Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Al Costumari català de Joan Amades podem trobar gran quantitat de danses, cançons, personatges i activitats diverses que es relacionen amb aquestes festes. Al llarg del temps s’han anat manifestant de diferents maneres i s’han anat modificant i adaptant segons els llocs. Tenien en comú una gran tolerància amb la crítica i amb la sàtira i fou per aquest caràcter transgressiu que des de la Guerra Civil i durant la dictadura franquista el Carnaval va estar prohibit als espais exteriors.
Aixecada la prohibició, el 1976 els carrers es varen omplir de balls i rues de Carnaval. Les organitzaven les associacions de veïns i els ajuntaments, i les escoles també es varen llançar a la seva recuperació. En aquells moments tenia molt de sentit perquè significava una llibertat recuperada i en certa manera la celebració del final de la dictadura.
A les escoles, la joia amb què es lliuraven els adults s’encomanava als infants. Es varen recuperar cançons i danses populars, hi proliferaven els racons de disfresses amb roba vella i es cercava el plaer de transformar-se i transfigurar-se.
Però de vegades passa que quan les activitats es converteixen en rutines perden la seva capacitat engrescadora i es transformen en una mena d’obligació. Actualment, crec que no hi ha cap escola que no celebri d’una manera o una altra el Carnaval, sobretot amb una rua o desfilada, per a la qual es preparen unes disfresses en forma de comparses. Es procura que els infants col·laborin en l’elaboració de la seva disfressa que sol ser un mal de cap per a mestres i mares.
Quan arriba el gran dia de lluir-les veiem sovint infants limitats a dintre d’estructures de cartó encarcarades que no els permeten llibertat de moviments i de joc. Al davant o al costat dels infants que desfilen, molts amoïnats per si els cau el capell o el collar, trobem els seus pares, mares i altres familiars que disparen a la vegada desenes de mòbils per immortalitzar el gran moment que tants esforços ha costat. Hi ha alguns infants que frueixen d’aquests actes, però també n’hi ha que fan mala cara, que no s’hi senten a gust, i fins i tot alguns de petits que ploren.
No vull dir que no s’hagi de celebrar el Carnaval, però sí que crec que a l’escola, davant de cada activitat que proposem, hem de pensar perquè ho fem, n’hem de repensar els orígens i hi hem de trobar un sentit. Als orígens del Carnaval hi ha la bullícia i la gresca, en definitiva el joc. Els infants solen fruir de tapar-se amb robes grosses, de posar-se sabates dels pares o mares, de cobrir-se el cap amb capells o gorres o mocadors. De totes aquestes coses en podem tenir un bon calaix i posar-lo a l’abast dels infants perquè juguin i explorin les possibilitats del joc dramàtic, de ser un altre per una estona, gràcies a una roba senzilla o a un element que modifiqui l’aspecte habitual.
No hem d’oblidar mai, i tampoc per Carnaval, que la prioritat dels infants és el joc. L’objectiu de les celebracions del Carnaval ha de ser el plaer dels infants en el joc per explorar situacions diverses en grup, per viure l’experimentació de diverses possibilitats de ser i de mostrar-se. Ha de ser un estímul per a l’expressió i per a la creativitat. En cap cas la prioritat no ha de ser l’afany de lluïment per obtenir una foto postissa i forçada.
