Una sala de jocs qualsevol, de qualsevol escola bressol, de qualsevol ciutat. Dues nenes juguen a cuinetes: fan veure que preparen el dinar per a les seves criatures, dos ninots nadons que seuen pacients a taula. Mentrestant, trencant la quietud, dos nens riuen i criden mentre es persegueixen amb les seves motos de joguina. Fins aquí tot normal. De sobte, un dels nens derrapa amb el seu vehicle a la vora de la petita cuinera i li aixeca les faldilles, per a després anar-se’n revolant tot rient. Això també és normal?
“Són coses de nens”, dirien alguns. Però no, “això és violència. I fins que no ens adonem que si un nen ha aixecat les faldilles a una nena vol dir que ha estat víctima d’assetjament no podrem eliminar els rols de gènere ni combatre el masclisme”, sentencia Rosalina Alcalde. Ella és Doctora en Sociologia i imparteix classe a la facultat d’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Juntament amb la universitat, participa en un projecte amb l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat per a identificar i erradicar d’arrel els comportaments discriminatoris i els rols de gènere que es poden donar ja a la petita infància.
“No hi ha una mà dolenta que organitzi els comportaments diferenciats de nens i nenes; són uns processos que reprodueixen els processos de socialització”, apunta Alcalde. I és que, a l’etapa educativa de l’escola bressol (dels 0 als 3 anys) encara no es donen assetjaments i discriminacions clares, sobretot perquè la sexualitat encara no té un paper rellevant, però sí que es poden donar comportaments que, encara que poden ser part d’un joc simbòlic, revelen que poc a poc s’estan assumint els rols de gènere que imposen els homes sobre les dones.
“Hi havia un nen a classe que tots els dies li deia a una nena tu ets meva. Ella li deia que no, però ell insistia. No passava d’aquí, ni la picava, ni li aixecava les faldilles. Només volia anar agafat de la seva mà tot el dia”. Aquesta escena, que explica Olga del Amo, directora de l’escola La Casa dels Arbres, de l’Hospitalet de Llobregat, podria donar-se a qualsevol centre: “a primera vista no és preocupant, perquè ens hem acostumat a identificar la violència només amb agressions físiques, però que aquest nen tingui aquesta actitud vol dir que ha viscut i normalitzat aquesta situació”, reflexiona Del Amo.
La Casa dels Arbres, juntament amb el centre La Casa dels Contes, també de L’Hospitalet, són les dues escoles bressol que han participat en el projecte pilot conjunt entre l’Ajuntament i la UAB que pretén baixar les polítiques municipals i educatives de coeducació i prevenció de la violència de gènere a la petita infància. Així, des de la prevenció, el projecte neix d’una sèrie de Treballs Finals de Grau de la facultat d’educació infantil basats en la investigació dels rols de gènere a diverses escoles bressol. A partir de les dades extretes, es van dissenyar sessions formatives a les escoles i les famílies.
La violència del moviment
Un dels sis treballs que van sortir de la UAB va ser el de la Clara Rivas, que va investigar sobre comportaments incipients de masclisme entre infants i va focalitzar en quelcom que sembla intuïtiu però que també es veu condicionat per la socialització de gènere: el moviment i la manera en que s’ocupa l’espai. “Les expectatives segons el gènere es comencen a donar des de que es naix, però la manifestació de rols empoderats i submisos es veu des de la bressol”, apunta Alcalde, qui va tutoritzar el treball.
Així, tal i com les expectatives són diferents segons el gènere, també ho és la manera de motivar els infants a que es relacionin, juguin o ocupin l’espai. “Incitem més els nens a la mobilitat i a les nenes al joc simbòlic; per això elles des dels dos anys segueixen clarament estratègies d’adaptació, encara que no en siguin conscients. Ningú no els diu que es retirin davant del joc dels nens, però poc a poc van assumint qui pot moure’s lliurement i qui no”, apunta Rivas. Així, les nenes tendeixen més al joc simbòlic -cuinetes, etc.- i els nens al joc motor. “Passa sovint que les mestres indueixen els nens a que juguin a cuinetes, però poc que instin les nenes a jugar amb les motos”, apunta Rivas.
Així, les nenes continuen amb la imatge que se’ls ha donat a casa, de dones encarregades de les cures, mentre que els desitjos de joc dels nens condicionen tota la socialització. “Hi ha jocs que intimiden i sotmeten, que fan soroll, quan es corre per tot l’espai…és una activitat que invalida el joc de les nenes i, si elles no fan res, sinó que s’adapten, assenten comportaments de gènere”, apunta Alcalde. I, tant important és el moviment, que segons la recerca feta a la UAB, aquest té també relació amb l’adquisició del llenguatge: “el joc simbòlic et fa capaç de negociar, mentre que els nens tenen més limitacions per expressar verbalment el malestar i el transmeten de manera agressiva”, assegura la sociòloga.
Imitar una quotidianitat sexista
“La deconstrucció de gènere és la que més resistència genera, perquè toca comportaments personals”, sentencia Alcalde. I és que, tot i que moltes escoles i mestres, des de la coeducació, no són conscients dels comportaments sexistes que poden arribar a dur a terme. És el cas de Del Amo, que assegura que la formació que van rebre les docents abans de participar del projecte “ens va trontollar moltíssim, perquè no érem conscients de la violència sexista que exercíem sobre nosaltres mateixes”.
De la mateixa manera, Ana González, directora de La Casa dels Contes, l’altre escola que participa del projecte, explica que es van haver de replantejar coses molt bàsiques com “no afirmar que són les mames les que pentinen i els papes els que treballen”. Així, Alcalde considera que l’escola té una postura “molt passiva respecte la violència en general i en particular la de gènere. Hem de deixar de dir que són coses de nens: una mare ha de deixar de veure normal que li aixequin la faldilla a la seva filla i començar a entendre que això és una agressió”.
Així, la sociòloga aposta per visibilitzar des de la petita infància un rol empoderat de les dones: “hem d’omplir les parets de fotos de dones fent coses perquè les dones que envolten els infants i que, alhora, són els seus referents, sols es dediquen a les tasques de cura i a la reproducció: les mares, les mestres, les cuineres o les dones de fer feines”. I és precisament amb les mares -abans que amb la família al complet- que s’ha de fer molta feina, segons apunta Alcalde. “Han de veure que elles mateixes estan sotmeses a milions de micromasclismes. Han de trencar com a dones per a ser un referent empoderat i positiu pels infants. Però primer ho han de fer com a dones, perquè de vegades oblidem que no és el mateix ser mare que ser dona”.
