Opinió

De la mediació objectual a la mediació experiencial: independència i memòria en l’educació en museus

En la majoria de les institucions culturals els departaments d’educació treballen en dues dependències: d’una banda, les oficines, situades habitualment en els mateixos espais que la resta dels departaments del museu, i de l’altra, l’aula didàctica, el lloc on succeeixen moltes de les activitats que Educació programa, emplaçada a les catacumbes, en soterranis reciclats, espais sense llum natural ni ventilació, veritables cavernes que ho diuen tot sobre la posició simbòlica d’allò educatiu en les institucions culturals.

Per desestabilitzar aquestes pràctiques i resituar l’àmbit educatiu en una posició no subalterna, des de desembre de 2016 fins el passat mes d’abril de 2017, va tenir lloc a Laboral Centro de Arte el projecte On és l’oficina de mediació? (DOM), un programa experimental des del qual intentem explorar les diferents categories que allò educatiu, artístic i la comissarial adquireixen en les institucions culturals, reflexionant sobre els privilegis i les relacions de poder que algunes categories exerceixen sobre les altres.

La posició subalterna d’allò educatiu, entès com a servei a les institucions culturals, no és cap novetat, encara més quanel DOM s’ha desenvolupat en un moment molt conflictiu per a la institució que l’albergava per coincidir amb la sortida de Lucía Arias, darrera responsable d’educació i professional que ha propiciat el desenvolupament d’aquest projecte; la plaça queda encara per convocar.

L’objectiu principal d’aquest projecte experimental ha estat alterar les idees preconcebudes sobre què és una exposició i un programa de mediació, qui és l’artista, el comissari i els públics. Reformulem tots aquests rols traslladant l’Oficina de Mediació des de l’àrea burocràtica del museu –impossible de visitar per als visitants– a la Sala d’Exposicions, i realitzant, mitjançant aquest desplaçament físic, una metàfora del desplaçament conceptual que considerem necessari abordar.

Aquesta altra Oficina ha estat coordinada per un grup de treball públic creat a partir d’alguns dels participants que van acceptar el repte, i que van dissenyar i implementar un seguit d’experiències partint de les següents preguntes: Pot ser un programa educatiu una obra d’art Poden els participants d’un programa educatiu ser considerats al mateix nivell que els artistes? Poden les obres d’art de ser un dispositiu educatiu? Té el treball dels artistes un component pedagògic? Els programes educatius han d’estar al servei de les obres d’art?

L’objectiu d’aquestes preguntes no eren les respostes sinó posar sobre de la taula una cadena d’interrogacions. D’aquesta manera, el DOM es va construir sobre una sèrie de premisses. La primera va ser la independència intel·lectual pel que fa a l’exposició, ja que va tenir lloc en el context de l’exposició Los Monstruos de la Máquina, comissariada per Marc Garret, però no per a Los Monstruos de la Máquina.

L’exposició es va entendre com un ecosistema des d’on el grup de treball, a partir del text de Meierieu Frankenstein educador, va abordar la mera instrucció (que es defineix com poiesis i que consisteix en un assumpte que finalitza en si mateix), en oposició a la veritable educació (que es defineix com a praxi i que és un procés que no té fi).

La diferència entre poiesis i praxi, en relació específica amb la mediació, va ser el tema escollit per emigrar d’un tipus de mediació objectual, la fi última de la qual era la producció clàssica d’objectes típica d’una educació artística modernista, fins a una mediació experiencial que no té fi concret i que es perllonga en altres esferes de les vides dels públics. De fet, l’evolució del DOM ens va portar a realitzar una totalitat d’onze projectes que es van desenvolupar a l’exterior de la institució, donada l’excessiva precarietat de l’estructura de gestió i producció de LABoral per dur-los a terme.

En segon lloc el DOM, en comptes de consolidar-se com un recurs generador d’ingressos, es va consolidar com un recurs que produeix costos a la institució exactament com passa amb els projectes que desenvolupen altres àrees dels Centres d’Art. Aquesta diferència és de summa importància perquè desarticula el paper del departament d’educació com a servei. Hem de deixar d’entendre l’educació com un recurs que no només serveix a la resta de la institució, sinó que a més aconsegueix recursos econòmics que es destinen a altres departaments, passa per resituar el seu estatus i allunyar de l’imaginari de nena lletja.

El DOM es va entendre per si mateix com un projecte a llarg termini i de baixa ràtio: les activitats dels departaments d’educació poques vegades es desenvolupen durant períodes llargs de temps i per a un nombre reduït de participants. Les lògiques quantitatives de les institucions culturals ens aboquen a moltes activitats curtes, que lluny d’entendre’s com un projecte o un programa, es creen com una cadena d’activitats inconnexes en què han de participar el major nombre de visitants possibles. Des del DOM es reivindica un treball cohesionat, extens en el temps i amb un nombre reduït de participants, per tal d’incidir en processos de transformació del context local, de manera que els projectes desenvolupats van tenir lloc en l’àmbit geogràfic proper a LABoral.

El DOM ha insistit en la perpetuació de la seva memòria mitjançant la creació d’un arxiu que consolida el record del projecte en comptar amb els mateixos recursos que es destinen als projectes artístics. En concret, Elena de la Puente ha estat la responsable de dur a terme un arxiu visual que constitueix una eina vital per poder desenvolupar reflexions i continuar amb les tasques d’investigació sobre mediació inscrites en l’ADN del projecte.

Finalment, i potser el veritable objectiu del DOM, va ser educar la pròpia institució. Ensenyar a la resta de departaments i als seus treballadors a desenvolupar una praxi permanent de respecte per allò educatiu en la seva qualitat de procés independent, generador de coneixement i que ha de ser remunerat de manera no precària. Per tant, s’ha de deixar d’entendre com un servei aconseguidor de recursos i públics.

En una ostentació de transició contemporània, mitjançant el DOM vam pretendre sortir de la feina sense memòria i de l’objecte amable però, sobretot, es va pretendre sortir de les catacumbes, dels soterranis sense ventilar, per posicionar allò educatiu en sales i, des d’aquest lloc de visibilitat i exposició, mostrar moltes de les pràctiques que encara avui persisteixen en l’exercici de la mediació en les institucions culturals. En definitiva, fer un toc d’atenció per produir un canvi.