Liliana Arroyo és doctora en Sociologia per la Universitat de Barcelona i està especialitzada en l’impacte social de la tecnologia. El seu últim llibre, Tu no ets la teva selfie (Pagès editors), aprofundeix en la representació que fem de nosaltres mateixos a les xarxes socials i ho fa acompanyada pels testimonis de 12 joves que ens expliquen les seves experiències. Aquesta conversa té lloc en el marc d’un seguit d’entrevistes en línia que fa El Diario de la Educación a través del seu canal de Youtube.
Fa anys que parlem dels perills i virtuts que té el món digital (trànsit de dades, bolcar les nostres vides a les xarxes socials, la llibertat d’expressió, els trolls…) i més ara en pandèmia, que ens obliga a quedar-nos a casa i a relacionar-nos a través de pantalles, i fa que la nostra manera de mostrar-nos sigui el nostre avatar digital. En el llibre planteges que tu no ets el teu selfie, però en aquesta nova realitat seguim sense ser-ho o el nostre avatar i la nostra personalitat s’estan entremesclant més que mai?
Molt bona pregunta. Crec que les selfies i la realitat presencial sempre han anat barrejats, i això és quelcom que, per exemple, els adolescents tenen molt assumit. Sí que diria que, amb la pandèmia i el confinament, això ha canviat notòriament pels adults, els quals potser parlàvem més en termes de la vida digital vs la vida real, quan el digital també és real en les seves conseqüències.
Per al món adult ha suposat un canvi interessantíssim, ja que teníem una manera de relacionar-nos més en el món presencial. Però m’imagino que pels joves també ha estat un canvi. El fet de no poder triar quan et relaciones en digital i quan en persona…
Sens dubte i, de fet, això ha estat una qüestió que a ulls d’alguns també ha estat sorprenent, perquè podia semblar que pels adolescents i joves el fet de poder només relacionar-se online era estar en la seva salsa, diguem-ne, però la veritat és que han trobat molt a faltar aquest contacte directe amb els seus iguals. De fet, una proporció notable de joves fins i tot ha manifestat sentiments de solitud pel fet de no poder trobar-se amb els seus amics, amb els seus coneguts i mantenir les seves rutines.
I una altra cosa interessant també: és molt diferent quan veus a un jove fent un vídeo per a TikTok o per Instagram, o quan el veus fent un Zoom per seguir una classe telemàtica. És absolutament diferent i, de fet, ells no estaven acostumats a fer videoconferències en les quals fossin elements passius. Ha estat un repte competir amb l’avorriment i amb la seva necessitat d’estar aportant. Quan es posen a l’aire, quan s’exposen a través d’una pantalla, és per estar dient alguna cosa.
El canvi de format cal tenir-lo en compte. Ens relacionem diferent si estem en un bar, en una entrevista de treball, en una classe… i sembla que el món digital ens ha aplanat tot això i ens relacionem una mica igual. Sembla que tot ho fem en pijama. Això té un efecte, la sensació que tenim a l’hora de relacionar-nos.
Diguem que ha fusionat el que són les fronteres entre el que és professional i el que és personal, no sols pel que fa al comportament. És veritat que ens sembla que estem en la mateixa posició, tant si estem jugant a una partida online, fent sopar virtual d’aniversari d’un conegut o en una reunió de treball. Això té alguns avantatges. L’altre dia estava amb directius d’una gran empresa que deien que havia aplanat molt la seva estructura, en el sentit que en altres moments era impensable convidar altres perfils a reunions d’equip i que ara era molt més fàcil. Pel fet de trencar la lògica espacial. Però, a nivell de sentit, ens està alterant, el simbòlic de l’espai, els diferents llenguatges… Ho fa el fet de saber a qui tenim davant, l’interlocutor, variem el llenguatge, però és veritat que d’alguna forma ens hem quedat sense context.
Aquesta sensació d’estar exposats tota l’estona. Estem les dues a les nostres cases i mai tanta gent havia tingut accés al nostre saló, a les nostres llars. Això es conjumina a la sensació d’estar tota l’estona connectats. Això igual genera un estrès perquè sempre estàs disponible.
És el que es diu always on, aquest estar sempre disponible, aquest a un clic sembla que ens ha fet perdre una mica el marge de decisió sobre allò a què ens unim i a què no; sembla una mica injustificable que si estàs a un sol clic i a casa teva, per què no et connectaràs? Podent ser aquí, participant en aquesta reunió, en aquest webinar o aprenent d’aquesta nova cosa. Ens ha alimentat també en termes d’oci, per exemple, aquesta por d’estar perdent-nos coses. Els joves ho explicaven bé: durant el confinament entrar a Instagram a les 7 era haver de triar entre centenars de likes, el prime time dels likes de tota mena de coses: manualitats, exercici, cuina, viatges… És veritat que ens ha alterat aquesta idea del participar, de la disponibilitat, quan estem visibles i quan no…
Apuntes a la participació. Encara que estiguem passius, rebent informació, stories i coses així, tenim un rol actiu a l’hora de donar aquests likes, de donar aquest feedback a xarxes. Això també genera pressió…
Sí, això també genera pressió. I, a més, hi ha un tema que no hem comentat abans però que està relacionat amb aquesta idea del zoom fatigue, aquesta idea del cansament… Ja no és només l’obligació d’estar disponible i que si tens el mòbil a la mà no hi ha horaris. És cert que, quan ens relacionem a través de pantalles, igual que s’esborren els contextos, també es genera un efecte de fatiga perquè estem acostumades a una relació presencial que té en compte no sols el que estem dient sinó una sèrie d’elements de llenguatge no verbal. Llenguatge que el nostre cervell capta sense que ens n’adonem. Coses tan senzilles com que l’altra persona està a punt de parlar… tot això al Zoom queda anul·lat i està demostrat que el nostre cervell no para de funcionar com si volgués captar tot això, però amb les pantalles és molt més difícil. Amb la qual cosa, relacionar-nos a través de les pantalles no és tan evident com pitjar el botó de connectar o sumar-te a la reunió. Implica altres codis, llenguatges i hàbits; i encara no els tenim. Estem intentant traduir al digital el que fèiem abans. I no és exactament el mateix.
Això em porta a les classes. Per un docent, el feedback de veure als alumnes, si s’avorreixen o no, si estan atents o ho entenen… a l’hora de donar una classe per Zoom que, potser, per temes de connectivitat hi ha gent que no té la càmera posada, no saps com estan, si atents, si a Twitter o Instagram… això té efectes i estem adaptant la realitat analògica a la digital. Com hauríem de fer això? Com fer les classes online per fer-les bé?
Sens dubte, han vingut per quedar-se. Les classes online han de ser tan interactives com sigui possible. Així com en una classe magistral o presencial a l’ús el contingut té molta importància, a l’entorn online la dinàmica té també molta importància. No vol dir que el contingut estigui en segon pla, però perquè puguis fer circular el contingut, que la informació flueixi en totes direccions i arribi, hi ha d’haver un punt d’interactivitat molt forta. Si no, el risc de passivitat és molt alt. A la universitat estem experimentant amb les classes híbrides, és a dir, uns quants a l’aula amb tu i els altres a casa. El repte de fer debats entre els uns i els altres implica tirar de recursos més enllà de la plataforma de videoconferència, com enquestes, murals col·laboratius… altres eines en les quals els alumnes tinguin una part activa. Necessiten una pedagogia molt activa que, en realitat, és una bona notícia. Ens fa pensar en els estudiants i els alumnes com uns agents actius del seu aprenentatge. Per treure una cosa bona d’aquest atzucac que vivim.
Això em planteja la pregunta pels alumnes amb necessitats educatives especials. Què passa amb una persona sorda o cega que té moltes dificultats o impediments per unir-se a una reunió de Zoom. Alguns articles que has escrit posen el focus en aquestes persones amb dificultats, però ara que sembla que no és possible relacionar-nos sense les pantalles, com els tenim en compte?
Intentant adaptar les dinàmiques al fet que aquestes persones es puguin sumar o aportant recursos de persones de suport que els puguin ajudar en el sentit de fer una mica més tàndems, fer equips amb persones amb capacitats diferents, i el que un no senti el veurà l’altra persona i viceversa. I hi ha mesures que no són a curt termini, però a llarg termini cal pressionar la indústria perquè totes aquestes eines puguin ser accessibles. En el món de la tecnologia i del disseny tecnològic es comença a parlar bastant del que és el disseny universal, que en realitat, pel que fa a implementació gairebé costa el mateix. Si ho planteges des de l’inici no hi hauria d’haver problemes.
Podem pensar en solucions basades en intel·ligència artificial per algú que sigui sord. No li fa falta la veu per intervenir, pot escriure, i si no hi sent, pot haver-hi sistemes de transcripció automàtica. Potser ara no són perfectes o 100% fiables, però entre no sentir i això… O que s’enfoqui la persona que estigui parlant per poder entendre… Si entrem aquí en dificultats de connexió pot ser que la imatge quedi congelada i el so continuï avançant. És un conjunt d’eina que posar damunt la taula. Però sobretot, sobretot, crec que mentre que no aconseguim que la indústria es posi les piles, podem intentar fer adaptacions tan com sigui possible. En la meva experiència, el millor que es pot fer és fer aquestes adaptacions de la mà de les entitats del tercer sector que treballen amb els col·lectius. Hi ha una oficina d’atenció al client d’una gran empresa a Andalusia que va desenvolupar una oficina 100% inclusiva al costat de l’ONCE, a una associació de persones de l’espectre autista… aquesta gent sap el que aquest tipus de perfils necessiten, doncs dissenyem-ho conjuntament. Al final són entitats del tercer sector que, a més, estan encantades que se les tingui en compte. No fa falta que inventem la roda cada vegada. De vegades fa falta que truquem a les portes de col·letiuos que tenim a prop i fer disseny conjunt. Aquesta idea de tàndem. Som en una època de col·laboracions, de sumes, aliances, projectes conjunts per dissenyar la societat que volem ser.
S’ha parlat molt de no deixar ningú enrere, però sempre es deixa gent enrere, potser per aquesta falta de cooperació. És impossible que pensem en totes les situacions. Si cooperéssim una miqueta més el tindríem més clares.
Sí, de fet hi ha una dita que diu: si tu vols dissenyar una innovació, si vols innovar en algun camp i només tens 10 cadires, no hi asseguis 10 experts, assenta’t amb 10 protagonistes. Al final, les casuístiques que es troben les persones en el seu dia a dia només les saben els qui les troben. Nosaltres podem posar-nos a imaginar, però si no tenim aquesta condició, és difícil. Si pensem en organitzacions que es dediquen a donar veu a col·lectius amb característiques especials, aquest treball està fet. I poses en valor la seva tasca. Tothom acaba guanyant.
Et volia preguntar per com ens formem. Tot el que comentes requereix una formació per als adults i per als joves que es relacionen amb la tecnologia d’una manera diferent. També per la bretxa digital. S’ha parlat de la falta de dispositius, de la falta d’accés a una xarxa de internet i de la falta de coneixement per usar els dispositius. És evident que l’educació digital és necessària i s’ha de fer bé. Com la plantejaries a les aules i fora?
Crec que aquesta educació cal dissenyar-la, no es pot actuar de manera reactiva. La bona notícia és que hem estat de manera reactiva en l’últim mig any i hem vist el que no ens funciona. Ara és el moment d’agafar aquests aprenentatges i convertir-los en propòsits. Hem estat treballant amb una fundació en aquesta idea d’inputs d’educació híbrida. A nivell de benestar i seguretat digital teníem molt en compte la idea de la bretxa de qualitat d’ús. El que comentaves. La bretxa d’accés i la de l’ús. Les persones que només usen internet per jugar a jocs no tenen per què saber com buscar treball, per exemple. O si només usen Instagram i TikTok no tenen per què saber com fer un videocurrívulum. Això és important posar-ho en valor i educar en aquest sentit.
No és realista pensar que tots els docents i mestres hauran de posar-se les piles en el món digital, perquè no és necessari. Creiem que és una exigència que pot ser es pot plantejar a llarg termini. Òbviament, a les facultats d’Educació ha de ser ja una assignatura obligatòria. Però no podem exigir que tota la plantilla que tenim ja actuant, sota totes les pressions administratives i altres, més la realitat del dia a dia a l’aula, a sobre els demanem que siguin experts en comunicació digital. Sobretot quan hi ha perfils que són experts en el seu contingut, en la seva matèria o en fer seguiment dels alumnes. És important que situem cada perfil docent en la seva fortalesa. Es tracta de crear equips de nou, que un aporti continguts i que un altre aporti les eines.
Una altra cosa que hem pensat també és fer partícips als alumnes d’aquesta educació digital. En el sentit que ells poden ensenyar perquè tenen un maneig instrumental fort. Poden ensenyar entre ells, crear mentors de cursos més avançats amb alumnes més petits i mentories envers els professors i dels professors cap als alumnes. Aquestes qüestions passen necessàriament per pensar en equips interdisciplinaris. La mateixa lògica que s’està seguint ara a la indústria o l’acadèmia, en les quals cal asseure veus diferents per treballar en equip. En educació crec que és el mateix.
Per anar acabant. En el llibre parles del detox digital amb aquests joves que t’acompanyaven. Potser deixar-ho del tot per sempre és radical, però sí que és important cuidar-nos una mica i desintoxicar-nos. Quines són les necessitats que han dut a aquest detox i, d’altra banda, com dur-ho a terme sense desvincular-nos del tot digital.
La idea detox és molt atractiva, la prenem del món de l’alimentació sana. Però és veritat que és controvertida. Jo no sóc partidària del detox, sí que ho sóc d’uns bons hàbits digitals, d’una bona higiene digital. Com si dius que no em dutxo tota la setmana però em passo un dia dutxant-me. Aquest dia estaràs molt neta però no es tracta d’això. Es tracta de trobar els equilibris adequats. Coses que podem fer des de ja mateix: configurar bé quines notificacions volem, no tenir notificacions per defecte. Ens fa falta que cada vegada que algú ens fa un like ens arribi un missatge? Podem esperar a entrar nosaltres a l’aplicació per veure què ha passat i que es refresqui? Les notificacions han de ser un so, una vibració i un missatge a la pantalla? O pot ser una sola? Netejar notificacions. Fer neteja d’aplicacions que no necessitem, ens han fet servei mentre un temps i si ja no ho fan les deixem anar. Una mica a l’estil Marie Kondo. I després, alguns hàbits, com per exemple declarar alguna zona de la casa que sigui lliure de pantalles, aquí jo recomano que l’habitació on s’adorm sigui zona lliure de pantalles. I pensar que el mòbil no s’ha de despertar i adormir al mateix temps que nosaltres. Pot despertar-se més tard que nosaltres i podem aixecar-nos, començar el dia, esmorzar i endreçar-nos i quan estiguem despertes, dues hores després, ja encendrem el mòbil, quan estiguem llestes d’obrir-nos al món. I el mateix a la nit. Potser havent sopat ja podem apagar el mòbil i acabem el dia en analògic. I descansarem millor, a més.
Això no vol dir que al llarg del dia no puguem estar en comunicació amb els nostres amics, amb els nostres coneguts i altres. Però podem posar aquests límits. I, després, es poden fer proves. Hi ha el que se’n diu dejunis digitals intermitents: hi ha qui diu que els diumenges només encén el mòbil una vegada al dia. Pensant que entre setmana és impossible apagar el mòbil i les xarxes, pel treball o pel que sigui, però diumenge ens ho podem permetre.
No hi ha solucions màgiques, a cadascú li funciona alguna cosa, però són idees de coses que es poden aplicar.
