Aquest és un article publicat a eldiario.es
Va haver de veure com el seu propi pare assassinava la seva mare i la seva àvia. El nen, de tres anys, hi era present quan el 8 de novembre passat Elvira i Magdalena eren disparades a la localitat valenciana de Llíria. L’home tenia una ordre d’allunyament, però aquell diumenge havia de tornar el menor a la seva mare després d’un règim de visites de cap de setmana. En el que va d’any, 44 nens i nenes s’han quedat orfes per violència de gènere. ¿Pot un maltractador ser un bon pare? ¿S’ha de seguir mantenint el règim de visites en una situació marcada per la violència masclista?
Els cops, la humiliació, el menyspreu. Són constants en la vida de molts nens que quan se’n van a dormir es tapen el cap amb el coixí per no escoltar els crits. Perquè hi ha menors que presencien de forma quotidiana agressions i insults a casa seva, espais que deixen de ser un lloc segur. Segons la Macroenquesta de Violència contra la Dona de 2015, el 63,6% de les dones que pateixen violència masclista assegura que els seus fills i filles han presenciat alguna situació de maltractament.
Des del passat mes d’agost aquests menors exposats a violència de gènere en són reconeguts com a víctimes directes. Un avanç legal que falta per concretar. L’absència de formació i recursos o el baix nombre de professionals són alguns dels errors del sistema que identifiquen els professionals que treballen amb menors en aquest àmbit, que temen que, tot i la mesura, els nens i nenes segueixin sent les víctimes invisibles i oblidades de la violència masclista.
Els punts negres del sistema judicial
“Cal visibilitzar que ells són sempre víctimes perquè o són utilitzats com a arma llancívola per fer mal a la mare o presencien la violència o la pateixen”, sosté Violeta Assiego, advocada i investigadora en vulnerabilitat social i drets humans. En els últims deu anys, 44 menors han estat assassinats pels seus pares. Més de la meitat, 26, en un règim de visites, segons l’estadística que elabora la Federació d’Associacions de Dones Separades i Divorciades. Va ser el cas d’Ángela González, l’exmarit de la qual va assassinar la filla de tots dos en una visita sense supervisió, malgrat les més de 30 denúncies que ella havia posat alertant del perill que corria.
“Encara segueix sent discrecional per al jutge escoltar el menor o no, encara que en ell hi ha la potestat de determinar les mesures de protecció”. Seguretat necessària per a molts, ja que dels fills i filles que presencien la violència, un 64,2% també la pateixen. Tot i això, “en la majoria dels casos no es té en compte i s’estableixen llargues visites amb els agressors”, denuncia Julia, activista del col·lectiu feminista Las Tejedoras i educadora social que treballa en un centre sobre avaluació del dany en menors. De fet, el règim de visites a pares maltractadors només se suspèn en un 3% dels casos.
“Tampoc sol retirar la pàtria potestat”, afirma la professional, per a la qual aquest tipus de situacions vulneren el dret del menor a una vida sense violència. Assiego identifica, a més, com a perjudicial “l’impagament de la pensió d’aliments”, que pot empènyer a les dones a una situació de pobresa o exclusió social. “Això els fa sentir-se molt culpables quan van acompanyades dels seus fills o filles, que es qüestionen per què va denunciar o per què va marxar de casa”, explica.
La Fiscalia General de l’Estat sostenia el 2005 que “fixar la suspensió absoluta del règim de visites de l’agressor envers els fills pot no resultar oportuna ja que es pot trencar, de manera inadequada, una relació paternofilial ben estructurada”. És precisament aquesta suposició, segons l’advocada, el que cal qüestionar: “Les relacions entre pare i fill no sempre són adequades pel fet de ser pare i fill”, diu Assiego, que insisteix en la importància d’estudiar i investigar cada cas .
Una atenció integral
L’atenció i acompanyament dels menors és un altre dels punts negres del sistema, segons les professionals. Hi recursos especialitzats en els centres, però “són poques hores, els equips psicosocials no tenen estabilitat i s’hi destinen pocs recursos”, analitza Itziar Fernández, psicòloga d’un centre integral per a l’atenció de dones i menors víctimes de violència de gènere de Castella-la Manxa.
En la seva opinió, la clau és que el sistema de protecció “s’ha muntat al voltant de les mares i s’ha entès que si la dona es recupera, també per extensió ho faran els menors”. Fernández denuncia la invisibilització a què es veuen sotmesos i alerta de les conseqüències que té per a ells viure en àmbits de violència. “Tendim a pensar que seran nens agressius, però també n’hi ha molts que s’absenten per protegir-se, sempre estan molt callats i tristos”.
Pors, terrors nocturns, inseguretat. I, sobretot, alteracions del desenvolupament afectiu, ja que “els genera una dicotomia identificar les emocions perquè estimen i odien la mateixa persona, que a més és el seu pare”. També és freqüent que se sentin culpables perquè “han vist al seu pare enfadar-se amb la seva mare perquè ell no ha fet els deures o no ha menjat bé”, afirma la psicòloga. D’altra banda, el model que estan veient a casa “els ensenya que les relacions són desiguals i que poden fer servir la violència per imposar el seu criteri”, concreta.
Per pal·liar aquestes situacions, les expertes reivindiquen una atenció integral. Però són moltes les veus que també demanen que l’Estat garanteixi la protecció i l’acompanyament dels menors independentment que les seves mares travessin un procés judicial. Una cosa que ha proposat la Junta d’Andalusia en el pacte d’Estat que ha plantejat a Rajoy. “Estem carregant a la dona que viu violència amb la responsabilitat de protegir el seu fill”, apunta Julia.
Un 73,4% de dones víctimes de violència de gènere surten d’ella a través de la separació, sense interposar denúncia. És aquí, en dictar les mesures civils, on s’estableixen custòdies compartides o períodes de visites llargues que, de vegades, depenen de la Síndrome d’Alienació Parental (SAP), que es diagnostica a algunes dones sota el supòsit que manipulen als seus fills per posar-los en contra del seu pare tot i que no hi ha consens científic sobre la seva existència.
Per detectar els menors víctimes de violència masclista al marge de la denúncia Fernández reclama la formació especialitzada de professors i personal sanitari perquè “hi ha nens que presenten un dèficit d’atenció i pot respondre a causes com viure en un ambient de violència”. Violeta Assiego defensa a més equiparar el terrorisme a la violència de gènere per a, entre altres coses, garantir als orfes el mateix marc de protecció.
