Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El resum setmanal dels materials del projecte La pobresa amb ulls d’infant està arribant a la seva fi. Avui proposem un record sistemàtic de com mirar les dades, com analitzar els estudis, com construir opinió quan un titular projecta la foto d’un nou drama. El proper dijous farem el resum de les respostes. Tornarem al record del que és just fer, què és útil crear, què cal garantir malgrat totes les crisis.
Sobre la pobresa i la infància
Els infants ni són pobres ni han de viure pobrament de manera necessària. No es tracta de parlar de la pobresa infantil sinó de la infància (l’adolescència) que és obligada a viure (desenvolupar-se, conviure, aprendre, formar part de la societat) en situacions de pobresa. No parlem de quants infants són pobres sinó de quantes vides infantils empobrim. Parlem de com poden ser infants i adolescents en entorns que els adults hem empobrit i de com els seus itineraris personals i socials es veuen obligats a prendre altres rumbs, sense que ells i elles tinguin capacitat de canviar-los.
En realitat, tot i ser urgent tenir-lo, no necessitem cap pla de lluita contra la pobresa infantil. Necessitem plans d’infància seriosos que defineixin com es pot fer possible que tinguin infància, impedir que paguin les pobreses del seus adults, considerant prioritàries les respostes per esmorteir els impactes que les nostres condicions de vida adulta produeixen en el seu món.
Tenim més pobres que són més pobres
Estem parlant de com afecta a la vida d’un de cada tres infants o adolescents viure en famílies amb menys del 60% de la renda disponible. També hem de posar de relleu que la renda disponible ha baixat any rere any. Avui, els infants de les famílies pobres tenen les possibilitats de vida de fa deu anys. La renda econòmica de la qual poden disposar no arriba ni a la mitjana de començament de segle, sense que les despeses necessàries per a la vida quotidiana s’hagin reduït. Els infants que viuen en situacions de pobresa no tan sols en són més sinó que la seva vida està cada vegada més empobrida i la situació de pobresa dura (i durarà) més temps.
Finalment, per ser considerat oficialment pobre i rebre ajudes cal ser més pobre, tenir menys recursos econòmics que fa uns anys. Les reflexions que cal fer sempre han de tenir com a punt de partida interrogar-se sobre com és la vida d’un infant quan els ingressos monetaris de la família es redueixen molt significativament, quan no són regulars, o quan les ajudes externes esdevenen la font d’ingressos principal.
L’índex de privació i el risc d’exclusió
Tot i que les xifres es refereixen la pobresa monetària, la definició de treball sempre té a veure amb una situació que es caracteritza per la privació contínua o crònica dels recursos, la capacitat, les opcions, la seguretat i el poder necessaris per gaudir d’un nivell de vida adequat i d’altres drets civils, culturals, econòmics, polítics i socials.
La visió només econòmica pot ser una simplificació. Hi ha altres dimensions humanes que s’han de considerar riqueses i que poden ser empobrides. Aspectes personals, comunitaris, socials que poden emportar-se per davant els empobriments monetaris. La pobresa econòmica produeix dificultats però esdevé especialment greu quan afebleix les capacitats, limita els recursos per gestionar les altres riqueses.
Considerant els diferents efectes de no tenir o de deixar de tenir, els estudis sobre la pobresa construeixen altres indicadors. Els més destacats tenen a veure amb el risc d’exclusió i la privació infantil. Els índexs de privació infantil posen en relació els ingressos familiars i la seva aplicació a despeses que es consideren d’incidència significativa en la infància. Vénen a comparar què pot fer i què no pot fer un infant en funció dels diners dels quals disposa la seva família, tant si és poder anar en bici, tenir algun racó per fer els deures o poder celebrar l’aniversari.
A vegades, els impactes dels empobriments estan associats a altres modificacions que la pobresa provoca en les vides adultes. Un lloc significatiu l’ocupa la feina. Sabem com, per exemple, la vida escolar de cada dia pot començar de manera diferent en funció de què feien els seus adults que es queden a casa quan han marxat, sols o acompanyats, cap a l’escola.
És important considerar els pares que són a l’atur i el temps que fa que es troben en aquesta situació, destacar les situacions crítiques i les que esdevenen cròniques. Però hem de pensar en el clima familiar i, especialment, en els models de construcció personal que nois i noies van assumint com a normals en funció de la relació dels pares amb l’ocupació.
Precarietat que exclou i desigualtat
En les pobreses actuals té un gran pes la precarietat i la mala retribució que obliguen a dedicar més vida a treballar, que malgrat tot no permet accedir a determinats nivells i estils de consum. Els pares i mares de molts infants tenen “ocupacions d’exclusió” que no permeten formar part de la societat de consum. Són adults que tenen feina però aquesta no els permet sortir de la pobresa (working poors).
Els nois i les noies s’han d’imaginar un futur sense tenir un present digne. La pobresa és la negació del futur, de pares i fills, a partir de tenir un present adult ocupat totalment per la supervivència. Un present en el qual queda molt poc lloc per a les oportunitats educatives.
La lògica o el sense sentit de la pobresa també es defineixen descobrint la riquesa que l’envolta. Els treballs sobre la pobresa han d’incloure indicadors de desigualtat. És poc digerible un empobriment quan és palpable al costat un enriquiment. Alguns impactes en les vides infantils no són directament el producte de l’empobriment sinó de l’agudització de les desigualtats. És difícil explicar a un infant el sentit de la pobresa si té davant seu, ostentosament, la riquesa.
Velles i noves pobreses
Per poder construir un discurs actualitzat sobre les pobreses i cercar respostes humanitzadores, respectuoses amb els infants i adolescents, és necessari evitar una mirada uniformadora que, a més, parteixi de perspectives diguem-ne “clàssiques” de la pobresa. Hem de revisar l’antic discurs sobre la pobresa i hem de construir, en tot o en part, un que consideri les noves realitats que ha generat la crisi.
Podríem dir que sempre hem tingut una pobresa “estructural”, sempre excessiva i injusta, en la qual diferents ciutadans i ciutadanes s’han vist condemnats a viure. Era allò que alguns podrien arribar a considerar “pobresa natural”, relativament coneguda.
Sempre hem treballat, amb graus diversos de desesperació, amb nois i noies que neixen i creixen en entorns empobrits.
Una part del debat actual té a veure amb com aquests pobres s’empobreixen encara més i en com es redueix la seva possibilitat de sortir-se d’aquests contextos. Les bosses de pobresa i les situacions de les persones empobrides s’han tornat més deficitàries, amb moltes més carències, i tenen molts menys recursos per poder canviar la seva situació.
Però, sense oblidar similituds, podríem dir que tenim entre nosaltres noves pobreses. Són les d’aquells grups familiars que vivien amb recursos econòmics suficients, fins i tot amb més recursos que la mitjana, que són afectats per la crisi i entren en una situació de pobresa. Una situació que no coneixien i que no tenien prevista. Són famílies, persones, infants, que han de gestionar una marxa enrere, que han de començar per fer una mena de dol per la pèrdua no prevista de tot el que tenien fins ara. La seva pobresa es construeix enmig d’un conjunt de pèrdues (feina, béns, consums…).
Empobrir quan es formava part d’una mitjana social normalitzada (diferent a cada barri) comporta que l’infant o l’adolescent es qüestioni (si més no emocionalment) el perquè ara no pot tenir el que sempre havia tingut. Han crescut “tenint” tot allò que els seus pares podien i volien posar-li a l’abast. Tanmateix, apareix una privació que no té sentit (“per què ara no?”). Els mateixos adults entren en crisi no tan sols per la seva pròpia situació sinó per no poder facilitar als fills tot allò que fins ara els donaven. Al contrari de les pobreses envoltades de resignació, aquestes són situacions d’empobriment en les quals domina la frustració i, en part, la ràbia.
Són pobreses amb molts més silencis, més patiment ocult. Recloses a l’interior de les llars. Pobreses que necessiten una observació singular per ser conegudes i per trobar les formes d’ajuda adequades abans que la situació sigui crítica. El capitalisme que provoca la crisi econòmica actual ha aconseguit, a més, que els “nous” pobres no puguin ni sentir-se pobres, formin part d’una situació col·lectiva que afecta més persones.
Els aspectes de “novetat” que té per a molts nois i noies la pobresa actual obliga a ajudar-los a construir un nou “relat” (explicació amb components vitals) de per què s’arriba a ser pobre i de com se situa la seva vida en relació amb d’altres que també viuen en un context que ha esdevingut pobre. En les formes d’ajuda és clau evitar que l’empobriment de la seva família esdevingui un factor de culpabilització, de convertir les privacions en qüestions de mal comportament.
Pobre és el que no pot consumir
Al costat dels aspectes que tenen a veure amb les pobreses “noves”, totes les formes d’empobriment actual comparteixen una forta diferència amb les de dècades anteriors: la seva relació amb el consum. Sempre estem parlant d’empobriment de persones i grups que formen part del que s’ha denominat generació de l’hiperconsum. Difícilment es pot ser sense consumir, empobrir-se és perdre la capacitat de consumir, passar a ser pobre és no poder accedir als béns que definien la forma de vida pròpia fins a un determinat moment.
Vivim en gran mesura en una situació que ha estat definida com la “maledicció de l’abundància”, en la qual després de tenir sempre apareix una nova necessitat. Sempre estem desitjant més del que podem comprar. La “nova” pobresa se situa en el conflicte permanent entre els somnis de consum i la realitat d’una economia amb molt poca capacitat de consumir.
Les nostres noves i velles pobreses trenquen el miratge de les aspiracions al benestar, la moda, el lleure, la diversió, la felicitat de consumir. Les actuals “dureses” de la vida quotidiana xoquen amb les promeses permanents de plaers i felicitat per a tothom. De manera irònica, a sobre, les persones a qui l’empobriment ha privat de la capacitat de consumir són igualment hiperconsumistes. Avui dia pràcticament totes les nostres vides són valorades i jutjades a partir dels esquemes del consum.
Els càlculs econòmics han entrat en moltes més vides d’infants. Els ingressos no són ni regulars ni estables i els pares i ells han de valorar per a que hi haurà diners cada dia. Que arribin diners o no pot significar per a un infant que vagi a una activitat o no, que pugui jugar o no en un determinat espai. Ara ja sempre apareix la pregunta de quant s’ha de pagar abans de poder inscriure un noi o una noia en una activitat infantil.
Ha entrat a formar part de les preocupacions d’un infant interrogar els pares sobre si tindran els diners que possibiliten que vagi a on li agrada anar. Tenen clar que el no tenir diners priva d’accedir al ball, al casal, a l’excursió, al gimnàs… No tenir diners pot signi car no tenir el llibre fins al tercer mes, no poder fer un taller per no poder pagar el material. Els patiments dels pares per no tenir per a… Les frustracions infantils per no poder accedir poden acabar conformant climes familiars amb angoixes i tensions.
Culpables de ser pobre
La pobresa, quan es produeix en un context de crisi econòmica (l’actual però també les dels anys setanta i vuitanta) sol anar acompanyada d’un discurs de la societat establerta que la fa viure com a estigma. La persona que empobreix se sent com a víctima d’alguna mena de maledicció i és tractada ben bé com a culpable (sovint les persones patidores de les pobreses permanents ho vivien i ho viuen com a predestinació).
En les pobreses d’abans i les d’ara sempre costa descobrir que són víctimes d’explotació i d’injustícia. Els pobres sempre perceben una mena d’acusació implícita de no saber gestionar la pròpia vida i de no fer prou esforços per sortir-se’n, de no estar a l’altura i saber emprendre una nova vida (resulta fàcil criticar una mare sense recursos perquè està al bar fent un cafè, dient implícitament que no ha de tenir altra vida que buscar feina).
Per entendre alguns del efectes dels empobriments sobre les vides infantils s’han de visualitzar (imaginar, posar-se en el seu lloc, empatitzar) uns pares i unes mares que són desnonats de la vida social regular, que se senten inútils en el que era el seu món. Les pobreses fan sentir la persona com una mena de mocador llençat després d’haver esta utilitzat. A les altres fragilitats que poden presidir una vida infantil ara s’afegeix, si més no, la fragilitat laboral, econòmica i social dels seus pares. Molts adults desconnectaran (si la pobresa dura molt temps seran marginats a la força) d’aquesta societat. Molts infants i adolescents començaran a descobrir que no té gaire sentit arribar a formar part d’aquesta societat (comportar-se dissocialment serà més raonable).
Empobrir és robar oportunitats
En relació amb els infants i els adolescents, l’empobriment (crònic o crític, nou o vell) ha de ser considerat fonamentalment des de dues perspectives: com a situació que redueix el conjunt d’oportunitats vitals que necessiten; com a situació que provoca o agreuja diversitat de malestars. Totes dues, sempre des del fet objectiu d’estar vulnerant drets (no facilitar allò que necessiten) i incomplint obligacions (causar danys que podríem evitar).
Parlar d’oportunitats significa fer possible que en diferents moments i situacions de les seves vides es produeixi tot allò que serà determinant per a la seva construcció com a persones. Tot allò que donarà resposta a les necessitats, que farà possible la seva satisfacció. Oportunitats vol dir estímuls (tot allò que desencadenen a cada moment els processos de desenvolupament). Vol dir disponibilitat d’afectes (tot allò que permet construir la pròpia seguretat a partir de sentir- se vinculat a algú). Suposa facilitació de vivències, d’experiències vitals positives (tot allò que fa sentir satisfaccions vitals i construir l’autoestima). Signi ca possibilitats d’aprenentatge, d’adquisició de competències, coneixements, sabers, cultures (tot allò que es necessita per viure en la societat actual en companyia d’altres persones).
Quan un infant és obligat a viure en una llar pobra, en una comunitat pobra, en una escola pobra, el que fem és impossibilitar que sigui tot el que podria ser, n’alterem el desenvolupament. Deixem que moltes de les seves necessitats quedin en descobert, es converteixen en mancances que arrossegarà al llarg de la seva vida. Quan empobrim les possibilitats de tenir cura, de disposar d’adults que tenen positivament l’infant al seu càrrec, n’alterem les possibilitats que esdevinguin ciutadans i ciutadanes. Quan no poden aprendre en les condicions adequades els condemnem a ser persones de segona, a no dominar tot allò que necessiten per viure en una societat complexa, a tenir un futur sempre empobrit. Empobrir no deixa de ser robar oportunitats, impedir que arribin a ser.
Així, la definició de pobresa en clau d’infància pot ser molt bàsica: Situació de privació d’oportunitats en la qual es veuen obligats a estar els infants per culpa de la pobresa que pateixen els seus pares. De la mateixa manera, la definició de les accions que cal emprendre també pot ser elemental: Garantir, de diferents maneres, les oportunitats vitals que tot infant té dret a tenir per rebre resposta a les seves necessitats (al llarg de les diferents etapes evolutives). Empobrir és privar d’oportunitats. Atendre la pobresa és fer que aquestes siguin possibles.
Llegir el document sencer del que ha sortit aquest resum
