Opinió

Llengua catalana i segregació escolar

L’alumnat de famílies castellanoparlants o parlants de les altres llengües presents a Catalunya que no té cap company de classe catalanoparlant… Té incentius per adoptar el català com a llengua d’ús habitual? És una pregunta que tot sovint em faig, i que com a país també podríem començar-nos a fer, ara que hi ha tant de debat sobre el futur de la llengua.

Perquè sí, en aquest país tenim escoles on molt majoritàriament s’escolaritzen infants de famílies d’origen migrant i d’estatus socioeconòmic humil. Més enllà de la mestra, cap dels seus companys no parla català. Podríem dir, sense por d’equivocar-nos, que a Catalunya tenim un “sistema de línies ocult” com al País Basc, no referint-nos a la llengua en què s’ensenya, però sí en la llengua en què parlen habitualment els alumnes. Vegem-ho:

• Línia A (escoles en què eminentment prima el castellà): Comptem amb multitud d’escoles segregades en què es concentra alumnat nouvingut (per tant, o bé castellanoparlant o bé parlant d’altres llengües) amb alts índexs de precarietat econòmica, en què el professorat surfeja lingüísticament i socialment com bonament pot… A aquest gruix d’escoles se n’hi ha de sumar un altre en què es concentren les famílies de les classes altes de Barcelona i rodalia, que majoritàriament tenen dinàmiques lingüístiques també dominades pel castellà.
• Línia D (educació en llengua pròpia): Arreu de Catalunya també hi ha escoles en què majoritàriament s’hi concentra alumnat catalanoparlant, en què reben classes en català i la socialització entre iguals tendeix a ser majoritàriament en català.
• Línia B (educació bilingüe): Entremig hi ha escoles en què la composició sociolingüística de l’alumnat fluctua en funció de múltiples motius, i en què professorat i alumnat hi actua millor o pitjor envers el català en funció de la pressió d’unes famílies o d’altres, d’un entorn o altre.

D’on surt aquesta foto? De la següent constatació: hem de tenir clar que el percentatge de joves catalanoparlants voreja el 33% de la població total. Es tracta d’un percentatge minvant, ja que el 2006 aquesta proporció vorejava el 40%. A més, analitzant la llengua que parlen entre ells els joves de 4t d’ESO, el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu detecta: “Des del 2006 ha anat disminuint el percentatge d’alumnat que “sempre o gairebé sempre” parla català (del 33% a l’actual 21,2%)”. El mateix òrgan també exposa la següent correlació: “A més complexitat del centre, menys ús de la llengua catalana”.

Sociolingüísticament, està estudiat que els catalanoparlants tendeixen a convergir cap al castellà a l’hora d’interactuar amb castellanoparlants

Es dóna la paradoxa, a més, que el català és una llengua minoritària (+-4 milions de parlants nadius totals arreu del món) enfront a les tres principals llengües de l’emigració que arriba a Catalunya: una llengua castellana amb 560 milions de parlants nadius; l’àrab, amb 300 milions, i fins i tot l’amazic, amb 40 milions. Aquesta llengua minoritària, en canvi, és la llengua vehicular del sistema educatiu, mentre que les llengües majoritàries castellana, àrab i amazic es troben en situació de no-vehicularitat.

També es podria afirmar, a grans trets, que les famílies catalanoparlants són de classe mitjana i disposen de capital cultural (llengua dèbil, posició socioeconòmica estable/forta), mentre que les famílies nouvingudes són de classe social humil i amb poc capital cultural (llengua forta, posició sòcioeconòmica dèbil). Entre aquests dos grups sociolingüístics també s’hi ha d’identificar les famílies castellanoparlants autòctones, entre les quals n’hi ha que disposen de capital cultural i estatuts econòmic (llengua forta, posició socioeconòmica estable/forta) i d’altres que no (llengua forta, posició socioeconòmica dèbil). Veurem si, amb el temps, al col·lectiu d’immigrants també se n’hi ha d’afegir un altre, el dels ‘expats’, que serien parlants de llengües fortes i d’estatus socioeconòmic fort.

Per acabar de tenir una percepció global de la situació, també cal tenir en compte que sociolingüísticament està estudiat que els catalanoparlants tendeixen a convergir cap al castellà a l’hora d’interactuar amb castellanoparlants. Així mateix, es percep que els araboparlants o amazicparlants presents a Catalunya també tendeixen a convergir cap al castellà (potser no a Banyoles o Tàrrega, però sí a les zones més poblades del país). I, tot plegat, en un context en què l’oci digital en castellà-llatinoamericà esdevé cada cop més hegemònic, en el nou món globalitzat i digitalitzat en què vivim.

Tot plegat, doncs, suposa un conjunt de riscos evident per a la llengua catalana que moltes famílies catalanoparlants tenen al cap: en aules en què el català es troba en situació de diglòssia, els infants catalanoparlants poden tendir a convergir permanentment cap al castellà a l’hora de socialitzar-se amb els seus iguals. No envers el cos docent, però sí en el seu dia a dia relacional. I aquest fet pot generar angoixes a famílies catalanoparlants. Davant del risc, i a l’hora de triar escola, l’ús de la llengua és un dels ítems que aquestes famílies contemplen entre els seus elements de tria. I, així, famílies de classe mitjana fugen de centres que tenen a tocar de casa, afavorint dinàmiques de segregació escolar.

Arribats a aquest punt, hi ha qui pateix pel següent escenari: què passaria si, amb les condicions demogràfiques actuals, tots els infants catalanoparlants es repartissin de manera aleatòria a totes les escoles d’arreu del territori? Tenint en compte que els catalanoparlants no arriben al 40% del total, el comportament més predictible seria que l’índex d’ús del català caigués substancialment? Des d’aquesta perspectiva ‘defeniva’, les “escoles-reserva lingüística” serien justificables. Ergo, la segregació escolar per raó de classe també ho seria.

Si canviem les condicions d’escolarització no és segur que l’ús social de la llengua millori, però tampoc no ho és que empitjori

Arreu del món, les famílies amb estudis universitaris i alt capital cultural tendeixen a triar escola en funció dels seus propis interessos i de tot un seguit de prejudicis vinculats amb múltiples factors (psicològics, d’amistats, d’interès, aspiracionals…). Entre tots aquests interessos… A Catalunya hi ha la llengua? Si la resposta és afirmativa, les famílies catalanoparlants (llengua dèbil, posició socioeconòmica estable/forta) triaran escoles en què la seva llengua minoritària sigui també minoritària entre l’alumnat? O bé triaran escoles en què la seva llengua minoritària estigui més en igualtat de condicions amb la resta?

Si entre les dues opcions el comportament majoritari tendeix cap al segon escenari… Podem identificar aquest comportament com un factor que impedeix una acció efectiva en contra de la segregació escolar per raó socioeconòmica? O bé s’ha d’identificar com un comportament de protecció lingüística per part d’una minoria? O bé ambdues situacions alhora?

Fins ara, l’estratègia de comptar amb més de 400 escoles segregades arreu del país no sembla que hagi afavorit gaire l’expansió de la llengua catalana. Si canviem les condicions d’escolarització no és segur que l’ús social de la llengua millori, però tampoc no ho és que empitjori.

Per tant, doncs, es pot bastir una estratègia exitosa en contra de la segregació escolar que alhora protegeixi l’alumnat catalanoparlant? Que ‘protegeixi’ o bé que ‘doni resposta’ a les pors de les famílies catalanoparlants?

Si l’expansió social de la llengua catalana és important per a les famílies catalanoparlants, potser seria el moment de començar a plantejar la situació amb receptes diferents. Justament els reptes apuntats poden també esdevenir una oportunitat per a l’acció: matricular a P-3 els seus infants en centres segregats pot ajudar tant la llengua com la societat, ja que parlaran la mateixa llengua que la professora, i exerciran de motor per al conjunt de la classe. Tant motor lingüístic com social: l’efecte company, que se’n diu. En tant que dominen la llengua vehicular de la classe abans que els seus companys, aquesta té més probabilitats que nous parlants l’utilitzin. Ja no serà només la llengua de la profe, serà també la llengua del Nil, l’Ona i en Jan.

Pels casos que tenim constància des del Col·lectiu d’Escoles contra la Segregació és fals afirmar que l’alumnat catalanoparlant escolaritzat des de P-3 en centres majoritàriament no-catalanoparlants acaba utilitzant el castellà com a llengua habitual. Ans al contrari, exerceixen de model lingüístic sòlid envers la resta d’amics.

Triar escola és, també, una manera de fer política. Potser, doncs, és l’hora que les famílies catalanoparlants adoptin un paper més actiu en tot aquest drama.