Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquella mestra jove i inquieta de La Nucia (Marina Baixa), filla de mestres, va viure en una València en què, com ella deia, encara es podia jugar al carrer. Com a mestra, Carme va destacar ben prompte en una escola que volia eixir de la grisor del franquisme i hi buscava de manera constant i callada un espai per a compartir-lo amb altres mestres. Volien construir una escola viva i renovada, centrada en les alumnes i en la societat, pedagògicament activa, promotora de l’estima per la llengua, la terra, el País.
Tot estava per fer, però no els mancaven ganes, treball i il·lusió per fer la seua tasca. Junts van investigar nous mètodes, es van organitzar i es van posar a la feina. Carme va pertànyer primer a la Secció de Pedagogia de Lo Rat Penat i després va ser una dona molt activa en l’Associació per la Correspondència i la Premsa Escolar, el Moviment Cooperatiu de l’Escola Popular i l’Escola d’Estiu del País Valencià. Fidel al seu compromís amb la llengua, va ser una de les fundadores de la CAPPEPV (Coordinadora d’Alumnes, Pares i Professors per l’Ensenyament Públic en Valencià) i la Federació Escola Valenciana, entitats que va presidir i que van marcar la senda d’un esperançador camí de recuperació, constant i sense estridències, d’una escola valenciana arrelada a la societat.
Renovació de l’escola i normalització lingüística van ser les dues potes d’un moviment escolar més ampli que aspirava a recuperar el temps passat sota la Dictadura per a mirar cap al futur. Per això, Carme no va dubtar a impulsar activament la construcció d’un potent moviment sindical, STEPV, per a defensar els drets laborals de les treballadores i treballadors de l’ensenyament sense oblidar l’escola i el país que calia construir.
De Carme, la mestra, destaquem el seu treball a l’aula, la preocupació de disposar de materials didàctics –aquells Milotxa o Vola Topi!–, la divulgació i dinamització pedagògica des de l’Assessoria de l’ensenyament del Valencià, les publicacions, les xarrades a les famílies, les reunions arreu del País…
Rememorem la Carme mare i escriptora de relats per a joves (A cau d’orella. Cartes a Roser; Murmuris i crits. Cartes a Mireia) i d’altres obres, com Aigua en cistella. Però reivindiquem també la Carme amiga, testimoni viu de la nostra història més recent, la companya d’un viatge infinit en la cerca d’una Ítaca que, a prop o molt lluny, ens fa perseverar cada dia en la lluita per un futur millor.
Com va deixar escrit en la revista Allioli fa més de quaranta anys, “el futur està per fer, és un projecte. I participar en la construcció de projectes és engrescador i il·lusionant. Amb la quantitat de coses boniques que fan moltíssims companys i companyes en les seues escoles, pobles i ciutats, amb tantíssimes actuacions de trellat que ens plantegen, la cosa forçosament ha de funcionar. Això s’hi veurà, en un moment o en un altre.”
Les persones que hem tingut la sort de conéixer Carme Miquel i el seu somriure seré hem de deixar-nos contagiar per la perseverança, l’optimisme i la responsabilitat cívica que destil·la una trajectòria vital, compromesa passet a passet amb aquest país “que ja anem fent”.
