueixen estant dominats fonamentalment pels nois que juguen al futbol. O seguim també amb exàmens molt competitius com a mètode d’avaluació. Aquí mateix estem en un centre segregat en el qual no em sembla que hi hagi massa cooperació.
L’escola del franquisme segur que era més alienant que l’actual i en canvi no va impedir que aparegués una ciutadania crítica.
Hi ha una diferència fonamental: un sistema feixista és un bloc contra el qual lluitar, està molt clar qui és l’enemic. Però quan l’enemic l’has interioritzat, i fins i tot el desitges, és una altra cosa molt diferent. Molts treballadors d’Uber o Cabify et diuen que ells tenen la llibertat de triar ser explotats. Per això jo parlo de la claudicació del sentit comú. A León acaben d’acomiadar treballadors de la multinacional Vestas perquè la planta que té aquí es deslocaliza, els plantejàvem que és el moment per nacionalitzar i que assumissin aquesta producció com a cooperativa amb el suport públic, i el que ens deien era que volien cobrar el subsidi el més alt possible i que després ja es veurà. Així no se soluciona res. La major part de la població ara mateix està en aquesta línia, que és el que jo anomeno la pedagogia de l’egoisme. O sigui, l’escola educa per a la pedagogia de la cooperació però implícitament bona part del sistema social està educant per al contrari. Jo ho veig molt clarament en el tema dels concerts educatius.
Entrem en terreny pantanós.
Tu els preguntes a les famílies i et diuen: “És que jo vull el millor centre per al meu fill”. I pels altres nens? I et diuen: “És que jo tinc dret a triar”. Doncs no, el dret a l’educació el té el nen o nena, i no ho dic jo, ho diuen tots els organismes començant per l’ONU i la Unesco. I segon, el que volem és el millor centre per a tots els nens i nenes. Ningú té un dret per sobre de la resta, i el preocupant és que la majoria de gent vol llibertat d’elecció per triar el millor per a ell, és a dir, busca sortides individuals, que és el model neoliberal.
És que no s’ha trobat la manera de fer una assignació de centres d’una forma que no generi queixes.
Crec que els poders públics tenen la funció de planificar, al marge de si hi ha queixes o no. Hem de planificar el sistema educatiu en funció del bé comú, al marge de les preferències o la selecció dels pares, perquè no hi ha llibertat d’elecció, el que hi ha és preferència de selecció, i això ho diuen totes les recerques. Per això els concerts ara mateix no tenen cap sentit. Com diu Gimeno Sacristán, els concerts només es trien perquè no vull que els meus estiguin amb una classe social diferent de la meva. Tota la classe mitjana és molt aspiracional, jo vull relacionar-me amb professionals, i no vull estar ni amb negres ni amb moros ni amb gitanos.
Hi ha escoles concertades on entre l’alumnat també hi ha negres, moros i gitanos.
Efectivament, sempre hi ha l’excepció que confirma la regla. Jo vaig ser responsable d’atenció a la diversitat de la província de León, i em trobava amb alguns casos en els quals no hi havia forma de tenir un alumne en un centre públic, i al final a qui acabava recorrent? A les teresianas. Però això no contradiu les dades que tenim sobre on està la població migrant i on està la població amb necessitats educatives específiques, i està molt majoritàriament als centres públics. Però no només ho dic per això, és que el mateix concepte del concert educatiu és una forma de segregació terrible, i a més som una anomalia a tota Europa. Fins i tot diria que és inconstitucional, perquè la Constitució empara la creació de centres privats però no que s’hagin de finançar amb el pressupost públic. Qui vulgui escola privada, que se la pagui.
En el llibre escriu que s’hauria de convidar als centres concertats que ho volguessin a incorporar-se a la xarxa pública.
Això és una alternativa que hem consensuat amb Podemos. Però jo suprimiria els concerts de soca-rel, encara que és evident que aquesta no és la voluntat majoritària de la població. Insisteixo que a Europa això és una anomalia. Recordo la primera vegada que vaig anar a Suècia i vaig entrar en un col·legi i em vaig trobar en una aula amb 15 nois i noies i tres professors. I d’això fa un munt d’anys. Amb aquests recursos ningú no es planteja anar a una escola privada, però clar, allà no rescaten bancs ni dediquen a armament el que hi dediquem aquí.
També és molt més elevada la pressió fiscal
Sí, encara que també des de fa deu anys tots aquests països que es posaven abans com a referència han canviat, perquè han entrat governs bastant més conservadors.
Però si ens comparem amb països del nostre entorn més proper, encara som tant anomalia?
Pel que fa als concerts sí. Llevat de Malta, som l’anomalia de la resta dels països d’Europa. A Itàlia hi ha alguna cosa, però estem parlant tal vegada d’un 16%, mentre aquí estem en un 36% de mitjana, percentatge que a Catalunya, Madrid i València és més elevat. Clar, es munten on hi ha negoci, a Las Hurdes no munten cap col·legi concertat.
També és veritat que algunes escoles avui concertades van arribar a zones deprimides abans que ho fes l’administració.
I d’això es tractava inicialment. Però això ha canviat. Les escoles de barri que van sorgir de congregacions religioses, com els Dominics o els Jesuïtes, al seu moment van tenir sentit, però això es va perdre. I ho dic jo, que sóc catòlic practicant i fa anys vaig ser professor en un col·legi concertat. El 60% de la concertada és de l’Església catòlica, però ara ni tan sols les monges i els capellans estan fent classe, ho han subcontractat a una altra gent a la qual no qüestiono, són molt bons professionals, però sí qüestiono el model, i no té cap sentit. L’església ha de dedicar-se a les seves coses.
I si parlem d’un altre tipus de concertada, per exemple de les escoles que són cooperatives de mestres, i que no han delegat la gestió?
Clar, jo també treball amb les escoles cooperatives, i em diuen que no són el mateix, i no ho són, però m’és igual, a l’hora de regular i plantejar una proposta hem de pensar en el model de país. Jo els dic: “Per descomptat que els últims que deixarem que tingueu els concerts sereu vosaltres, però ha de ser una xarxa pública”. Perquè és l’única forma de garantir que no passi el que està passant aquí, és a dir, que determinats centres acabin segregats i que a més s’estigui pensant en quin centre triaré i acabin els Volvos a la porta dels grans centres perquè porto al meu fill des de no sé on perquè si va a aquesta escola farà alguna cosa a la vida. És a dir, tota aquesta mentalitat que es va creant em sembla que és el model d’educació que no volem. I quan això s’explica a la gent majoritàriament hi està d’acord. Però llavors et diuen: “Té sentit, però com això no es posarà en marxa ara mateix, mentre anem a seguir fent allò i l’altre”. És que així mai canviarem!
Però, per exemple, l’escola on estem, està segregada o ho està el barri en la qual es troba?
Les dues coses. A León tenim dos centres enganxats, només els separa una paret. Fins fa poc un el dirigia un senyor, i l’altre la seva esposa. Tots dos són persones genials i progressistes. Doncs en un només hi ha gitanos i en l’altre només hi ha paios. Les famílies comencen a dir: és que al meu fill no se l’atén prou, és que si s’ajunta amb aquells perdrà nivell… Quan una població és rebutjada acaba anant no tant on aspira sinó on és acceptat. Si a tot això li afegim que hi ha un procés de gentrificació fortíssim a les ciutats, on acaba la població? Però si és que llavors et diuen que treballaran l’educació intercultural al col·le. Però quina educació tractaràs si aquest nen sap perfectament que al seu pare no li lloguen un pis en aquesta zona? Quines històries els estem explicant a l’escola?
Això ho he vist amb l’escola inclusiva: una classe fent un taller sobre inclusió en la qual no hi ha ni un sol company que tingui una discapacitat. Així és difícil…
Igual que es fan setmanes multiculturals a escoles sense alumnes migrants. Això és el currículum del turista, i a més s’estereotipa. L’educació o és inclusiva o no és educació, o és intercultural o no és educació. I aquí no hi ha neutralitat possible. O eduquem o deseduquem. Les adaptacions curriculars o tot això de treure al nen de l’aula, per exemple, són mesures segregadores perquè les estem fent des d’una perspectiva no inclusiva. I això mateix és el que observem al centre on som ara: quan els nens i les nenes estan rebent el missatge d’exclusió de les seves famílies per part de tot l’entorn, per molt que fem a l’escola sembla que els estiguem enganyant. És com quan li dius al guaje que l’important és participar i et responen que no, que l’important és guanyar perquè és el que m’estàs ensenyant tots els dies. Jo vull ser com Ronaldo, que guanya un munt de pasta. Sí, molt interessant l’aprenentatge servei i treballar cooperativament però jo el que vull és guanyar pasta.
Una xarxa pública única garantiria la no segregació? Al cap i a la fi, a segons quins barris hi ha públiques que tenen molta més demanda que les concertades de la seva zona.
És que l’escola pública està assumint les mateixes pràctiques del model empresa de la concertada. I llavors comença a aparèixer a les portes de les escoles: “Veniu aquí perquè tenim un model bilingüe, o que fem no sé què”. Sembla que som com els restaurants de les Rambles, que sortim a la porta a repartir fullets i captar al client. La ministra Celáa diu que es corregirà l’article 109 de la Lomce, que diu que les places han d’oferir-se segons la demanda social. Però és que una de les funcions que han de tenir les comissions d’escolarització és controlar la distribució equitativa de tota la població escolar, de tal forma que totes les famílies tinguin al costat de casa un bon centre, perquè no hagin de desplaçar-se. Que cap nen hagi d’anar amb cotxe a l’escola, la qual cosa és també una altra concepció de la ciutat. Si hi hagués una xarxa pública única asseguraria això? Almenys tindríem moltes més possibilitats que no hi hagués aquest model. Imagina’t una ciutat com Barcelona, que és com un formiguer humà, on hi ha una agressió permanent, on hi ha un estrès permanent… i aquí diem que apostem per treballar les emocions, l’educació lenta… però com? Es diu allò que qui educa és la tribu. Doncs on està aquí la tribu? Aquí la tribu està educant el contrari del que educa l’escola. Per això dic que sóc pessimista.
On queda l’autonomia de centres? És compatible amb la seva proposta?
Totalment. Jo parlo de planificar en el sentit de donar resposta a les necessitats educatives, garantir que tothom tingui dret a una escola i amb els millors recursos, i que a més sigui gratuïta. Però respectant l’autonomia, és clar, i de fet donant molta més de la que tenen els centres avui. Perquè ara quina autonomia pedagògica s’està donant? Per donar autonomia real hem de fer un currículum de mínims, no pot ser això de pàgines i pàgines d’estàndards d’aprenentatge o d’avaluació. O d’exàmens i revàlides que no les pot posar ni el mateix professorat, perquè hi ha una desconfiança terrible sobre el professorat. Crec que en el seu moment la Logse va donar molta autonomia, quan es van donar uns mínims, i jo diria que haurien de tenir autonomia suficient fins i tot per incomplir els mínims.
Ja no queda massa gent que parli bé de la Logse…
Jo dic que va ser bona, però es va fer sense recursos i amb molta diarrea curricular. I va tenir un gran defecte, el psicologisme, pel qual gairebé es convertien les víctimes en culpables. Si tu no t’esforces n’ets el responsable. I amb això la cultura de l’autoritat perquè algú ha de fer que t’esforcis, i això és revictimizar les víctimes. Però t’has preguntat per què no s’esforça o per què no vol estar a classe? Potser ens hem de preguntar per què un nen als 4 anys pregunta de tot i vol saber-ho tot i als 14 no vol saber res del que li expliquem. Però vaja, no pots fer una reforma sense una llei de finançament que garanteixi i blindi aquesta inversió al 7% del PIB, és a dir, al nivell d’Europa, i per això cal ficar el finançament de l’educació al títol 1 de la Constitució. Acabo d’enviar un alumne meu de doctorat a Noruega i li paguen 2.300 euros al mes per fer el doctorat! Però repeteixo que allà no rescaten bancs.
Tornem al currículum. Deia que fins i tot s’haurien de poder incomplir els mínims.
Si un centre decideix treballar per projectes i que no hi hagi assignatures, doncs endavant les atxes. Jo he vist centres en els quals els estudiants –amb els quals mai es compta quan es parla d’autonomia– trien què estudiar, com i amb qui estudiar-ho. Això sí que és autonomia! I he vist negociar al professorat amb l’alumnat. Quan tu has de convèncer l’alumnat del perquè és important fer això estàs fent una educació per a la democràcia de debò –i parlo de Primària eh?–. I quan ells assumeixen responsabilitats i es posen unes normes que ja no són les normes del professor sinó que són les normes consensuades, tu deixes de fer de policia, i ells i elles les respecten perquè se les recorden entre ells. Són responsables quan els dónes l’oportunitat de ser-ho. Per tant, si agaféssim el currículum, les transversals haurien de ser l’eix central entorn de com muntar la llengua, les matemàtiques, el coneixement del mitjà, etc. Jo encara recordo quan la meva professora de ciències naturals va arribar a classe, jo tenia 15 anys, i ens va anunciar que amb la profe de llengua i el d’educació física havien muntat un projecte que es deia “aprendre a lligar”. Se’ns van posar els ulls com a plats. Clar que vaig aprendre un munt d’anatomia, de fisiologia… Al cap i a la fi és fer el mateix que feien els bons i les bones mestres de la República.
Molts mestres ja voldrien, però no tenen temps per planificar i coordinar-se.
És cert que el finançament ha de venir acompanyat amb una baixada de ràtios, que hi hagi 20 alumnes per aula. Però després et diuen “anem a fer un concurs per veure qui argumenta millor”. Però és que això s’ha de fer cada dia! A infantil es fa cada dia! Per això crec que és important infantilitzar l’educació, ara que s’està secundarizant l’educació i es pressiona tant perquè els models de la universitat baixin cap avall, i veus a papàs que volen que el seu fill sàpiga parlar anglès a infantil. Però per a què, té molts nens i nenes angleses al col·le? I et diuen que és per al futur mercat laboral. Home! Jo crec que hem d’aprendre de la gent d’infantil, i per això advoquem per un cos únic d’ensenyants i la gent d’infantil hauria de ser la que més cobrés, no els d’universitat ni els de secundària. És que vivim en un món a l’inrevés.
Els d’infantil haurien de ser els que més cobressin?
Però molt més, no només perquè posem els nostres fills a les seves mans als moments en què el seu desenvolupament és més important, sinó perquè són la gent millor formada i preparada, i estan fent una tasca increïble, i aquests sí que treballen cooperativament i en equip. Mira com està muntada aquesta aula [en grups de sis taules enfrontades], per què no pot seguir així en primària o secundària? O per què a la universitat ni tan sols és concebible això? Ara sí, sembla que els Jesuïtes es plantegen reformar els espais, però és que a infantil ho fan tots els dies. A la meva classe de la universitat no puc fer-ho perquè les cadires estan clavades a terra, per la qual cosa la gent s’estira per on pot, i fem rotllanes i ens donem massatges els uns a uns altres.
